Barcelona busca relat

Barcelona és una ciutat a la recerca d’un relat engrescador. No és d’ara. Ve de lluny. Perquè durant els darrers lustres s’ha anat interioritzant un relat suspicaç dels uns i dels altres, un malestar que es manifesta de moltes maneres: és la vivència de la despossessió. Si la ciutat és la gent, com proclamava el Pasqual Maragall alcalde, des de fa un quart de segle la sensació que s’ha anat consolidant és que Barcelona s’emancipa dels que hi viuen. Sobretot perquè molts han marxat o han de marxar. El preu de l’habitatge i l’encariment de la vida provoca que més veïns d’entre 25 i 44 anys s’instal·lin a d’altres municipis d’una regió metropolitana que no s’articula com a tal i, a la vegada, hi ha menys i menys barcelonins de menys de 16 anys perquè cauen els naixements i perquè els joves als qui toca ser pares miren la butxaca i toquen el dos. Així ho revelen les dades del padró. La dinàmica és la de l’envelliment només compensat per l’arribada d’estrangers, que encara intensifiquen més la sensació d’estranyament. Aquesta transformació en marxa força, inevitablement, a formular-se una pregunta sobre quin és l’imaginari a través del qual avui els barcelonins senten com a pròpia la ciutat on viuen. La resposta a aquesta pregunta l’elaboren els discursos culturals.

El 14 de juny, però del 1990, es va inaugurar l’exposició El Quadrat d’Or, comissariada per Albert García Espu­che. Segurament va ser l’activitat més fecunda d’aquella Olimpíada Cultural que, entre quimeres i problemes pressupostaris, mai va acabar d’engegar. L’exposició, que anava acompanyada de la identificació de 150 cases sobretot d’un patrimoni modernista riquíssim i aleshores encara no prou valorat, en va ser l’excepció més destacada. Per l’èxit de públic i pel recorregut que traçava, però sobretot perquè va proposar una reinterpretació de la contemporaneïtat local a través de la qual els barcelonins es vinculaven al procés de modernització que travessava la ciutat de nord a sud. Es va fer a la Pedrera, que estava en una fase molt avançada de restauració, concretament al pis noble on havien viscut els patricis de la família Milà. Feia quatre anys que Caixa Catalunya havia adquirit l’edifici i aleshores es va obrir als ciutadans. El vídeo que va realitzar Manuel Huerga, enfocant fotografies de l’Eixample de principis del segle XX des d’angles diferents per redescobrir una ciutat elegant en part desapareguda (les escultures de la Casa Lleó Morera!), va permetre que milers de barcelonins interio­ritzessin amb orgull que la seva ciutat conservava una riquesa arquitectònica comparable a la d’altres capitals burgeses del continent. El Quadrat d’Or va ser una palanca per a la reconquesta d’una identitat cívica ennoblidora.

D’aquí a pocs dies s’inaugurarà l’exposició Museu Habitat que ha coordinat Manuel Borja-Villel. Es desplegarà en diversos espais de la ciutat. Ha creat una expectació considerable. Serà simptomàtic calibrar quina relació hi establiran els barcelonins.