La Marquise du Châtelet

Dèiem en un article anterior que la moda del “políticament correcte” espatllarà la consideració assaonada de moltes coses, farà desaparèixer els procediments de tota dialèctica, fundarà ideologies i fanatismes —sempre dolents—, farà inútils els tribunals de justícia, arruïnarà la democràcia, i ens portarà tots a la ignorància, els tòpics invariables i, el pitjor de tot, l’estupidesa.

Sembla que el llenguatge, o el discurs, del “políticament correcte” abraça les causes per torns: la primera víctima van ser els fumadors —als Estats Units ja són considerats pecadors, misèria humana, detritus—; després va començar l’èmfasi en la dieta —res d’embotits, res de fricandós; verdures i peix a la brasa—; després la negació dels efectes benèfics de molts productes farmacèutics —res de benzodiazepines; visca les herbes remeieres—; més endavant la cosa del reciclatge —maleït i roí qui barregi el plàstic amb el vidre; mentrestant, les empreses que recullen les deixalles selectivament fan el negoci del segle—; a Catalunya semblava condemnada tota persona que no combregués amb el procés independentista —i ara sembla que tothom ho deixa córrer—, i qui sap quantes més coses que s’han vist i que es veuran. Quan perden crèdit les religions que practicàvem, llavors practiquem els seus substitutius amb una fe semblant, i encara més esperança: ara tot és ple de xerraires i curanderos que us asseguren —traient-vos una pila de diners— salut, felicitat i vida eterna.

El feminisme hipertròfic no és cap excepció enmig d’aquest panorama. Sembla que no n’hi ha prou a reclamar la igualtat i promulgar les lleis que calgui, justíssimes, per donar a les dones uns drets laborals, sexuals, matrimonials i tot el que sigui, iguals que aquells de què els homes han fruït secularment.

I, doncs, la cosa ha derivat, lamentablement, cap a una ideologia —que és, com hem dit, allò que ens farà estúpids, al pas que anem, a les unes i als altres. Per això fora molt sa que algú escrivís un tractat sobre l’origen de la desigualtat entre les dones, a la manera del tractat de Rousseau, perquè les societats amarades d’aquesta ideologia s’adonessin que hi ha dones de tota mena i condició, exactament igual que els homes.

Un llibre així presentaria un reguitzell de biografies de dones, cèlebres o no, en el qual la mestressa d’un mas, l’adúltera, la sagristana que vesteix sants o la bona prostituta —vegeu Bola de seu, de Maupassant— farien costat a la bibliotecària republicana, la peixatera de la Boqueria, la milionària pervertidora, la seductora nata, la verge sacrificada —Joana d’Arc—, la puntaire delicada, i una colla més: són exemples. Hi ha de tot, a l’horta del Senyor.

Avui només parlarem d’un cas: la Marquise du Châtelet, que va ser amant de Voltaire i presenta, per si sola, un perfil d’allò més bigarrat i contradictori: vegeu el llibre d’Elisabeth Badinter —una de les dones més riques del món, diguem-ho de passada— Mme du Châtelet, Mme d’Épinay ou l’Ambition féminine au XVIIIe siècle (Flammarion, 2006). Quan la marquesa va morir de part —la filla era d’un tercer o d’un cinquè que es deia Saint-Lambert—, Voltaire la va plorar sincerament: l’estimava. De fet, ella havia deixat el seu marit per instal·lar-se amb l’homme de lettres en una propietat (del marquès) a Cirey, al Franche-Comté. El “legítim” passava a veure’ls, i feia veure que no veia res. Tots contents. Ella era summament intel·ligent: recitava de memòria llargs passatges de Virgili, Horaci i Lucreci; va ser molt competent en els rams de les matemàtiques i la física, i per això mateix amiga de Maupertuis, un savi molt pintoresc, a més de ser-ne amant, enemic de Voltaire.

En visitar-los tots dos a Cirey la neboda de Voltaire, Mme Denis —que té el mèrit d’haver conservat amb cura el llegat del seu oncle—, la jove va ser víctima d’una gelosia furibunda de la Châtelet, que va fer-li la vida impossible: madame tenia tirada al nerviosisme. Quan la marquesa ja no era amant de Voltaire, no va deixar d’acompanyar-lo a tot arreu, no solament per treure’n rèdit amb vista a les seves publicacions científiques —moltes, com la revisió de Newton, tan equivocades com les del seu amant il·lustrat—, sinó també perquè no fos dit que l’havia deixat per un altre home, cosa que feia a la descosida segons els seus biògrafs.

Ja ho veieu: totes les vides tenen fosca i claror, virtuts i defectes, grandeses i mesquineses. La vida de qualsevol dona rarament presenta una excepció. Elles són tan humanes com ho són els homes. I ara convé recordar que la paraula home no té res a veure amb la masculinitat: remotament, ve de l’indoeuropeu dhghem, ‘terra’, de la qual deriva (dh)ghom-on, ‘habitant de la terra’, sense marca sexual, igual com en deriva humus (inhumar, exhumar), que és el lloc d’on tots procedim, segons la Bíblia, i al qual tots retornarem un dia: homes i dones. Això sí que és igualtat.