Oriol Maymó, productor: “Ara ‘Sirât’ és ‘mainstream’, però quedarà com una pel·lícula diferent”

Diu Oriol Maymó (Barcelona, 54 anys) que la feina del director de producció d’una pel·lícula comença potser un any abans del rodatge i acaba amb el rodatge. Mentida: Sirât, la producció de la qual ha dirigit, es va estrenar el 6 de juny de l’any passat i l’equip de Maymó no ha parat de treballar. Va guanyar el premi del jurat a Canes i va començar una pujada de vertigen: millor pel·lícula en llengua no catalana als Gaudí, 11 nominacions als Goya i dues als Oscar (millor pel·lícula internacional i millor so). “Era una pel·lícula difícil, un repte”, admet.

Pregunta. Als Gaudí li van mostrar molt d’afecte. Va costar que els tècnics acceptessin el repte?

Resposta. Jo em vaig tirar la pel·lícula a l’esquena. Coneixia la majoria de tècnics i tècniques i sabia que podien agafar el repte. Jo els acompanyaria en tot moment. Crec que és això, el que fa que la gent tingui cert agraïment. Moltes vegades tothom vol fer més del que se li demana. Jo he de saber on s’han de fer els equilibris, on crec que s’ha de fer més esforç, i comunicar-ho als equips. La política del “no” sovint és decebedora. Quan dic que no, ho dic de manera racionalitzada. Intento tenir empatia amb tots els equips els escolto, sé quins són els seus valors, què necessitaré d’ells.

P. I s’hi impliquen…

R. Això és una sort. En aquesta professió i en aquest país hi ha molta passió, moltes hores i molt d’esforç perquè els projectes siguin vius. I quan tenen alguna cosa especial (com en el cas de Sirât), fan sobreesforços sobrehumans.

P. Com arriba a Sirât?

R. Em van trucar el productor Domingo Corral i el mateix Oliver Laxe. El Deseo [la productora dels germans Almodóvar] estava amb una altra pel·lícula. Vaig llegir el guió i és d’aquells que, en començar a llegir-lo…

P. Curtet…

R. Molt curt [riu]. Però m’hi vaig enganxar d’una manera…

P. Hipnòtica, diuen molts…

R. Sí. És el que busca la pel·li. Era una pel·lícula d’autor i s’havia de finançar de la millor manera possible. Si no, podia ser molt cutre.

Oliver Laxe pensava en un no actor per al paper que al final va fer Sergi López. El vam convèncer

P. Treballar amb Oliver Laxe ha sigut fàcil?

R. No tots els directors tenen la mateixa manera de treballar. Leticia Dolera [amb qui ha treballat a la sèrie Pubertat], per exemple, no té res a veure amb Oliver Laxe. Has de dissenyar uns equips perquè puguin aportar el màxim possible. Emmotllar-s’hi i aportar. Treure’n el millor.

P. Influeix en els directors, doncs?

R. Intentem fer que els seus projectes siguin millors. A l’Oliver li vam proposar fer dolby atmos per obtenir aquest so envoltant. Ell no coneixia aquesta tecnologia i li va semblar fantàstic. Així Laia Casanovas va poder fer aquest so tan meravellós.

P. Quina relació han tingut Sergi López i Oliver Laxe?

R. L’Oliver argumenta molt les coses i a vegades no tothom les entén. Hi va haver moments del rodatge en què el Sergi li deia: “No acabo d’entendre cap a on vols que vagi la pel·lícula”. La proposta del Sergi l’hi vaig fer jo a l’Oliver. Ell pensava en un actor natural també per al personatge del pare. Jo creia que s’havia de buscar algú que fos molt normal i molt fora del món dels ravers. Que hi hagués contrast també visualment. Conec el Sergi de fa anys, em sembla que té aquesta naturalitat, aquesta terrenalitat de persona normal i corrent que, com a espectador, et pot portar molt bé a un món diferent. És un pare que té una transformació… que acaba connectant amb un món que desconeixia, des del dolor, la pèrdua, la solidaritat. Ens porta a un viatge molt bonic.

