‘L’imperatiu categòric’: Professora amb ganivet

“La paraula crisi significa oportunitat”, afirmen els cursis i els venedors de fum. Aquesta frase la podria pronunciar perfectament Xavi Sáez, actor que interpreta tots els papers masculins a L’imperatiu categòric, el més nou de Victoria Szpunberg al Lliure de Gràcia. Una dona reuneix en si mateixa unes quantes crisis de la nostra contemporaneïtat: supera els cinquanta, s’acaba de separar i la fan fora del pis. Si això no fos prou, és professora d’ètica a la facultat de Filosofia. Àgata Roca (gran encert de repartiment) protagonitza amb aplom la història d’una dona perduda i a punt d’enfonsar-se, que comença a patir uns estranys marejos i desmais. La ciutat és Barcelona, una selva d’expats i gentrificació, on el dret a l’habitatge competeix frec a frec amb el dret a la dignitat.

L’imperatiu categòric té alguns elements en comú amb El pes d’un cos: si en aquell muntatge Laia Marull feia d’alter ego de l’autora, aquí és Àgata Roca qui assumeix el pes de l’obra. Com totes les dones de més de cinquanta, la nostra protagonista adquireix una clarividència envejable i el superpoder de la invisibilitat. Roca comença la funció trencant la quarta paret i parlant directament al públic, ficcionalitzant la platea i convertint-la en la seva aula universitària. Si a La dona fantasma feia de mestra d’escola, aquí és una professora que s’enfronta a un grup de majors d’edat, infantilitzats fins a l’extrem per les seves famílies i pel sistema educatiu. El més encertat d’aquesta proposta és el to: encara que parli de temes tan seriosos com la precarietat dels professors associats o la crisi de l’habitatge, Szpunzberg els revesteix d’una fina capa d’humor que hi encaixa de meravella.

Àgata Roca, més britànica que mai, és l’actriu ideal per mostrar la seva intel·ligència accentuant una paraula o fent el gest més subtil. Al seu costat, Xavi Sáez interpreta tots els homes que l’envolten: companys de feina, possibles amants, cambrers i altres éssers xarlatans i segurs d’ells mateixos. Homes simples i heterobàsics, descrits per Szpunberg amb cert afecte i retratats per Sáez amb empatia i compassió. Immanuel Kant, Walter Benjamin o Franz Kafka hi fan acte de presència, però que ningú s’espanti: L’imperatiu categòric no és un espectacle per a intel·lectuals, és una proposta per a tots els públics que fa riure i somriure en moltes ocasions. Comèdia filosòfica i costumista, retrat generacional d’una dona del segle XXI en crisi. Carmen Maura a ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (Pedro Almodóvar, 1984), en versió professora catalana d’universitat.

L’escenografia de Judit Colomer transforma, amb encert, el reduït escenari del Lliure de Gràcia en els múltiples espais on transcorre l’acció. Mereix una menció especial la trista oficina que es converteix, alternativament, en despatx del departament, consulta d’ambulatori o comissaria de policia. Aquestes parets escrostonades i aquests pòsters vells són l’ambient de treball de bona part de la població. El vestuari de Joana Martí vesteix la protagonista amb l’elegància dels supervivents i ajuda a definir cada personatge de Xavi Sáez amb els mínims elements. L’espai sonor de Lucas Ariel Vallejo també és dramatúrgia: els acúfens o l’emprenyadora música dels veïns ajuden a entendre l’estat mental de la protagonista. L’imperatiu categòric retrata el nostre present amb la cruesa d’un quadre hiperrealista, però també hi ha espai per a l’esperança. Per si de cas, sempre és convenient portar un ganivet a la bossa.