_
_
_
_
arquitectura
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Sentència i mort del paviment de la Rambla

En arquitectura, i ara també en la disciplina del paisatgisme urbà, la novetat s’associa a la creació

L'antic paviment de La Rambla acabat d'extreure
L'antic paviment de La Rambla acabat d'extreurePaco Freire (SOPA Images/LightRocket/Getty)
Xavier Monteys

L’inici de les obres de la Rambla, set anys després del concurs per la reforma d’aquest passeig urbà, convida, potser per darrer cop, a opinar sobre la inevitable desaparició de l’actual paviment, que representa, quasi ell sol, el passeig urbà barceloní més important, i la substitució per un de nou, sense més virtut que la de ser “l’opinió gràfica” de les seves autores. Més enllà de qualsevol consideració sobre el disseny del passeig, i de la neteja de la pol·lució visual que suposa la reforma, no es pot deixar passar per alt que, en el cas del paviment, es tracta, un cop més, de la sistemàtica voluntat de menystenir el que ja existeix davant “el nou”.

En arquitectura, i ara també en el paisatgisme urbà, tot sembla pensat per fer-ho de bell nou, d’associar la novetat a la creació. Només cal pensar en els nombrosos premis d’arquitectura, molts dels quals tenen o han tingut els seus actes de lliurament en aquestes dates, com ara el FAD. És cert que hi ha premis a la restauració d’obres o llocs, i també és cert que els darrers anys ha augmentat aquest tipus d’obres, però encara no es dona prou el fet de presentar a concurs i de premiar obres que són accions dirigides a la reparació i a salvar allò que existeix i que d’alguna manera està amenaçat. Però la memòria retinal d’aquest paviment, els milers d’imatges “ennuvolades” —podríem dir— del passeig per excel·lència, encara que avui estigui segrestat per milers de turistes, no sembla un fet a considerar. El traçat del paviment ac­tual (encara), amb les franges bicolors, està allunyat del que avui resulta “el corrent principal”, línies rectes, paral·leles i traçades a “sentiment”, que semblen voler imitar alguna cosa casual i contingent. Línies sense el traçat ondulant que tan bé encaixa amb la idea mateixa d’un torrent, d’una rambla, paraula rescatada que el català ha preferit substituir per torrent o riera. Rambla doncs com a llera i espai per a l’aigua amb la qual tan bé encaixen les ones actuals. Crec que era possible un espai per fer servir la genètica del paviment actual i reinventar-lo, pensant potser en paviments com l’Esplanada d’Alacant, o la plaça del Rossio de Lisboa, tot variant curvatures, mides i colors.

Penso que manca una reflexió sobre la participació ciutadana. Potser es van oblidar de preguntar l’opinió sobre el paviment, o potser simplement és una mala idea demanar una cosa així i convertir això en una qüestió participativa i democràtica, però el cas és que sembla que ningú va defensar mantenir el paviment, ni tan sols els veïns. No n’hi ha prou amb guardar trossos del paviment actual per repartir-los entre diverses institucions, com es vol fer ara, no es tracta de “museïtzar” el paviment. Quina ciutat és aquesta, tan convençuda de ser una de les millors del món i que sembla odiar el que li dona caràcter? El concurs de la reforma va passar per diferents comissions i processos, potser sí, però es va passar per alt això, probablement perquè es deu considerar un assumpte sobre el qual no es pot intervenir, ja que es tracta de la llibertat d’expressió dels projectistes, tal vegada tenen raó. Però aleshores, qui representa la memòria visual de la ciutat? Quina mena d’acció ciutadana es necessita? Aquests dies, l’exposició de Jordi Colomer al Macba, Façana, foto, festa, futur, fideus, i les seves accions en espais públics de tota mena, ens fa pensar en una mena de “participació informada”, amb certa opinió estètica, que utilitza l’arquitectura d’una manera no tan sols funcional o social, una mena d’arquitectura de l’acció. Fa uns anys, el 2013, Perejaume va penjar allà al costat, sobre el carrer del Carme, una frase escrita amb bombetes: “Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure”, i que avui, aquí a la Rambla, resulta profètica. “Què devem estar dibuixant amb el que destruïm?”.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_