Una cita amb la filla de Félix i tants records de l’amic dels animals

Soc un dels dos únics catalans que van decidir passar a Tamurejo (Badajoz), en plena onada de calor i sense coca ni petards, a gairebé 700 quilòmetres de Barcelona en línia recta (i no hi ha línia recta), la revetlla de Sant Joan. Aquesta festa és una de les meves dates preferides de l’any; sempre em recorda Dagoll Dagom, Sisa i Montse Guallar, d’una banda, i, de l’altra, La rama dorada de Frazer, per allò del solstici i els sacrificis humans dels druides a les fogueres. Vaig viatjar a Tamurejo, doncs, entristit per no poder viure la revetlla, amb la vaga aprensió d’anar-me’n a una terra llunyana i l’estat d’ànim de Nicolas Cage de camí a Summerisle a The Wicker Man, que acaba com acaba. Us preguntareu llavors per què dimonis hi anava. Doncs mira, hi anava, amb el meu vell carnet d’Adena a la butxaca, per conèixer la filla petita de Félix Rodríguez de la Fuente, l’Odile, i recordar el seu pare. També volia veure unes quantes garses blaves (Cyanopika kooki), un bell còrvid.

El motiu oficial del viatge era participar en la quarta edició de Siberiana, el festival de literatura i natura que dirigeix Gabi Martínez, l’escriptor que ha donat carta de naturalització (i mai millor dit) al nostre país en la nature writing o liternatura. El Gabi és barceloní (l’altre català a Tamurejo, efectivament), però, com ha explicat de manera meravellosa en el seu llibre Un cambio de verdad (Seix Barral, 2020), té arrels familiars a la comarca extremenya de La Siberia (que té 11 pobles, un dels quals és Tamurejo), una terra de boscos, deveses, olivers, prats, grans ramats d’ovelles merines, transhumància, i avui 155.000 hectàrees de reserva de la biosfera, que ja és déu-n’hi-do.

Vaig anar amb AVE fins a Ciudad Real després de fer un transbordament a correcuita per un retard a Atocha, i a l’estació m’esperava un conductor per dur-me a Tamurejo amb el poeta experimental saragossà Gustavo Jiménez, un altre dels participants en el festival, com es pot veure molt eclèctic. Jo figurava com “una institució en el periodisme de viatges i natura”, que ja és disparar amunt. Durant l’hora i mitja de trajecte ens vam submergir, el conductor, el poeta i aquesta institució sense revetlla, en un món inabastable i solitari, d’una bellesa salvatge i ancestral sota un cel ample esquitxat per àguiles cuabarrades i milans reials. Durant el trajecte vaig trucar a Barcelona a Jorge de Pallejá, que va ser molt amic de Félix, per dir-li on era. “Vaja, doncs em sap greu, no podré venir”, em va respondre sorprenentment animat tenint en compte que no només no hi estava convidat, sinó que té 99 anys i s’ha trencat el fèmur. El Jorge va viure grans aventures amb Rodríguez de la Fuente, incloent-hi la de l’anaconda que gairebé li arrenca la cara al naturalista. “Saps?, el dia que es va estavellar a Alaska filmant per a TVE, i que era precisament el dia que feia 52 anys, el 14 de març de 1980, m’havia de trucar per a un viatge que havíem de fer a Terra del Foc. Era un paio extraordinari”.

Vam arribar a Fuenlabrada de los Montes –el lloc amb més apicultors per metre quadrat d’Espanya–, on ens allotjàvem, i des d’allà vam sortir en un minibús cap a Tamurejo amb altres participants i amb el Gabi, a qui l’estada a la regió de la seva mare, on el seu avi havia estat pastor, el deixa en un estat melancòlic i gairebé ascètic. Vam passar per Garbayuela, la seu del Pedrusco Fútbol Club, considerat el pitjor equip d’Espanya, i el desviament a Siruela. “Per aquí vam sortir amb la Caravana negra”, em va assenyalar per la finestreta i tots dos vam sospirar recordant Agustí Villaronga, que el 2018 va participar en la magnífica experiència de pasturar amb artistes un ramat de merines negres.

