‘Artemi, el cambrer abstemi’. Vida de bar

Quan apareix una companyia nova en el nostre panorama escènic, s’inicia un combat entre teatres per veure qui és el més ràpid a assimilar-los i posar-se la medalla. El Col·lectiu Pedant i a Missa Repicant va irrompre la temporada passada al Maldà amb un espectacle estrany i personalíssim: Sant Pere el farsant barrejava la història bíblica de les tres negacions de Pere amb anarquistes i llenties. I l’invent va acabar bé. La jove companyia sembla que hagi sortit dels anys setanta, ja que practica un teatre amb cançonetes i titelles que és Comediants o La Claca en estat pur. Tres membres del grup musical La Ludwig Band formen part del col·lectiu, que mescla la innocència del folk amb unes lletres galàctiques a mig camí entre Bob Dylan, Jaume Sisa i Albert Pla.

Artemi, el cambrer abstemi és la seva última creació, i Oriol Broggi i la gent de La Perla 29 els han acollit al teatre La Biblioteca. Aquesta és la història d’un bar, que l’Artemi hereta molt a desgrat i on es veurà immers en una història de contraban, llimones i amor. Quim Carandell fa de narrador, molt a la brechtiana manera, i ens anirà relatant els detalls d’aquesta història, una faula etílica i innocent com un conte infantil. Precisament, la candidesa de la companyia és la mostra de la seva gran autenticitat: no imiten els de sempre i pequen d’amateurisme, que compensen amb molt bona voluntat. L’espai del Teatre La Biblioteca els queda gran en dos sentits: la imponent nau de pedra gòtica empetiteix la seva proposta, i el context tampoc és l’adequat. Aquest espectacle funcionaria millor en una sala més petita, alternativa o canalla: aquí l’establishment teatral de Barcelona s’ha precipitat en les seves ànsies de fagocitació.

Lluc Valverde (que firma la dramatúrgia al costat de Quim Carandell) és un Artemi encantador i camallarg, un bohemi fora de lloc que perd el cap per amor. Louise Good interpreta amb gran seducció l’empresària amb abric de visó que l’enredarà en un negoci fosc, i Helena Barba enganya a primera vista. Si en la primera part de l’espectacle fa patir en el seu rol de cambrera sense text, en el bingo musical de la segona es revela com una magnífica cantant i actriu, una Guillermina Motta del segle XXI que entén molt bé l’espectacle on habita. Artemi, el cambrer abstemi funciona especialment quan es converteix en un cabaret desacomplexat, ja que a la proposta li sobra text i li falta música. La cançó del contraban és pur Brecht (podria aparèixer a L’òpera dels tres rals) i ens quedem amb ganes d’escoltar més vegades el tema de l’obra (“Ai, Artemi, cambrer abstemi / mai provis el que vendràs”). Com veure un grup de nens que juguen a disfressar-se amb la roba dels avis, de vegades l’espectacle ens pot fer ruboritzar. Però la personalitat i l’autenticitat de la companyia són impagables. Això sí: dues hores són massa, estimats.