P. Com va ser el rodatge al Marroc? Hi va ser?

R. I tant! He patit, i gaudit, tot el rodatge. Les escenes del desert i del riu i la part final es van rodar allà, i les de les raves i els vehicles circulant, a la província de Terol. El projecte el vaig entregar un any i mig abans que comencéssim a rodar. Havíem de rodar en localitzacions naturals i l’Oliver, que coneixia el Marroc, ho tenia més o menys al cap. Amb el Mauro [Herce, director de fotografia] i el Santi [Fillol, coguionista], necessitaven treballar la pel·lícula des de l’ofici, rodant en localitzacions naturals. I després vam fer una postproducció digital mínima.

A Espanya ha passat de ser una pel·lícula per a un públic determinat a ser mainstream

P. Com van recrear les raves?

R. Era una de les claus de la pel·lícula. No podíem fer una rave il·legal, de manera que vam organitzar un festival de música i el vam convocar a través de les xarxes socials dels ravers. S’hi van inscriure, sí… Però vam estar gairebé dos anys de rave en rave buscant els nostres personatges. Va començar Nadia Acimi, assessora creativa i amiga de l’Oliver, després Luis Bértolo [ajudant de direcció], tot buscant on vivia gent del món de les raves. Necessitàvem algú que ens donés un dibuix fidedigne del que volíem dir. Els col·lectius ravers senten que la pel·li els dona veu, explica la sensació vital que tenen.

P. I vau trobar els protagonistes… Quina vida porten? Són realment com se’ls veu a la pel·lícula?

R. Absolutament. Són lliures a nivell vital. Van canviant de vida: uns anys recullen olives, o tenen un bar, llavors se’n cansen i fan de jardiners una temporada. Viuen molt al marge. Tenen una altra manera de concebre les vivències personals. Porten un bagatge al darrere. Són bastant joves i porten tralla! Aquesta experiència ha tingut un impacte important en les seves vides: la gent parla d’ells, els reconeixen. Ells que vivien de manera anònima! De vegades penso que és una petita ferida que portaran. Però ho van fer a gust: encara que estaven fent una pel·lícula, i que teníem uns horaris, unes obligacions (un rodatge és com un exèrcit!), no deixaven de viure la seva història.

P. Els ha canviat la vida?

R. Ara han tornat a allà d’on venien. El Bigui viu als afores de París. El Tonin, que ve de família de titellaires, a les muntanyes entre Narbona i Tolosa, en una furgoneta molt semblant a la de Sirât, amb la dona i el fill. La Jade fa roba i artesania també a prop de Tolosa. I la Steff i el Josh viuen a les Alpujarras, on tenen oliveres (ens porten oli cada vegada que ens veiem).

P. Sirât ha estat més reconeguda fora d’Espanya que dins?

R. A França, per exemple, l’han rebuda amb molt d’entusiasme, ha fet molta més taquilla. A Espanya ha passat de ser una pel·lícula per a un públic determinat a ser mainstream. Això polaritza: la gent no està tan acostumada a aquestes pel·lis, i molts hi estan a favor i molts en contra. Aquest punt de mainstream és momentani. A la llarga quedarà com el què és: original, diferent… A nivell internacional és més arthouse, la gent que l’ha vista és més especialitzada en aquest tipus de cinema. Després, sí que hi ha molta gent que li veu el valor d’una pel·lícula arriscada, original, diferent, amb metàfores, molt oberta, amb lectures molt diferents. Tot això la gent ho entén com un viatge o com una experiència. Fem pel·lis per crear sensacions, emocions, viatges… i aquesta ho té. Un viatge que ens porta a la sensació que tenen els ravers. Poder portar-hi la gent des d’un altre lloc, que digui: no he estat mai en una rave però ara puc saber quin és el sabor de les raves.

