Diu la directora, guionista i actriu protagonista de Creatura, Elena Martín Gimeno, que els premis Gaudí del 2024 confirmen una nova escena. “Són els premis de la generació de la teràpia”, sentencia a l’última planta del museu del Disseny Hub de Barcelona (DHuB) durant la trobada anual per a la foto de família dels nominats el 19 de gener. La seva pel·lícula —coescrita amb la cineasta Clara Roquet, una valenta aproximació al desig sexual i la seva castració, amb què a les dones se’ns disciplina des de petites— és la més nominada d’aquesta edició (15 categories, entre elles millor pel·lícula, direcció i guió original). La creadora assegura que aquesta deriva psicoanalítica és un tema que li ronda al cap i que ha comentat amb la seva parella, el també director Àlex Sardà. “M’ha passat amb La imatge permanent i Te estoy amando locamente, veus aquestes pel·lis que surten d’una de les categories més interessants, la de direcció novella, i entens aquesta sensació, la voluntat d’explicar les històries contrastant amb el que ha succeït abans”, aclareix.

Aquest revisionisme (que també és present en clau més històrica que psicològica a la segona pel·lícula més nominada, Saben aquell, que acumula 13 candidatures, o El maestro que prometió el mar, amb 9 nominacions), la dissecció del desig femení —Creatura, Un amor (8 nominacions)—, l’exploració de la identitat sexual i el gènere —20.000 especies de abejas (9 nominacions) i Alteritats, el documental nominat d’Alba Cros i Nora Haddad— o la culpa materna —Els encantats (3 nominacions)— són les claus narratives per entendre de què hem parlat al cinema en aquesta edició.

La gala més reivindicativa

Es pot conduir una gala sense teleprompter? Sí, es pot. Així ho confirmen Maria Rovira i Ana Polo, les humoristes que conformen Oye Polo, l’exitós i enginyós pòdcast de Radio Primavera Sound. “Ho farem tot de memòria, és la millor manera. Si tens una pantalla davant no transmets la mateixa energia”, assegura Polo, i Rovira assenteix. Entrenades en l’art de memoritzar monòlegs, les humoristes, responsables també del guió, seran les encarregades de conduir la gala d’aquest diumenge. Una cerimònia de dues hores i mitja amb vint-i-cinc categories al CCIB, al Fòrum.

Amb totes les mirades posades a les reaccions de la indústria envers la investigació que han fet pública les acusacions de tres dones d’haver patit violència sexual per part del director de cinema Carlos Vermut, les conductores (que van fer aquestes declaracions dies abans de la publicació d’aquesta notícia) asseguren que la gala “no tindrà moments reivindicatius puntuals, serà tota una gala reivindicativa, com som nosaltres”.

El dilema del català

Com un etern retorn, cada any es repeteix la mateixa qüestió: i què passa amb el català? Per què hi ha pel·lícules en altres idiomes a les categories? Els nominats es debaten entre defensar la seva aposta per la llengua com a necessitat política, superar la imposició purista en la ficció o reivindicar l’autenticitat en les obres gràcies a l’ús interessat dels idiomes.

El director de Saben aquell, el madrileny David Trueba, agraeix a l’acadèmia la seva acollida als premis amb una pel·lícula “que vaig batallar molt perquè es produís en català, per tenir l’autenticitat de la llengua original”.

Martín Gimeno assegura que, encara que Creatura està rodada íntegrament en català i van decidir no doblar-la al castellà a les sales, la decisió sobre l’idioma “és un tema orgànic”. “Les dues pel·lícules que he fet han sigut en català. Júlia Ist combinava l’alemany perquè la protagonista marxa a Berlín, però crec que estic legitimada per dir això: faré les pel·lícules en l’idioma que em surti del chumino”. La creadora afirma que “castigar les produccions que barregen idiomes com el català o el castellà perquè vulguin retratar aquesta realitat, o les pel·lícules que es fan en castellà per arribar a molts més territoris, com el llatinoamericà, és un exercici cruel”. No és moment per a judicis, diu. “Les creadores estan en un moment molt complicat amb l’arribada de les plataformes, hi ha molta competitivitat. Tirar endavant, especialment el cinema d’autor, és dur”, aclareix.

En aquesta línia també es manifesten dos dels nominats a millor intèrpret, David Verdaguer (Saben aquell) i Enric Auquer (El maestro que prometió el mar). El primer defensa que Saben aquell “combini català i castellà per l’autenticitat, perquè es com es parlava abans. Quan veig sèries com La mesías i sé que els Javis han volgut mesclar català i castellà, penso: “Gràcies, Carla Simón. Sense Estiu 1993, sense una cinta catalana que ho va petar com aquesta, no hauria pogut passar. Crec que la llengua ja no hauria de ser un tema”, precisa.

Auquer exemplifica la seva posició amb el cas del que ha passat amb la seva pel·lícula, on interpreta un mestre català a Burgos: “Jo vaig voler fer un homenatge a la catalanitat amb l’accent del meu personatge, reforçar la part de la seva llengua materna en un lloc on s’entén que no és el mateix que on va néixer. Aquesta pel·lícula, pel seu valor, no s’hauria de doblar al català”.

Plataformes, enemigues o aliades

“Fins que Upon Entry no va arribar a Filmin i a Movistar i vaig començar a rebre missatges de molta gent emocionada per veure-la, no em vaig adonar de la quantitat de gent que arriba només a les estrenes per aquesta via”, explica Bruna Cusí, nominada a millor interpretació per aquest thriller, un sleeper que va passar per sales de cinema, però que va esclatar com a fenomen boca-orella quan va saltar a la televisió. “Les plataformes donen una segona vida a les pel·lícules, arriben d’una forma molt més directa i ràpida, però això no hauria d’implicar la pèrdua de sales de cinema, com està passant a Barcelona”, reflexiona.

Per a J.A. Bayona, que amb La sociedad de la nieve ha combinat una estrena al cinema amb una gairebé directa a Netflix, la batalla entre sales i plataformes no té per què ser-hi. “Aquest any hem comprovat que la gent té moltes ganes d’anar al cinema. Pel·lícules com Oppeheimer, Napoleón o Los asesinos de la luna ho proven. La meva pel·lícula s’ha vist molt a Netflix, però encara continua a les sales”.

Relleu sí, però de classe?

Encara que la directora Neús Ballús, nominada a millor curtmetratge per Blow!, està satisfeta amb el punt d’inflexió que suposa estar en la categoria de millor fotografia amb tot de dones nominades, una de les seves reivindicacions és obrir un dels grans melons de la indústria: d’on provenen les històries que narra el cinema, a quina classe social pertanyen els creadors i creadores? “Ara tenim més diversitat de trames, però jo, que provinc d’una família treballadora, necessito més aquesta mirada. S’han de veure grups molt més diferents per portar històries als ciutadans”.