Mallorca cap al seu aeroport

Fa pocs dies, un psiquiatre m’explicava el mecanisme del craving, que és el nom assignat pels experts a la corba de desig que reactiva en les persones addictes la necessitat de consumir la mateixa substància que els mata. Si l’individu és capaç d’identificar aquesta ona d’ansietat quan encara l’està experimentant en fase inicial, ho tindrà relativament fàcil per detenir-la i evitar, així, la recaiguda. Però si el desig puja més del compte abans que ell se n’adoni, una vegada arribi al pic més alt ja serà impossible de vèncer, de manera que tant la raó com la voluntat faran fallida i el cànnabis o l’alcohol l’arrossegaran de nou.

Per molt de temps que faci que un pacient estigui rehabilitat, el craving pot reaparèixer de formes inesperades. “Sovint sembla que s’hagi disparat per atzar”, em digué el doctor, “però en realitat respon a una connexió mental directa entre algun element de l’entorn i les velles pautes de consum”, i em posà l’exemple següent: un excocaïnòman illenc que porta tres anys desintoxicat accepta una feina al Brasil, on passa altres dos anys sense pensar ni un segon en el polsim blanc. Un dia torna a Mallorca per visitar la família. Tot just posa els peus a Son Sant Joan, la febre ionqui se’l menja, sense que hagi sabut detectar cap avís previ per part del seu organisme. Només vint minuts després, l’home fa cua dins un cotxe de lloguer per accedir al poblat de Son Banya, el supermercat barraquista d’estupefaents situat a nou escassos quilòmetres de l’aeroport.

Com és obvi, al protagonista de l’anècdota el traeix la proximitat sobtada del lloc on solia proveir-se de droga un lustre enrere. Però a la seva història hi ressona, em sembla, una percussió més ampla que ens parla del paper que té l’aeroport de Palma com a disparador de l’imaginari mallorquí i del mode en què hom experimenta la condició isolada en relació amb l’exterior. I és que Mallorca estableix relacions compulsives amb els seus habitants de sempre i també amb els milions de visitants que s’hi relacionen cada temporada alta, i gairebé totes circulen per Son Sant Joan.

El 2023, 31 milions de viatgers passaren per l’aeroport. No és això una convulsió? Ara mateix, agost del 2024, la via de cintura col·lapsa deu cops al dia, el servei de transport públic es satura i els voltants del recinte semblen una distopia. Quan torni l’hivern, la sobrecàrrega de cotxes i persones es desinflamarà igual que baixa la corba del craving, però només serà un emmirallament, perquè el cicle començarà de nou tot d’una que torni la calor. A aquestes altures, ja tothom sap que el model actual de negoci és insostenible, però quasi ningú vol baixar del carro. Si almenys els indígenes tinguéssim la deferència d’anar a viure a un altre lloc, què sé jo, a Astúries...! Aquesta seria una bona manera de deixar espai als turistes, que són els qui compten aquí. Malauradament, els mallorquins tenim el mal vici de mostrar-nos també addictes a la nostra terra, i qualsevol observador advertirà l’enorme poder imantador de l’illa.

Doncs bé, fent una metàfora potser fàcil, però no desencertada, l’aeroport vindria a ser el cor que bomba arreu la sang del sistema, els glòbuls vermells mesclats amb les toxines i els agents sobrers. Per això, la seva fesomia, biografia i entorn em semblen d’un valor molt significatiu. Començant pel primer dels tres punts, en una societat negada per produir bona arquitectura des dels anys seixanta, la presó i l’aeroport, dues infraestructures funcionals d’allò més foucaultianes, deuen ser els únics edificis del darrer mig segle capaços de retenir en els seus dissenys part de l’esperit de l’època: en el cas que ens ocupa, la racionalitat buida i hostil dels passadissos es combina amb l’aspecte hexagonal de la nau i les seves terminals per suggerir una mena d’aparell reproductor d’imaginació eixorca, però d’inacabable activitat automàtica. Un aparell on treballen milers de conciutadans, cementiri de vocacions professionals sense futur autòcton i vertader quilòmetre zero de la reducció de la cultura pròpia a souvenir plastificat o dessecat.

També la seva biografia vessa de significat. Tot i que des del 1934 hi existia una base aèria, aquelles hectàrees esdevindrien aeroport civil el 7 de juliol de 1960. La cronologia és important: Son Sant Joan té l’edat i la memòria del boom turístic, i no per casualitat, sinó perquè la proximitat de la platja de Palma (una nomenclatura artificial made in Fraga, per cert) el dotà d’un interès estratègic especial a ulls de les autoritats. Sobre aquells fonaments primerencs, el felipisme hi forjà la gran reforma dels anys noranta, estrenada el 1998, sota la direcció d’un arquitecte, diguem, afí al règim, Pere Nicolau, qui ja havia convertit el parc de la Mar en una superfície més similar a un aeroport que a un, ehem, parc. I ara, mentre els carrers acullen manifestacions massives contra els excessos turístics, Aena afronta ben tranquil·la una reforma i ampliació de terminal per valor de dos-cents cinquanta milions d’euros que acabarà el 2026. Bon resum de la història recent de Mallorca: mai una idea nova, sempre noves versions gegantines del pecat original.

Però l’entorn és el factor més atractiu quan volem trobar-li una dimensió simbòlica a l’aeroport, no en va és a deu minuts de Palma, a set de Son Banya i a cinc de la platja, un triangle de referències fascinant. Per exemple, Son Banya existeix perquè el tardofranquisme volgué ocultar en un gueto d’interior la comunitat gitana que malvivia a la costa, sense sospitar que la desídia municipal acabaria convertint les seves barraques en punt obligat per a molts estrangers i locals de visita i, menys recurrentment, també de mort. Així s’escriu la història de la platja més rendible d’Europa, sobrevolada a cada minut pels avions mentre la ciutat, una mica més enfora, va perdent la seva condició ciutadana per esdevenir resort urbà: a hores d’ara, és més fàcil imaginar el final de Palma que el de Son Banya. Mentrestant, l’aeroport boqueja al límit de les seves forces i els illencs fan mangarrufes de tota casta per estalviar-se els euros que els costa l’aparcament quan volen recollir algú a la zona d’arribades. Son Sant Joan és Sicília sense descans i un òrgan a punt d’infart.