L’altra cara de la maternitat

“I tant vaig masegar-la, que la nena, /heus aquí que, de cop, la cara arrufa / i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo, / lo mateix que el Sant Just de pedra marbre... / I la nena, quins crits!... Semblava folla...” Malgrat haver-los llegit més d’una vegada, aquests versos encara et trasbalsen. Pertanyen a La infanticida, el monòleg interior que va escriure Víctor Català el 1898 per donar veu a la Nela, una dona tancada en un psiquiàtric per haver assassinat el seu fill. La radicalitat d’aquesta obra és inqüestionable, més encara si tenim en compte quan va ser escrita. Català ens presenta aquí una dona desesperada per un embaràs no desitjat, un avortament fracassat i el rebuig de la família. La radicalitat de l’obra resideix precisament en el seu caràcter de denúncia: la maternitat com una obligació, com un càstig.

Amb aquest text Català és precursora de totes aquelles escriptores que, lluny de tota edulcoració, han presentat la maternitat des de la perspectiva més cruel, abjecta, però real. Pensem en obres recents com Les mares no de Katixa Agirre, Mátate, amor, d’Ariana Harwicz o Diré que m’ho he inventat, de Marta Marín-Dòmine. Obres completament diferents, però totes inquietants perquè ens mostren l’altra maternitat. La més desagradable, perquè és real. Hi podríem afegir Milady de Neus Canyelles: una esplèndida aproximació a la relació mare-filla. L’infanticidi, el rebuig de la maternitat o els conflictes maternofilials permeten a aquestes escriptores reflexionar sobre el marc social i cultural on té lloc la maternitat, sobre els rols imposats i autoimposats —què vol dir ser mare, què vol dir ser filla— i sobre els lligams assumits, però falsos —una mare no ha de desitjar necessàriament el fill; una filla no ha d’estimar necessàriament una mare.

La maternitat és més que un tema en concret i és més que una experiència íntima i personal. La maternitat travessa la societat; ho veiem en Català, on l’infanticidi és el punt de partida per reflexionar sobre el rol de la dona, sobre el lloc que ocupa i sobre el control que sobre ella s’ha exercit a través d’una maternitat imposada i no desitjada. Ho explica de manera molt il·lustrativa Begoña Gómez Urzaiz a Las abandonadoras, on narra les experiències de dones com Mercè Rodoreda o Maria Montessori, que van abandonar els seus fills, convertits en un pes i en un obstacle per resseguir el camí escollit, el de l’escriptura, el de la pedagogia. Perquè la maternitat està travessada de conflictes que no es poden circumscriure a l’àmbit íntim.

Ho mostra amb molta claredat també La història dels vertebrats, de Mar García Puig. Aquesta obra de caràcter memorialístic-assagístic reflexiona sobre la depressió postpart, la seva estigmatització i el desconeixement i el silenci que l’envolten. És un llibre d’extraordinària intel·ligència i erudició que porta fins al present una extensa bibliografia i obre un debat que va més enllà de l’experiència exclusiva de la dona que acaba de parir. Obliga a reflexionar sobre la percepció dels trastorns mentals en una societat, la nostra, hipermedicalitzada a aconseguir subjectes “sans”, “equilibrats” i, sobretot, “funcionals”. El llibre de García ens demostra el potencial literari, polític, intel·lectual de l’experiència de la maternitat. Tots aquests títols són la millor resposta a la pregunta sobre l’existència d’un boom editorial sobre aquest tema i són la millor demostració de la complexitat d’aquest “temes” que encara avui es consideren “temes de dones”.

El no-lloc de la maternitat

L’octubre de 1998 la teòrica Jane Gallop, que poc abans havia estat mare, va exposar uns retrats d’ella i el seu fill, tots dos nus, en un seminari. També hi eren Rosalind Kraus, que s’hi va enfrontar, i Maggie Nelson, que ho explica al seu llibre Els argonautes. Els retrats els havia fet el marit de Gallop, que, amb aquelles imatges, pretenia reflexionar sobre la fotografia des de la perspectiva del subjecte fotografiat, tot assenyalant que la del subjecte és la posició “des de la qual és més difícil reivindicar coneixements vàlids generals”.

