_
_
_
_
arquitectura
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un projecte en actiu

Malgrat el trauma que suposa per a molts l’enderroc, l’estadi del FC Barcelona no es mourà d’allà

Xavier Monteys
Arquitectura Cataluña Camp Nou
Vista de la construcció del Camp Nou el febrer de 1956.Taf Helicópters S.A.

Des de sota els pins de la petita elevació de l’extrem sud del cementiri de les Corts, sobre l’avinguda Joan XXIII, mentre la ciutat acaba de recuperar el seu pols vital, les obres de l’enderroc parcial de l’estadi del FC Barcelona continuen modificant l’escenari d’aquella part de la ciutat. Coincidiré amb qui digui que modificacions de la fisonomia urbana degudes a enderrocs més o menys importants han passat molts altres cops, com a la plaça de les Glòries, però en aquest cas, per alguna raó, la modificació sembla tenir un altre caràcter.

Una part, probablement, es pot atribuir al fet que de l’estadi se’n conservarà una part, aquella que va sorgir després del trasllat des del camp de les Corts fins al nou emplaçament el 1957. Veure ara les parts no enderrocades que apareixen rere el gegantí embolcall construït en anys successius, segons el projecte original de Francesc Mitjans, i que ara veiem enderrocar, produeix una sensació particular. Sembla que assistim al sorgiment d’una mena de vell nou paisatge. Un paisatge que tornarà a desaparèixer quan la reforma es dugui a terme i es completi.

Es fa visible, per exemple, a l’espai urbà que ha aparegut entre l’estadi primer, de proporcions urbanes, i l’antiga Casa de la Maternitat, pel mig del qual discorre el carrer que duu el nom de la mestra i infermera Elisabeth Eidenbenz. Un espai entre dos edificis que encara podien confrontar-se equilibradament i que havíem oblidat. Molt sovint he pensat que no és tan sols el llapis, l’eina que utilitzem per donar forma, també la goma d’esborrar és poderosa, i l’actual enderroc m’ho torna a recordar. Darrerament hem conegut que el nou projecte ha rebut un premi d’arquitectura, cosa que ha permès “refrescar” les imatges del concurs. Però no podrà “reparar” del tot aquest indret urbà, malgrat que òbviament hi ajudarà el fet que els anells-balcons d’accés que el rodejaran contribuiran a fer que l’edifici “dialogui” millor amb allò que el circumda i matisi la seva escala de transatlàntic fora de lloc. Tot plegat ens permet constatar com ha “crescut” el fenomen del futbol, en gran part a costa de la ciutat, i el seu complicat encaix urbà.

Però, al marge d’aquestes consideracions sobre el particular retorn al passat, hi ha una altra qüestió que ens pot fer pensar: que, malgrat el trauma que per a molts suposa l’enderroc, l’estadi no es mourà d’allà. No sortirà de la ciutat, i no tindrà un nou lloc. El “lloc” és allà, i podríem dir més. El lloc és ell, l’estadi. Repassant les pàgines del llibre que el CoAC va dedicar-li el 2007, cinquanta anys després del nou estadi, és fàcil adonar-se de la semblança de les fotografies de quan estava en construcció amb les de l’actual procés d’enderroc. Com si seguíssim en aquell moment. Generalment, quan un camp de futbol ha marxat a un altre emplaçament, darrere hi havia una gran operació immobiliària. Va succeir a l’antic camp de les Corts, al de l’Europa i al de l’Espanyol, que són testimonis barcelonins d’aquesta insistència immobiliària.

Un edifici, especialment si és d’aquestes dimensions, és una cosa viva perquè creix i es modifica al llarg del temps. És fàcil pensar que l’edifici, d’alguna manera, mai deixa de ser un projecte. Quan pensem en el projecte d’un edifici, ho fem veient-lo com les instruccions que permetran construir-lo tal com està determinat al document arquitectònic corresponent. Podem considerar que el projecte és la seva projecció cap al futur i, al mateix temps, allò que en certifica el final. Però, cada cop més, també es percep com un conjunt de projeccions en el temps, una inesgotable sèrie de transformacions i modificacions que permetran continuar fent-lo útil i assimilar els canvis que el pas del temps suposarà. En aquest sentit, l’estadi és un projecte que ara, amb el canvi d’embolcall, encara segueix “en actiu”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_