Serps d’estiu: l’encaix de les llengües d’Espanya als àmbits institucionals

Assistim aquests dies, una altra vegada, a un espectacle recurrent de la política espanyola en la modalitat de serp d’estiu: com encaixar nous usos de les llengües d’Espanya en determinats àmbits institucionals.

S’ha insinuat que, en el seu primer discurs, la presidenta del Congrés potser es va precipitar en desitjar establir en la cambra l’ús de les llengües cooficials. No sembla que improvisara, puix que va llegir sense fer botiges el que duia molt ben escrit.

A banda del procediment tècnic adequat, que se solucionarà convenientment quan procedisca, sobre la qüestió administrativa convé recordar que l’ordenament espanyol ja compta amb un instrument pertinent: el Consell de les Llengües Oficials de l’Administració General de l’Estat, que és “l’òrgan col·legiat d’anàlisi, impuls i coordinació tècnica entre els diferents departaments de l’Administració General de l’Estat en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu d’aconseguir el millor compliment de les exigències derivades de l’existència de diferents llengües oficials i del seu reconeixement en l’activitat dels departaments que la integren i dels organismes públics dependents o que hi estan vinculats, per a procurar una millor atenció als drets dels ciutadans”, més l’Oficina per a les Llengües Oficials, unitat d’assistència i suport permanent del referit Consell.

La creació d’aquest organisme mitjançant el Reial Decret 905/2007, de 6 de juliol, es va derivar de l’Informe que el ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, va encarregar a una Comissió d’Experts de què vaig formar part, la qual va aprovar al juny de 2006 l’estudi desenvolupat en diverses reunions, més les propostes i recomanacions corresponents, entre les quals figura la següent: “la Comissió apunta la necessitat que s’avance en l’ús de totes les llengües cooficials d’Espanya en les Corts Generals, el Poder Judicial i la resta d’institucions constitucionals, d’acord amb el que disposa la Constitució sobre l’especial protecció i promoció de la diversitat lingüística d’Espanya.”

Si bé aquest Informe va respondre a l’encàrrec ministerial sobre com concertar en l’Administració General de l’Estat l’ús de les llengües cooficials diferents del castellà, no deixa de ser un antecedent útil per a fer-les compatibles en les Corts, l’articulació de les quals dependrà dels pertinents reglaments que aproven les mateixes cambres.

En el cas de l’ús de les llengües en les institucions europees, tal com ha instat el Govern d’Espanya, no em consta que fins ara el Col·legi de Comissaris haja pres en consideració la modificació del Tractat de Roma ni d’altres acords posteriors, com el de Lisboa. A conseqüència de les successives adhesions d’estats associats, en els organismes de la Unió conviuen en l’actualitat vint-i-quatre llengües oficials i de treball que tenen rang de llengua oficial en tot el territori de l’estat adherit. Per això ho són alguns idiomes, com el maltés o el gaèlic, amb un nombre d’usuaris bastant menor que altres llengües europees, com el català-valencià que, encara que compta amb una quantitat de parlants molt superior i una tradició literària secular, forma part del grup de les llengües considerades regionals o minoritàries, sense que la Comissió n’haja autoritzat l’ús, segurament per a evitar que s’escampe l’exemple i es reclame el mateix tracte per a l’occità, el bretó, el sard, el frisó, el friulà, el luxemburguès, el gal·lès i fins i tot el sami.

Vaig comprovar en primera persona les enormes reticències que existeixen sobre aquest tema quan, com a membre del Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme, al març de 2007 vaig presentar l’informe que m’havia encarregat el comissari eslovac Ján Figeľ davant del novell comissari d’aquesta cartera, el romanès Leonard Orban, nou titular del ram degut a l’entrada de Romania en la UE. En efecte, potser pel ferm caràcter de les meues propostes, un mes després, en la reunió de preparació de l’Informe Final, el comissari es va fer acompanyar pels seus directors generals i altres alts funcionaris per a aportar entre tots arguments en contra d’alterar l’ordenament jurídic vigent de les llengües oficials de la Unió, que Orban va defensar amb vehemència i fins amb un cert enuig.

Vaig haver d’esforçar-me bastant perquè el professor Wolfgang Mackiewicz, encarregat de redactar l’Informe Final, recollira que “Les comunitats bilingües formades per parlants de llengües regionals o minoritàries són laboratoris de bones pràctiques per a l’objectiu que s’ha proposat la UE de fomentar el multilingüisme en la Unió. En aquest context, es va fer referència als coneixements adquirits en escoles bilingües del País Basc, Galícia, Catalunya i el País Valencià, on des de fa dècades es venen utilitzant mètodes sofisticats d’immersió lingüística i existeixen programes de formació específica per al professorat.” I més endavant: “El Grup va prendre bona nota del fet que alguns dels principals defensors de les llengües regionals i minoritàries demanen des de fa temps un canvi en el règim lingüístic de la UE, mitjançant el qual les llengües regionals que gaudeixen d’estatus oficial en els seus Estats membres també puguen aconseguir l’estatus de llengües oficials de la UE.”

No obstant això, el redactor, tenint en compte les reserves expressades pel comissari, hi va afegir: “És altament improbable que el règim de llengües oficials instaurat mitjançant la Normativa núm. 1 puga canviar mai, ja que es requeriria el vot unànime del Consell” i va insistir en el paràgraf següent en la complexitat de resoldre aquesta qüestió per l’augment desmesurat de les despeses d’interpretació i traducció.

En el cas de les llengües d’Espanya, encara que el gallec i el portuguès s’hagen separat del tronc comú galaicoportugués medieval a conseqüència d’haver tingut evolucions diferents, potser seria possible considerar, a causa de la seua filiació lingüística, que a través del portuguès, el gallec puga sentir-se llengua oficial de la Unió. No així el basc que, malgrat el seu aïllament lingüístic, ha sobreviscut durant segles per la fidelitat i tenacitat dels parlants.

Entre les llengües peninsulars es denomina català la llengua romànica que es parla a Catalunya i a les Illes Balears, així com a les comarques orientals d’Aragó. Però ja deuen saber els lectors que la seua denominació administrativa i popular a la Comunitat Valenciana és valencià, com recull la cèdula corresponent del diccionari de la RAE que va escriure el filòleg benicarlando Manuel Alvar en una redacció que hui ha quedat una mica obsoleta: “Varietat del català que es parla en gran part de l’antic regne de València i se sent allí comunament com a llengua pròpia.”

Al febrer de 2005 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució estatutària que té atribuïda legalment l’autoritat normativa sobre el valencià, va aprovar per unanimitat el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, en què es recull: “És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears. L’existència d’eixes dos denominacions pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada. Estes fórmules s’haurien d’anar introduint també en àmbits acadèmics o d’una altra naturalesa. D’esta manera es podria garantir coherentment la legítima presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat i, alhora, conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica valenciana.”

Així és com haurien d’actuar els poders públics tant de l’estat com de la Comunitat Valenciana, per a evitar en la mesura del possible que proliferaren serps d’estiu, les quals poden evolucionar en tempestes redundants i provocar granissolades i riuades no desitjades.