‘Vençuda però no submisa’, de Joaquim Albareda: Després de l’Onze de Setembre

Amb una tria acurada de fets i dades, tota interpretació històrica —amb major o menor grau de violència interpretativa— és possible. Succeeix amb les notícies del diari d’ahir i succeeix amb les grans fites del passat. Ho vam viure amb motiu del tres-cents aniversari de 1714, quan el presentisme d’uns i altres va promoure congressos i llibres de vergonya aliena, tot malbaratant l’oportunitat per fer avançar el coneixement i la divulgació.

Superats ja els (ne)fastos, l’especialista en història moderna Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) revisita el període des d’una mirada triplement àmplia: des del punt de vista bibliogràfic i documental, des de la contextualització internacional, nacional i local, i des d’un parèntesi temporal estès a tot el segle XVIII. Lluny de cercar una síntesi asèptica, el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra basteix, a partir d’aquesta generosa aproximació, un assaig de tesi, tot posicionant-se enfront de la resta d’investigadors en els debats oberts i travant un text exigent i complet adreçat al lector culte.

En primer lloc, Albareda ens recorda la complexitat intrínseca de la Guerra de Succesió, on convivien el conflicte dinàstic, la confrontació de models politicoeconòmics interns i el sempre variable joc d’equilibris internacionals. En aquest context, “els grups dirigents catalans van fer una aposta decidida per un rei a la seva mida, Carles III l’arxiduc, al costat dels aliats, i van optar pel model parlamentari i mercantil de les potències marítimes, enfront de França”. I van perdre. La derrota de les institucions catalanes va permetre, pel dret de conquesta, la implantació d’una militaritzada Nova Planta absolutista més contudent que el pretès model francès.

Segonament, aquesta contundència va generar resistències per part dels vençuts i dels seus hereus. D’una banda, trobem l’influent entorn exiliat a Viena, que apostava per una realineació favorable de l’statu quo internacional; i, de l’altra, la gent del Principat, amb actituds que anaven de l’episòdica i declinant resistència armada a les constants i documentades denúncies dels abusos dels nous gestors, passant pels intents reformistes per ressuscitar aspectes de l’anterior ordenament jurídic. Aquesta continuïtat —nostàlgica i pràctica alhora— va trobar inesperats aliats en aquells sectors oficials per als qui algunes d’aquelles velles fórmules degudament actualitzades podien tenir el potencial de combatre l’excessiva verticalitat —traduïda en venalitat, corrupció i incompressió— del poder borbònic i dotar-se d’una capacitat d’intermediació més representativa i ajustada a les necessitats del territori.

I, finalment, Albareda cerca substanciar una interpretació sense anacronismes, ni elucubracions contrafactuals, ni lectures teleològiques. Això és especialment rellevant pel que fa al despertar econòmic, ja que el ‘cherry picking’ n’ha perjudicat especialment la comprensió. Així, les bases de la revolució industriosa catalana cal cercar-les en el segle previ i no en les suposades “grans transformacions econòmiques degudes a les reformes borbòniques” i, alhora, és innegable com van saber-se aprofitar els imprevistos incentius creats per la uniformització, la incipient construcció del mercat interior espanyol i el canvi de registre personificat pels successors de Felip V. En resum, el XVIII català suma avui una obra de referència.

Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII 

Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII 
Joaquim Albareda i Salvadó 
Edicions 62. 456 pàgines. 21,90 euros