A continuació va intervenir Kraus. Va aprofitar la seva conferència per ridiculitzar la presentació de Gallop, assenyalant la seva “mediocritat, ingenuïtat i falta de rigor”, tot resultat, afirma Nelson, del fet que la “maternitat li havia menjat el coco”, perquè l’havia “enamorat del narcisisme que fa creure a una que la seva experiència completament banal, però compartida amb un nombre imprecís de persones, és d’alguna manera especial o particularment interessant”. En aquell moment, Maggie Nelson no tenia fills i tampoc volia tenir-los, però va donar suport a Gallop. Es va posar al seu costat. L’anècdota resumeix molt bé el lloc o, potser més ben dit, el no-lloc que ha ocupat la maternitat en la literatura i en l’art en general.

Parlar de maternitat és parlar del context econòmic, de precarietat, de models de famílies i de models laborals

Al seu famós assaig de 1983 How to Suppress Women’s Writing, Joanna Russ assenyalava que, per una banda, les dones havien sigut generalment escrites: eren subjectes sense paraules construïdes per la veu i el relat masculí. Per l’altra banda, les dones que havien pres la paraula havien estat menystingudes per la crítica i l’acadèmia i la seva obra, arraconada dins de la categoria “femenina”, tot considerant-la mancada de qualsevol valor estètic i literari. A aquests dos aspectes encara se n’ha d’afegir un tercer: la consideració que la realitat física i mental de la dona ha estat un tema no només irrellevant a nivell intel·lectual, sinó també d’àmbit exclusivament privat.

La maternitat, l’avortament, el no desig de ser mare, les conseqüències físiques i mentals de tenir fills, la depressió postpart, el malestar, el dolor i les transformacions físiques provocades per un embaràs... totes aquestes qüestions han estat secularment un tabú. “Parts... crec que tinc por d’escriure sobre això”, va escriure Mary Oppen a Meaning a Life, la seva autobiografia, que només va publicar quan el seu marit va perdre la lucidesa mental. Oppen parla dels avortaments patits i de la mort d’un nadó al cap de sis setmanes de néixer. Va esperar fins que el seu marit va perdre la consciència necessària per llegir aquelles pàgines on ella, molts anys després, narrava la solitud en la qual va viure la pèrdua dels fetus i la mort d’aquell nadó. No en va parlar amb ningú, reconeix Anna Oppen, tampoc amb el seu marit. Ho va viure sola, en silenci. La paraula escrita va trigar a arribar. No trobava el llenguatge per explicar-ho, per explicar-se, perquè no existia. Perquè aquestes realitats no s’anomenaven i no es van anomenar fins que algunes dones van començar a trencar un silenci profund.

Una tradició invisible

“La invisibilitat social de l’experiència de les dones no és un ‘fracàs de la comunicació humana. Es tracta d’un biaix tramat a escala social”, escriví Russ, tot remarcant que aquest biaix ha persistit fins ara. No és sorprenent, per tant, que Carme Riera es preguntés, mentre escrivia Temps d’una espera el 1986, on era la maternitat a la literatura, o que Laura Freixas s’interrogués el mateix, pocs anys després, el 1993, assenyalant la frustració que li provocava el fet de no trobar literatura sobre aquest tema amb “evidents dimensions polítiques, socials o econòmiques”. Però, sorprèn, a priori, que més de vint anys després l’escriptora mexicana Jazmina Barrera lamentés que, el 2017, quan va escriure Linea nigra, li costés trobar literatura sobre el part o sobre la criança. Així i tot, encara persistia aquest buit, aquest silenci? Només en part.

Setze anys abans, de fet, Rachel Cusk havia publicat La feina d’una vida, un testimoni interessantíssim sobre la necessitat de mantenir la individualitat quan el fill et pren el temps, l’energia, els desitjos fins a quasi anul·lar-te en la seva necessitat d’atenció i cura. Vuit anys abans, Gabriela Wiener publicava Nueve lunas, un llibre que, en aquell moment, va sorprendre per descriure sense edulcoració —característica que, es lamentava Riera, definia tota la pseudoliteratura sobre maternitat que trobava— i sense circumloquis l’embaràs —la transformació del cos, el malestar, el dolor— i el part, amb les suors i les contraccions, i alhora relatava els pensaments, moltes vegades obscurs i ple d’angoixes, i les pors que assalten la dona durant els nou mesos. Aquest llibre era, en part, una anomalia en el camp literari, i de fet hi havia llibreries on per trobar-lo calia anar als prestatges dedicats als manuals sobre gestació i criança.

