Tots els mallorquins contem el mateix

Fa unes setmanes, tot ressenyant Laura Gost a Cultura(s) de La Vanguardia, Julià Guillamon deixà caure una dolentia que cert amic inconegut li estaria xiuxiuejant, sembla ser, des de fa temps: al parer d’aquest lector d’identitat protegida, totes les novel·les mallorquines semblen la mateixa perquè tots els autors s’entesten a contar obsessivament les mateixes històries sobre l’impacte del turisme a la societat illenca. Així, tot i que el text relativitzés a continuació l’encert del comentari (les similituds, hi assenyalava Guillamon, responen a una ferida real compartida), l’oportunitat de brega era òbvia i tot d’una l’aprofità Pere Antoni Pons, home de reflexos sensacionals en afers d’aquesta casta. Publicada a Última hora uns dies després, la seva rèplica escarnia les mirades exotistes que “certs catalans” projecten encara sobre Balears, motiu pel qual se’ls escapen els matisos i variacions que cada veu narrativa aporta al relat col·lectiu.

A mi, el comentari de Guillamon em va fer gràcia, en el benentès que li vaig atribuir un caràcter juganer, esportiu i, en definitiva, irrellevant. Ara, pel que fa a la resposta, Pons tenia més raons que un sant i les exposà amb la seva característica intel·ligència, sempre encesa i a punt per afuar-se. Sobretot, m’agradà el paral·lelisme que hi feia entre el boom turístic entès com a mite refundador de Mallorca i els mites originaris de l’Amèrica del Nord (la frontera, el sud, l’oest) o Llatinoamèrica (arrels vs. colonialisme), apuntant que les tradi­cions narratives d’ambdós continents no s’entenen sense ells. Doncs bé, la societat mallorquina va experimentar a mitjans del segle passat un sacseig radical, inèdit, amb conseqüències d’una vigència difícil d’esquivar per a la majoria d’escriptors. I per què haurien d’esquivar-les, en tot cas? Al cap i a la fi, anomenem “imaginació” la recerca de formes inèdites amagades sota realitats que voldrien passar per molt conegudes i massa contades. Però mai res no està contat.

A més a més, aquí passa una cosa delicada de dir: en tant que proveïdor de material literari, hem d’admetre que el nostre trauma turístic és... ehem... és... és boníssim, punyeta!, un festí de possibilitats doloroses de tudar (au, ja ho he amollat). El destí ens ha situat al cor d’una indústria que els darrers cinquanta anys ha estat la primera o la segona del món (i que podria ser una víctima dels cinquanta propers), és a dir, en un observatori privilegiat de l’època. Seria absurd que els escriptors retiressin la vista d’aquest batibull d’energia capitalista, tragèdia identitària, impuls universal, daltabaix local... Per això, quan siguem Detroit a la fi, segur que algú el seguirà escrivint.