Un pacte difunt?

A internet, a dins del web de la Generalitat de Catalunya, s’hi pot trobar la pàgina d’un cadàver, el del Pacte Nacional per la Llengua. Ja se sap que això de l’oblit digital és un impossible, i que si un cop vas tenir un mal dia i d’aquella feta n’hi ha un testimoni digital, per sempre més les teves peripècies seran conservades i hi haurà algú o altre que les podrà repescar. Doncs bé, encara queden traces d’aquell gran acord pel català que un bon dia semblava que congriava grans esforços i que havia de donar a la llengua tota una imbatible empenta de país.

No cal ser gaire aventurer per suposar que l’aturada en els treballs del Pacte (la darrera anotació sobre les seves activitats és de gairebé fa un any, quan la consellera de Cultura Natàlia Garriga i el secretari de Política Lingüística F. Xavier Vila van presentar els resultats del procés participatiu) es deu a la tebior amb què alguns partits hi van concórrer i, sobretot, a la successió de dues convocatòries electorals, les quals sempre obren un parèntesi que convida a desar al calaix tot allò que fa una mica de nosa. Com ara la llengua, sempre incòmoda per a aquells que no volen ser associats amb un capteniment excessivament barretinaire.

No en sabem res, doncs, de les incipients mesures que es van posar en marxar a l’inici del mandat de Garriga i Vila (com ara una gran campanya de formació del professorat que revertís l’alarmant decadència de la llengua a les aules, que continua anant pel pedregar), ni tampoc del document que van elaborar un seguit d’experts que van arribar a fer petits bolos per l’anomenat territori, ni tampoc del procés participatiu posat en marxa a través del web del Pacte, procés que se suposa que havia de nodrir les polítiques lingüístiques dels propers anys. I així com un bon dia va reaparèixer la Queta a ritme dels Tyets, el Pacte va desaparèixer esvanit en el no res, com si no hagués existit mai. Una mica com els ha passat, també, a les mesures pel català anunciades per l’Ajuntament de Barcelona en temps de Colau, de les quals res se n’ha tornat a saber.

Malgrat això, tot s’ha de dir, alguns fenòmens fan pensar que estem millor que ara fa un any, no pas en l’ús social de la llengua (d’això en sabrem alguna cosa l’any vinent, en què s’han de conèixer les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2023), sinó en la consciència sobre la seva situació: cada cop més gent manté el català davant de persones que (oh meravella) resulta que l’entenen; s’acumulen les queixes dels alumnes davant del canvi arbitrari d’idioma a la universitat, quan abans era habitual apocar-se; i de mica en mica el parlant ja tolera menys certes coses com ara “el C1 de catalán se lo va a sacar mi madre” o bé que es titlli de “català de pagès” una llengua que en realitat trobaves ben rica.

Si el parlant sembla que ha pres més consciència, també ens trobem en un millor moment polític per revifar el Pacte. Darrerament hem vist coses que no hauríem cregut, com ara sentir parlar català al Congrés i que se’n demani l’oficia­litat a Europa, però si hi ha una crítica legímita al que en si mateix és una bona notícia, és que calen més mesures perquè el català sigui més parlat aquí, no pas allà. És que es tracta d’això, de fet: el respecte per la diversitat lingüística no es resol amb una partida pressupostària que cobreixi despeses de traducció i interpretació, sinó que ha d’estar vinculat a l’exercici dels drets lingüístics del parlant, el qual ha de poder participar d’un context en què la llengua es desenvolupi de manera natural i la seva execució natural no sigui ni una quimera, ni una odissea, ni un acte polític permanent.

Hi ha d’haver més marge per als acords amplis, ara que la dilució de Ciutadans i del seu centrisme (rialles) ha llegat el discurs de la persecució de l’espanyol a Catalunya a les files de la dreta i l’extrema dreta. Els mateixos partits que han articulat mesures inèdites per dur el català a Madrid i Brussel·les, i que a l’inici s’havien mostrat partidaris del Pacte per la Llengua, tenen l’oportunitat de reactivar els acords i aplicar mesures que no serveixin només per concentrar titulars i satisfer els drets dels diputats propis. Altrament, ja podem anar cantant absoltes. Un pacte difunt?