_
_
_
_
crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Una civilització desapareguda: l’estiu dels artistes explicat per Joan Safont

“L’estiu passat” és una col·lecció de postals literàries que mostren la connexió creativa entre els escriptors i un paisatge, una llengua i una manera de viure que el turisme de masses ha extingit

Jordi Amat
Turistes a Salou, 1975.
Turistes a Salou, 1975.Gert Kreutschmann (ullstein bild/Getty Images)

A Una família, Toni Sala es presentava al lector com un integrant d’una nissaga de fondistes. Un dels secrets d’aquella gran autobiografia sobre les relacions de l’autor amb l’avi i els pares —una de les millors de la literatura catalana que he llegit—, era com els nusos morals estaven cosits a la transformació del lloc on es desenvolupaven els fets. Sala explicava que l’avi Miquel va comprar la fonda El Sabre perquè fos el negoci familiar. La branca paterna s’havia traslladat de Llançà a Sant Feliu de Guíxols, “llavors era una ciutat en declivi, a punt de fer la transició de la indústria surera al turisme”. Aquesta és una de les transicions que expliquen l’evolució de la Catalunya del segle XX: la metamorfosi d’un país d’indústria a un país de serveis. Ningú ho ha explicat d’una manera tan clarificadora com Ramon Aymerich a La fàbrica de turistes. El canvi de model econòmic ha tingut conseqüències de tota mena. També culturals.

“Allà va créixer el meu pare, en una fonda de tercera categoria amb quinze habitacions i vint-i-sis llits, cuina, barra i menjador, arròs els dijous, canelons i pollastre rostit els diumenges”. Aquestes fondes van ser un estadi de la transició. “Als anys cinquanta el turisme europeu havia arribat a la classe mitjana, era la llavor de la massificació actual”. Abans que la llavor de l’Estat del benestar de postguerra acabés de fruitar del tot, mentre creixia la indústria del turisme tal com la coneixem avui, s’esllanguia una fase d’aquella transició. “Jo encara vaig viure les restes d’aquest món”, explica Sala. Eren les restes d’una certa relació entre els qui hostatjaven i els visitants que començaven a venir de nord enllà. Però quan la transició es va completar fixant el model actual —que té com a epicentres Barcelona i el litoral de nord a sud, i que es complementa amb la depredació a la costa—, gairebé va desaparèixer una forma de civilització preservada de la gran ciutat. En alguns llocs sobreviu com a folklore. Era una civilització feta de costums i tradicions, l’ús d’una determinada llengua i sobretot la pervivència d’un paisatge.

Aquesta civilització és, de fet, el tema de L’estiu passat, de Joan Safont. El llibre, aparentment, és un divertimento, com una col·lecció de postals. A cada capítol ens n’envia una explicant que si Josep Carner i Lloret de Mar, o Lluïsa Vidal i Sitges, i així una pila d’escriptors i artistes que van des de Verdaguer al Vallespir fins a Montserrat Roig a Arsèguel. És un goig rebre les postals que escriu Safont. Ningú que l’hagi llegit se sorprendrà del seu talent com a periodista cultural. Però el llibre possibilita com a mínim un parell de lectures que van més enllà d’una crònica social culta on descobrim lligams familiars que permeten als escriptors gaudir de cases de repòs i d’un ventall d’anècdotes bonhomioses.

Una lectura és la que descobreix la connexió fecunda d’alguns autors més aviat acomodats amb la geografia que escolliren per guarir-se o esbargir-se. No només perquè trobessin temps per crear, sinó sobretot perquè enraonies, visions i caminades per un territori que no era el de la seva quotidianitat activaren la seva inspiració o foren punts d’inflexió de la seva evolució creativa. Val per a la Mallorca que pinta i escriu Rusiñol o per a l’impacte de Mont-roig en Miró, o per a la pàtria perduda que era el Mas Picarany dels Ferrater a tocar de Reus, o tants altres. L’altra lectura, implícita, és la que ens porta a constatar que aquella connexió creativa ara difícilment es podria produir. Si fa mig segle encara era possible experimentar una alteritat autèntica sense haver d’anar a l’altra punta de món, la culminació de la transició cap al turisme de masses sembla fer-ho impossible. Els rics poden gaudir del territori amb confort, però no poden reviure la civilització. Irene Polo ja ho va intuir, com ens mostra Safont, quan va descobrir Eivissa. A mesura que la massificació anés a més, sabia que el paradís seria profanat. “Els cercadors d’or i els cercadors de felicitat sempre estan disposats a organitzar caravanes devoradores”. No cal ser nostàlgic. Només cal constatar-ho. Pere Calders, que va començar a estiuejar a Llançà a la dècada dels seixanta, ja ho va assenyalar. “La vila i el port eren molt diferents de com són ara”.

Portada de L'estiu passat, de Joan Safont Plumed.

L’estiu passat 

Joan Safont Plumed 
Comanegra
179 pàgines. 18,90 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jordi Amat
Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela 'El hijo del chófer' y la biografía 'Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater' (Tusquets). Ejerce la crítica literaria en 'Babelia' y coordina 'Quadern', el suplemento cultural de la edición catalana de EL PAÍS.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_