P. Després dels Gaudí, el següent aparador són els Goya, amb 11 nominacions…

R. La competència aquí també és molt forta. M’ha agradat molt Los domingos, perquè toca un tema molt potent [el trasbalsament familiar quan la filla de 17 anys diu que vol ser monja de clausura]. Li veig moltes possibilitats.

P. I els Oscar. Esteu en plena promoció de Sirât als Estats Units. És realment un altre món?

R. I tant! A Los Angeles tot va en funció del cinema i l’audiovisual. Tot. És el paradís dels friquis que ens dediquem a això. Tots a la productora hem fet un màster sobre la promoció als Oscar. La distribuïdora Neon va entrar abans del premi de Canes. Després, quan vam tenir cinc nominacions a les shortlists, va veure que valia la pena fer un sobreesforç perquè els acadèmics coneguessin la pel·lícula. Ells són els que controlen el mercat americà i ens van fer una proposta per aterrar als Estats Units: festivals a Nova York, passis per a acadèmics, tempteig de com es veu allà, la temperatura de la pel·li: un, per exemple, deia que no li havia agradat gens i que fins i tot s’havia indignat, però que entenia el valor de la pel·lícula. Cal mimar els acadèmics…

P. L’Oliver ha participat molt en aquesta campanya? Es va fer viral un tuit en què un periodista deia que hauria pogut protagonitzar Cumbres borrascosas…

R. Hahaha! És un tio guapo, amb una planta espectacular, impressionant a nivell físic… Però a més té un discurs molt profund, molt dens, molt estudiat… i el perill d’això és que, quan ho intentes tallar en un titular, et pot quedar un mem. Ha passat més d’una vegada. Per això s’ha de cuidar i entendre el món periodístic. Laxe necessita temps per argumentar i les xarxes social tenen poc espai per a la reflexió.

Quan estàvem buscan localitzacions al Marroc Hamas va entrar a Israel, en una rave!

P. Neon distribueix també altres tres de les cinc nominades a millor pel·lícula internacional, Valor sentimental, El agente secreto i La voz de Hind Rajat. Això és bo o dolent?

R. Neon té tentacles independents. La competició pels Oscar també ho és a dins seu. A Sirât tenen molt clar que el so és una molt bona opció. I competint amb pel·lis com Fórmula 1, amb grans pressupostos, mainstream… Nosaltres tenim tot l’equip de so, amb Laia Casanova al capdavant, ensenyant com han fet la feina. És el que volen els acadèmics, fan una anàlisi molt profunda, votaran realment a qui hagi fet millor feina.

P. Quin és el missatge de Sirât?

R. La pel·li parla, subliminarment, deixant-ho anar, d’un final d’era. És molt dura. I molt realista: pensa que, quan buscàvem localitzacions al Marroc, Hamas va entrar a Israel, en una rave! Va ser l’inici d’una guerra. El que busca Sirât és empatia amb tots els refugiats, masses de població que no saben on aniran. Si no vigilem… Però veus les eleccions d’Aragó, veus Trump com es vanta de les barbaritats que fa i que el món no reacciona... D’altra banda, és fantàstic que la pel·li ens porti a parlar d’aquestes coses.

P. Com veu el cinema català?

R. El veig molt potent des de fa temps. Crec que les escoles i universitats ho han fet molt bé. El resultat està sobre la taula. Hi ha molt de talent. Tot ha d’anar recolzat, com ara, per part de les institucions i les cadenes (crec que TV3 hauria de fer una aposta encara més forta). S’han fet produccions en llengua catalana amb qualitat quan hi ha hagut aposta política. Es nota. Si se li donen recursos, el talent surt, creix i arriba lluny. És una de les potes de la nostra cultura. Nosaltres vam tenir ofertes per fer Pubertat en castellà i en anglès, però la vam voler fer en català i vam poder perquè teníem suport institucional.