Vam arribar al poble del festival a les set de la tarda amb el temps just per sortir corrents cap a la plaça major, perquè ja era l’hora que començaven les activitats. Feia una calor indescriptible, més de 40 graus, cosa que donava un toc surrealista a la denominació de La Siberia i a la peregrina idea de decorar els balcons de Tamurejo amb vànoves i mantes de llana. A la primera fila de cadires davant de la tarima instal·lada a la plaça vaig veure la filla de Félix, que ja havia arribat, des de Guadalajara. La vaig reconèixer de seguida. És una dona molt atractiva i té alguna cosa del seu pare. L’hi vaig dir (això segon) i em va sorprendre amb un afable “doncs tu també t’hi assembles amb aquests cabells tan felixians”. Em vaig emocionar, ja que durant la meva infantesa, als anys seixanta –i així l’hi vaig explicar a l’Odile–, havia adquirit certa fama (entre la família i les amistats) per imitar Rodríguez de la Fuente. M’asseia davant d’una tauleta amb plomes, pèls i egagròpila i assenyalant mapes i dibuixos que tenia rere meu amb un punter, reproduïa programes sencers de Fauna: “Estimats amics, avui parlarem de l’aufrany, company del poderós voltor i fulcre palpitant l’erm agrest de les nostres terres més conspícues”. També clavava la presentació del liró comú. Les visites no es quedaven mai gaire a casa, encara que la mare els donés conyac.

Félix, me deixar anar davant de la seva filla, ho havia estat tot per a mi. Seguia amb devoció els seus programes mentre el tam-tam de la cortineta —que va prefigurar la cèlebre sintonia posterior d’Antón García Abril per a El hombre y la tierra— sincronitzava en clau d’aventura els batecs del meu cor, i col·leccionava fidelment la seva Enciclopèdia Salvat de la fauna des del primer fascicle, el 28 de gener de 1970, amb 12 anys, cada divendres (a 25 pessetes el número). En conservo els volums, que portava devotament a enquadernar a una impremta del carrer Còrsega, prop de Venespa, i encara avui obro el volum 1, África, amb l’esgrafiat d’un lleó a la portada, i em torna aquella esplendor de feres envoltada en olor de paper setinat. Abans de visitar-los en persona al cap de molts anys, vaig estar amb Félix al Serengueti, al llac Manyara, al Ngorongoro, on llavors vaig passar la mateixa por que ell una nit en una tenda, envoltat de rugits. M’ha sorprès llegir a la biografia de Benigno Varillas (La Esfera, 2010), que el naturalista era capaç de sentir amb tanta intensitat la por (la “nit del lleó” o la dels llamps a la muntanya Autana de Veneçuela), i d’explicar-ho. No ens vam equivocar amb ell, era un dels nostres, o més aviat un dels seus. Em vaig ficar la mà a la butxaca i en vaig treure dos vells carnets per ensenyar-l’hi orgullós a l’Odile: el d’Adena (número 762) i el del Club dels Linxs (26 de octubre de 1971, soci 13.129), en el qual figuren estampades juntes, a mà, la firma de Félix i la meva; al costat, el “codi d’honor dels linxs”, un decàleg al qual he intentat mantenir-me fidel, ser digne com el soldat Ryan a la memòria del capità Miller.

Amb totes aquestes emocions i les suscitades per la lectura en les llargues hores de viatge de l’esplèndid llibre que ha consagrat l’Odile al seu pare, Félix, un hombre en la tierra (Geoplaneta, 2020), en el qual en recull textos significatius i reflexions profundes presentats per ella, vaig pujar a l’escenari a conversar amb la filla del naturalista. L’Odile, biòloga i durant anys al capdavant de la fundació Félix Rodríguez de la Fuente, és tot un caràcter, com imagino que devia ser el seu pare, que era capaç de bregar no només amb els depredadors de la natura sinó amb els de la política (que considerava “un mal necessari”) i els dels mitjans de comunicació, i de mantenir impertorbables, malgrat tot, el seu entusiasme i la seva passió. L’Odile ens va recalcar la necessitat de recuperar el seu pare no des de la nostàlgia i l’amor a la nostra pròpia infantesa (tot i que el mateix Félix va ser una persona molt arrelada a la seva, de lliure noi burgalès perseguint la merla roquera, i que sostenia que “el nen fa l’home”), sinó des de la constatació que va ser un avançat al seu temps —fins i tot en l’ecologisme i el feminisme, sosté la seva filla— i les seves idees són fonamentals per al dia d’avui.

