La Mila de ‘Creatura’ i la de ‘Solitud’

A Solitud, Mila i Matias pugen sols i esbufegant per un camí costerut i treballós, amb un farcell a l’espatlla: van a viure a l’ermita de Sant Ponç. De la terra baixa als cims de la terra alta. A Creatura, Mila i Marcel arriben, acompanyats pels pares de la Mila, carregats de caixes de mudança, i per carretera, a la casa familiar de l’Empordà, on hi ha el llit de l’àvia. De la ciutat a un poble de costa: van a viure-hi junts, i assistim a la primera nit.

La Mila de Solitud s’adona, ja de pujada, de la poca atracció que li suscita el seu marit, “estrafet i enfarcellat com un tarlà”, amb una “esquena, ampla i tova com un coixí”. La Mila adulta de Creatura demana al Marcel d’entrar dins seu, amb força, i el coit s’interromp intempestivament pels “¿estàs bé?, ¿què passa?”, una escena que es repetirà i els anirà separant. “M’has fet mal i jo també t’he fet mal, parem, parem, amor”. El Matias i el Marcel comparteixen impotència, incapacitat—ho confessa en Marcel, a mig camí de la ira provocada per la pèrdua de la virilitat, incomprensiu, i oscil·lant entre fredor i tendresa davant del sofriment de la Mila.

Les dues Miles adultes comparteixen solitud, i estroncament del desig per l’home amb qui viuen. Negocien amb un desig íntim, despert i viu, insistent, però maltractat, prohibit, i reprimit des de ben aviat. No es pot establir la diferència entre el que ve de la puresa i el que ve del maltractament, perquè tot fa un. El que malda per nèixer i badar-se, i el que n’ha resultat del contacte amb els pares i la por dels pares, amb les àvies, els tiets, i els amics dels pares, amb els petons i les carícies de les parelles de desconeguts a la platja davant de la seva mirada de nena abraçada al cos de la mare, amb els amics—nois i noies—d’adolescència, amb l’exposició sexual ànonima d’Internet, amb les enraonies i el judici, amb l’Ànima, amb totes les Ànimes que guaiten a cada cantonada, per servir-se del desig per fer el mal, el mal que potser més dura, i més destrueix. El personatge de la Bàrbara, interpretat per la mateixa Elena Martín a Suc de síndria, un curt dirigit per Irene Moray, ja començava a explorar les conseqüències del mal de les Ànimes.

Les Miles adultes també comparteixen el fet de ser l’objecte de mirades i converses “amb termes grollerament ponderatius”: ja sigui de part de la “colla de capcalents” a la gatzara de Sant Ponç a Solitud, o del cambrer que registra els pits de la Mila en un restaurant davant del Marcel. Les escenes de festa de Creatura ressonen d’una manera particular amb les de Solitud: embriaguesa, “substàncies mal païdes”, “contactes”, exèrcits de gent més o menys desinhibida, i desbridada pels cims que envolten la capella, i desig masculí malavingut en festivals d’estiu iniciàtics per a la Mila adolescent, o en festes improvisades en un bar de poble un cop acabada la jornada.

Elena Martín ha aconseguit dir fílmicament amb una gran justesa i un atreviment remarcables com les experiències, vinguin d’on vinguin i sobretot passin del sentit que passin, s’imbriquen en un mateix pla, el del present, on es reinterpreten constantment, sovint fora de l’abast de la consciència, però tangibles en els actes i les reaccions. El passat és de rabiosa actualitat en les vides de les Miles. El cos respon igual, no li cal fer memòria, perquè el cos no oblida res. La Mila de Creatura té la mateixa erupció a la pell després de tenir relacions íntimes amb el Marcel que després de la descoberta dels genitals com a botó del plaer en la infantesa. Davant de la mare, o davant del Marcel, la vergonya i la dificultat per mostrar les vermellors i el mal i les ganes d’arrencar-se la pell és la mateixa després de dir, excitada, el punyent i joiós “em bota la vulva” sobre el pare nu, que després de dir-li al Marcel “fica-me-la, fica-me-la”. No és fins que la Mila adulta parla amb la mare, que no lliga caps i intueix el que li passa a la Mila petita. La solitud cristal·litza.

El pas d’una inconsciència a una forma aguda de consciència sobre el desig i la sexualitat és fruit d’una immersió en la “vida enrere”, per dir-ho en paraules de Víctor Català. Les Miles transiten sensorialment d’un estat a un altre, com si es tractés d’una forma d’anagnòrisi brutal i imparable amb els propis cossos i estats mentals que han deixat de ser, sense deixar-los d’arrossegar en el propi, en un pla molt menys secundari del que el cos adult en un moment determinat de la vida d’una dona deixa veure.

No en va l’escena final de Creatura sembla contenir la imatge dels turons del Montgrí com “la rega divisora de dos pits”: el cos nu de la Mila adulta es banya les ferides del desig malmenat en aigües empordaneses, sola, en un “vertiginós remoixell”, envoltada d’un paisatge on, estiu rere estiu, hi ha fet la seva educació sexual, sempre irresolta. Les dues Miles, la de Víctor Català i la d’Elena Martín, marxen abans de l’alba d’allà on el cos ha estat violentat, i, arribat aquest punt, no s’explica res més. Totes dues autores dediquen la darrera seqüència a la Mila, i s’hi apropen tant que, sense entrar-hi, un pot tenir la sensació de llegir-hi a dins, com si “les filtracions de la solitud”, per un moment, s’haguessin tornat transparents.