‘Espanya no es toca’, de Ferran Casas i Joan Rusiñol: Espeleologia a l’Estat profund espanyol

La defensa de l’Estat té límits? O millor, de la idea d’Estat que tenen els poders fàctics? El darrer llibre de Ferran Casas i Joan Rusiñol, Espanya no es toca: Les cartes de l’Estat al descobert, no és un tractat de ciència política, i per tant no pretén teoritzar sobre una qüestió tan polièdrica. Els esbossos de resposta, que n’hi ha, els proporciona una excursió espeleològica per l’Estat profund que rastreja un cert fil vermell traçat, com a mínim, fins al franquisme.

Els dos periodistes, efectivament, baixen amb casc i llanterna a una profunditat no menyspreable per intentar posar llum a tres moments en què es pot veure com aquest fil es tensa com la corda d’un violí i en mostra el vigor: la fi del bipartidisme i l’emergència del 15-M, el Procés com a amenaça a la integritat nacional i les turbulències de la figura de la Corona. L’excursió va ser preparada amb cura: veterans de l’ofici tant a Barcelona com a Madrid, acompanyen mesos de treball d’hemeroteca amb veus autoritzades com la de l’expresident José Luis Zapatero, l’exlíder del PP madrileny Esperanza Aguirre o l’excap del Govern Artur Mas, entre d’altres.

Aferrant-se a una de les idees centrals de l’historiador Josep Fontana (reanomenar la Transició com a “Transacció espanyola”), el llibre recorda com els ressorts que defensaven l’ordre del franquisme es van fer servir a fons no només per respondre a l’amenaça d’ETA en democràcia, sinó que es van reforçar clarament per atacar els independentistes o Podem. Una dada: quan el PSOE arriba al poder i es disposa a netejar les restes de la temuda Brigada Política Social (BPS), es queda en una mera operació de maquillatge: de les 13 prefectures del nou Cos Nacional de Policia, nou estaven en mans d’exmembres de la BPS. Era el cas del director, Roberto Conesa. A les seves ordres tenia, entre altres, dos noms que sonaran al lector: Antonio González Pacheco, més conegut com a Billy el Niño, i José Manuel Villarejo.

És precisament la caiguda en desgràcia de Villarejo (esquitxant el poder econòmic) el que permet a Casas i Rusiñol viatjar a les anomenades clavegueres de l’Estat i a la seva utilització a fons per intentar desacreditar tant polítics que ha­vien abraçat l’independentisme com estrelles rutilants de la constel·lació de Podem. Una operació en què calia, òbvia­ment, la col·laboració de certs mitjans de comunicació que, deixant de fer la seva feina, van acabar per amplificar campanyes com la de l’operació Catalunya contra el Procés, d’existència acreditada però sobre la qual encara queden grans clarobscurs.

L’espeleologia a l’establishment a Espanya no es toca també s’atura en el que potser és el gran fòssil de la sala: la naturalesa conservadora a ultrança del poder judicial a l’Estat. I, una vegada més, val més la pena mostrar que dir. Tot en una imatge: cal ser molt viu per descobrir que a l’escalinata del Palau de les Saleses a Madrid, seu del Poder Judicial, la decoració fa evident aquest tret. En un panell, al costat de l’escut de la monarquia, apareixen els noms de tots els presidents del Tribunal Suprem des del 1812, quan es va crear. A la llista, curiosament, hi ha un buit: l’any 1937. “Es reconeix, en el terreny simbòlic i sense manies, la legitimitat del bàndol colpista”, asseguren els autors. L’anècdota, afegeixen, “serveix per ajudar a explicar que el Poder Judicial espanyol no va fer, perquè no va voler o no l’hi van obligar, la Transició”.

Espanya no es toca 

Ferran Casas i Joan Rusiñol 
La Campana, 2023
264 pàgines. 19,90 euros