Mentre la veia parlar amb energia i autoritat i observava com ignorava amb estoïcisme de naturalista el filet de suor que li relliscava per l’escot, pensava en la nena de set anys que havia rebut la notícia de la mort del seu pare. Aquella nena està present en l’Odile, com el nen en Félix. Era la tercera filla d’ell i Marcelle Parmentier, i l’única en el naixement de la qual el naturalista no era fora d’expedició a Àfrica. “Esperava un lleó i em va néixer una gasela”, va fer broma llavors (i només l’entendran malament els qui no sàpiguen fins a quin punt estimava i admirava les gaseles). En tot cas, l’Odile té més de lleona que de gasela. El primer que va fer el seu pare va ser anar a agafar-la en braços i ensumar-la com fan els animals amb els seus cadells.

El fenomen Félix és de molta més magnitud, ens deia l’Odile, que creu que se l’ha de veure com una mena de xaman, un savi que va buscar reconnectar-nos amb la terra i els animals. Va recordar la capacitat d’emocionar del seu pare i històries tan commovedores com la de Chamal, el falcó sacre que li va regalar l’emir Abdul·lah bin Abdulaziz; la de Tití, la guineu que va adoptar de petit i van matar a cops de pedra els veïns perquè els havia destrossat el galliner; o la del pastor que treia menjar en un niu d’àguiles cuabarrades protegit amb una casserola com a casc. Facetes poc conegudes de Félix: va ser metge estomatòleg, atleta amb rècord en els 400 metres llisos, guia de safari fotogràfic, amic de Konrad Lorentz i d’un pigmeu de l’Ituri (Lazabo que li va regalar la polsera de pèl d’elefant que no es treia mai). Félix va ser un home del qual es va enamorar cegament una lloba, però no com la Shakira sinó una lloba de debò, “l’esvelta i dolça Sibila”, que li portava faisans. Félix va viure una vida extraordinària “i va morir al lloc dels seus grans somnis, el gran Nord de James Curwood i Jack London”. Com era, li vaig preguntar a l’Odile per trencar el silenci trist, viure en una casa com la de l’amic dels animals. “Em semblava estrany que els altres nens no visquessin entre llops i falcons com nosaltres”, va respondre. I vaig sospirar per no haver conegut abans aquesta nena. Hauríem estat com el Tom Sawyer i la Becky. Jo més com la Becky.

I així va passar la tarda, parlant de Félix com si estiguéssim sols en un bar, dos amics de tota la vida. Vam acabar i ens vam asseure entre el públic, jo continuava una mica trastornat, commogut per tot, Tamurejo, Poza de la Sal, la conversa, els records, Fauna, la lluminosa cara del llop, la calor, l’Odile. Ens va revelar a l’escenari el cantant i poeta Duende Josele: “Som aus de pas”, va cantar, “núvols alts en el camí”. La seva veu –acompanyada per la guitarra d’Alfonso Seco– ressonava a la plaça elevant-se al cel entre les orenetes, el misteri de la vida i les coses inexplicables, la bellesa desbocada on ningú l’espera. “I si un dia em mates, mata’m amb tendresa, que l’amor és un ball que no balla un covard. Perquè una vegada vaig estimar, sé que no estic sol, perquè una vegada vaig estimar, sé que no moriré del tot”.

L’endemà, de matinada, esperava el taxi de tornada, tot sol, al costat de l’església del segle XVI de Nostra Senyora de l’Ascensió a Fuenlabrada de los Montes. Tot el dia abans semblava un somni. I llavors van arribar els falciots. Els falciots que tant li agradaven a en Félix. Negres i ràpids sobre el cel acabat de despertar. Estridents, ebris de llum, de vida i de llibertat, amb la seva cridòria incalculable. “I us asseguro, amics, que aquelles masses de falciots que pujaven i pujaven, cridant com en unes noces, em robaven l’ànima. Uns animals prodigiosos, els falciots”. Prodigiosa és la vida, i els records.