‘Macbeth’: Negre sobre negre

Escriure sobre un espectacle que no funciona és una feina delicada. Redactar una crítica positiva sempre és més agraït. Hi havia ganes de veure aquest Macbeth del Lliure, un dels grans espectacles de la temporada a Barcelona. La sensació, en les converses a cau d’orella després de l’estrena, és que la cosa no acaba de rutllar. “El talentós Pau Carrió” (així el descrivia l’anunci radiofònic de la temporada) va estrenar Elling fa un parell de setmanes. Segurament, assajar dos espectacles en un període tan curt de temps ha acabat perjudicant un dels dos. Més concretament, Macbeth. Quan es disposa d’un repartiment de catorze grans actors i no n’hi ha cap que acabi de brillar, s’ha de mirar cap a la direcció. El desajust principal d’aquesta proposta és el to interpretatiu de l’elenc: sembla que cadascú jugui pel seu compte, els volums i les intensitats són variats i falta cohesió general.

Comencem per la posada en escena. Pau Carrió ha volgut apostar-ho tot a un color: el negre. L’espai escènic de Sebastià Brosa i el vestuari de Sílvia Delagneau són foscos com la gola d’un llop. Fins i tot la sang és negra, en aquest Macbeth. No acabo d’entendre què aporta a la proposta haver traslladat l’acció a la Primera Guerra Mundial, però això és un mal menor. La il·luminació de Raimon Rius fa de la foscor la seva matèria prima i és, juntament amb els vestits de Delagneau, el que funciona més en el terreny dramatúrgic. Crec que si l’escenografia de Brosa hagués apostat realment pel buit, el no-res negre i obscur, hauria resultat guanyadora. Combinar la buidor o les escenes davant del teló negre amb elements figuratius com l’arbre de les bruixes o el bosc de Birnam, que no dissimulen la seva ànima de cartró pedra, despista més que una altra cosa. Entenc el fet de convertir el castell dels Macbeth en un improvisat hospital de campanya, però la interacció gairebé nul·la dels personatges amb els llits el converteixen en un element prescindible, una simple decoració que puja i baixa en determinats passatges.

Passant als intèrprets, la parella protagonista exemplifica el que trobo que és el problema principal del muntatge. Ernest Villegas és un Macbeth furibund, més medieval que del segle XX, mentre que la Lady Macbeth de Laia Marull sembla que hagi arribat a l’escenari en metro: més contemporània, impossible. Actors tan solvents com Pep Cruz, Marc Rodríguez o Pol López queden força desdibuixats en aquesta proposta. Carles Martínez, directament, sembla que interpreti sempre el mateix paper, tant se val en quina obra treballi. Las tres bruixes/monges d’Alba Pujol, Júlia Truyol i Mar Ulldemolins no transmeten ni el misteri ni el terror que haurien d’aportar, i l’hàbit acaba resultant risible. Pepo Blasco, amb quatre frases, surt vencedor. La foscor i la por que busca l’obra acaben desembocant en tedi, perquè potser el director no té la resposta a la pregunta principal que tot muntatge s’hauria de fer: Per què, ara, aquest Macbeth?