Tot i això, tampoc es pot dir que estàvem davant d’una obra sense precedents: darrere Nueve lunas trobem una literatura que havia anat obrint portes no només a l’hora de tractar la maternitat en tant que institució, no només a l’hora de tractar temes, com ara l’avortament, silenciats durant dècades, sinó també a l’hora de reivindicar aquests temes des d’una literatura d’excel·lència i des d’un assaig crític, il·lustrat i reivindicatiu. Un parell de dades que ho demostren: Of Woman Born: Motherhood, d’Adrienne Rich, és de 1976; The mother knot, de Jane Lazarre, és també de 1976. La Bâtarde és de 1964 i és un llibre de caràcter memorialístic on la seva autora, Violette LeDuc, descriu el seu avortament en clandestinitat, com també l’explicarà anys després Annie Ernaux a L’esdeveniment.

No podem permetre que la mercadotècnia editorial converteixi en un boom un tema que és moltes coses més

El cas d’Ernaux recorda el de Mary Oppen. Ernaux va explicar el 2000 com el 1963, sent una jove estudiant, va ser abocada a la clandestinitat, al silenci i a la soledat per poder avortar en un país, França, on l’avortament era penalitzat. El temps transcorregut entre els fets i la narració pública posa en evidència el silenci que va envoltar durant dècades l’experiència de l’avortament, tant si és desitjat o no. De fet, aquests títols no només van obrir una escletxa, sinó que van servir com a referents ineludibles per a autores com Paula Bonet, que a Roedores (2018) va narrar el dolor per la pèrdua de la criatura que estava esperant, o Sandra Vizzavona, que a Interrupción mostra de quina manera encara l’avortament és un tabú, una vergonya i, fins i tot, un delicte que, moltes vegades, obliga les dones a fer front a una maternitat no desitjada. A aquests dos títols podem afegir Abortos felices (2021) o ¿Y tú, tan feliz? (2020), que reivindiquen el caràcter alliberador d’un avortament lliure, legal, segur.

La cronologia ens demostra que, en els últims deu anys, aquell silenci al voltant de la maternitat, entesa com una realitat extremament àmplia que va des del desig per un fill fins a la no voluntat de ser mare, passant per l’experiència i les conseqüències en tots els nivells de l’embaràs, del part i de la criança, s’ha trencat. Avui dia, per sort, enfrontar-se a aquests temes vol dir fer front a una bibliografia que cada dia es fa més extensa. Les dificultats que trobaven Riera, Freixas i, fins i tot, Barrera a l’hora de trobar referents ha minvat i, de fet, qualsevol llibre amb ambició literària no pot prescindir dels títols que el precedeixen.

El boom editorial

Aquest recorregut demostra que no ens hem d’enganyar: l’aparició d’assajos, novel·les, memòries que tenen la maternitat com a rerefons és el contrapunt d’un extens temps de silenci, un temps on temes com les guerres, la mort o les ànsies de poder han estat presents sempre sense que no es parlés mai d’un boom. Dit això, és evident també que el mercat no és ingenu.

Han proliferat llibres que, amb l’únic objectiu de satisfer una possible demanda, han convertit la maternitat en un tema banal. Són llibres que, en forma de còmics, narracions il·lustrades, pseudomanuals i relats prefabricats d’experiències personals, han reiterat tòpics —la mare cansada, la falta de temps, la fatiga, la impossibilitat d’arribar a tot— i han fet èmfasi en aspectes més que coneguts —la impossibilitat de la conciliació, per exemple—, sense anar més enllà, sense situar totes aquestes qüestions dins d’una reflexió més àmplia que ens impliqui a tots, com a societat.

Desitjar tenir fills obre qüestions tan rellevants sobre les condicions per tenir-los i els límits ètics per aconseguir-ho. No voler tenir fills és afirmar que la maternitat no és una necessitat biològica ni un deure social. Reivindicar el dret sobre el propi cos —de l’avortament al plaer sexual— és defensar la primera i més important de les llibertats. Parlar de criança és parlar d’educació, de rols, de models. Parlar de maternitat és parlar del context econòmic, de precarietat, de models de famílies, d’un model laboral diferent. Parlar de maternitat és parlar, també, de l’abjecte: d’infanticidis, de rebuig i d’abandonaments...

Només la literatura més ambiciosa, més complexa i menys complaent pot fer-se càrrec de tots aquests temes. I, nosaltres, des de la crítica, en lloc de quedar-nos amb la part més superficial, queixar-nos de la repetició dels temes i parlar del caràcter avorrit d’aquestes qüestions, hem de reivindicar aquesta literatura. Evidentment, no podem permetre que la mercadotècnia editorial, amb els seus productes —ni tampoc els articulistes a la recerca de clics—, converteixi un tema que és molt més que un tema en un boom. Per aconseguir-ho hem de ser exigents, i garbellar de la manera més rigorosa i reivindicativa possible.