Quin canvi necessita Mallorca i com el contarem

Aquest diumenge Mallorca acollirà una manifestació històrica sota el lema “Canviem el rumb. Posem límits al turisme”. Si res no falla, la convocatòria tindrà un caràcter massiu que certificarà el gir que s’ha produït en la percepció majoritària d’un model econòmic que ha arribat al seu punt de màxima tensió. Jo hi seré, i me n’alegraré molt en cas que l’èxit es confirmi. Tot i això, permeti’m llençar un parell (mallorquí) de gerros d’aigua freda.

En menys d’una dècada, el discurs crític amb el turisme realment existent ha esdevingut més transversal i comú que mai. Gent que fa poc t’etzibava el famós axio­ma “aquí vivim d’això” tot d’una que alçaves una mica la veu contra la massificació, la contaminació o el segrest dels espais públics, ara s’indigna pel preu de l’habitatge (ni tan sols els fills de funcionaris amb apartaments heretats poden esquivar-ne els perjudicis) o els embussos apocalíptics a la via de cintura. Però, què significa això?

Molt em temo que aquí es repeteixi un clàssic dels cicles econòmics, és a dir, que la queixa s’estén quan és massa tard per invertir el sentit de les coses, o millor dit, que s’estén precisament perquè ja és massa tard i, en conseqüència, la cobdícia s’està quedant sense coartades per autoenganyar-se.

Ara bé, imaginem que sí que som a temps d’evitar el lent declivi (maquillat amb xifres de pop franquista: el turista un millón, i tal) previ a la definitiva obsolescència de l’illa com a destí lúdic. Que ni l’escalfament global, ni la desaparició de les classes mitjanes occidentals, ni el trist futur que acara Europa ens trauran del mapa del benestar a potades. En aquest cas, qui i com gestionarà el canvi?

En vista de les dues legislatures “progressistes” anteriors o dels arguments que alguns representants nostrats de les arts, de perfils notablement homogenis en termes d’extracció social, esgrimeixen en un vídeo viralitzat que aquests dies ens convocava a la manifestació (“estic fart de no poder aparcar al meu carrer”), i sospitant que en privat el PP de Marga Prohens és conscient de la saturació al marge de les contradiccions hipòcrites del seu discurs públic, jo m’atreviria a vaticinar que el canvi serà dirigit des del realisme capitalista: la massificació s’intentarà substituir per un turisme de superluxe més antipàtic i tirà; la mà d’obra sobrera no serà recol·locada, sinó foragitada; i el teixit col·lectiu no deixarà d’empobrir-se. Tot això, insisteixo, si no petem abans.

O si no espavilem, és clar.

En aquest context, tant de bo la creació a Mallorca assumeixi la seva única responsabilitat: espolsar-se la vella tendència nostàlgica per conrear mirades (a la narrativa, les arts plàstiques, la música, l’assagisme o, si no, almenys a les entrevistes) més urgents, travessades per hipòtesis més àmplies, capaces de ressonar als barris que Emaya mai fa nets i d’enregistrar i il·luminar les vertaderes dimensions del repte.