Les vinyetes existencialistes de Daniel Clowes

Daniel Clowes fa anys que va assolir el control total del seu art i dibuixa còmics que són variacions de les seves maneres pures (és igualment perfeccionista quan vol posar-se seriós i parlar de la solitud i el bloqueig emocional, que quan ironitza sobre el revers del somni subur­bial americà). Fa gràcia constatar que ens fem vells (se’ns fan vells els autors i envellim els lectors) i que l’autor que va consolidar la seva carrera il·lustrant la confusió juvenil (Ghostworld, 1995) i va reinventar el Vertigen de Hitchcock amb un detectiu jove (David Boring, 2000), ara vol trobar el sentit a una vida sencera. L’última obra de Clowes és ben bé una bio­grafia. L’arc temporal a Mònica és el de tota una vida: la Mònica vol reconstruir la història de la seva gestació i criança i això inclou recuperar la memòria emboirada dels anys seixanta, descobrir què feia la mare just abans de quedar-se embarassada.

Aquest és un còmic existencialista. La coberta no se n’amaga, i hi figura la protagonista volent esbrinar quin és el seu lloc en el cosmos. Per entendre’s a si mateixa, ara que ja ha entrat en la seixantena, hauria d’entendre certs episodis del seu passat i, el més difícil, entendre quina mena de dona va ser la Penny, la mare (i tota una llarga llista d’amics i amants per decidir qui és candidat a pare biològic). La questa és impossible. Com es poden arribar a comprendre les motivacions d’una inconformista com la Penny? La Mònica només n’obté flaixos i prou: un xicot que lluita al Vietnam mentre la Penny s’enrotlla amb un expressionista abstracte, un ­jueu, un cínic, i va a festes beatniks on les noies xerren amb les noies i els nois amb els nois. A la Penny li agrada exasperar les parelles. Ningú no sap què li falta, què l’allunya de ser feliç. L’arribada dels anys hippies no ajuda gaire a l’espiritualitat mai satisfeta de la Penny, i la inquietud, finalment, la duu a una secta extravagant. La Penny deixa la Mònica amb l’àvia i ningú no la torna a veure. L’ingrés de la Mònica en l’edat adulta no la fa sentir pas menys perduda.

Fullejant el còmic ens adonem que hi ha pàgines blanques i pàgines amb el fons crema. Les primeres estan destinades a la narració principal, la de la Mònica, i les altres a les històries transversals que Clowes encarta per desfogar-se amb una mica de varietat i fantasia, tot i que remeten als malestars de la Mònica. Llegim sobre un jove que torna al poble i descobreix que s’ha transformat en un lloc angoixant (entre l’horror còsmic de Lovecraft i la broma de The Wicker Man), o el monòleg d’un pintor solitari i grillat (deduïm que és l’spin-off de l’artista que havia festejat la Penny).

Ja fa anys que Clowes juga amb els formats i es desmarca de les mides de comic book. Aquest volum no arriba a ser un àlbum europeu però ha crescut prou respecte Patience (2016), i així llueixen més el dibuix de Clowes i la seva falsa senzillesa (està planificada i plena de detallets reveladors): els personatges fan cara de rumiar tantes coses que no cabrien en una bafarada i les ombres (les línies de l’entintatge que els marquen la pell) estan per fer més sinistra l’existència.

Un record de la Mònica, inoblidable, resumeix el bon ull de Clowes i la punteria de la seva narrativa: els adults la deixen sola al cotxe i ella treu les burilles del cendrer i hi juga, perquè en el seu caparronet de nena desatesa conformen un zoo de fantasia.

Mònica 

Daniel Clowes 
Traducció de Montse Meneses. Editorial Finestres
114 pàgines. 27,55 euros