Esgarrifar, commoure, segrestar

Cada dia que passa tenim més morts a darrere i més mort a davant, si et mous trepitges gent morta, però passant per sobre els cadàvers guanyes una mica de visió. Què van fer, aquests morts, a la vida? Ja no poden canviar res. Tu, en canvi... Corre, manipula aquesta bomba programada. Encara la teva persona respira, encara pots actuar sobre el passat abans d’acabar-te. Ells ja no hi són. La casa és per tu”, es pot llegir en una de les últimes pàgines d’Una família, un llibre on Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) se submergeix memòria endins i narra l’origen, l’evolució i el final de les vides dels seus pares i del seu avi matern —el patriarca de la nissaga—, explora la llum de la relació que entre tots van mantenir i les ombres que les van obstaculitzar.

A la vegada, l’autor de Persecució construeix una part de la història del turisme a la Costa Brava, de com les fondes van convertir-se en hotels: “Vinc de família de fondistes per les dues bandes”, diu. I també, i sobretot, amb l’objectivitat d’un entomòleg —cal recordar el títol del seu primer llibre, justament Entomologia—, parla “d’experiències passades pel temps”, explica com l’experiència modula els records: des de la maduresa, Sala observa els seus desordres afectius des d’una distància cruel, assoleix un nivell elevat d’autoconeixement, desactiva la temptació de caure en els excessos sentimentals (en comparació amb altres llibres seus, es rebaixa el grau d’ensucrat de l’adjectivació), accepta que en el transcurs d’Una família els imprevistos de l’escriptura puguin eixamplar perspectives, obrir horitzons inèdits, i els afegeix a les intuïcions i els càlculs del pla inicial.

Sala prepara aquí escenes a consciència, crea climes morals d’intensitat pertorbadora, descriu la puresa del paisatge de l’entorn, les complicacions enrevessades de la seva naturalesa interior, en un context en què el sentit del ritme de la prosa és un al·licient per seguir endavant inclús si la necessitat de l’anècdota sembla mínima. També es pot dir d’una altra manera: Sala literaturitza el material biogràfic, en el sentit que és capaç de donar la millor forma a unes vivències no tan diferents de les que coneixen milions de persones. Potser no tothom ha crescut, com l’autor, en un hotel durant l’apogeu del turisme, però segur que ningú desconeix les erupcions d’amor i d’odi en el si d’una família.

A Una família, certament, Sala recorda la complexitat social i moral de la Costa Brava en el moment de derivar cap a l’economia de l’estiueig, les conseqüències que va comportar: la presència de forasters, l’aparició de nou-rics, la creació d’infraestructures, els fluxos d’immigrants, l’extinció d’un paisatge i d’una manera d’entendre el món, també la cancel·lació de la misèria de la postguerra.

Amb aquesta matèria de crònica, Sala crea escenes memorables a partir de fets quotidians i creïbles (un menjador buit a quarts de quatre de la tarda, els colors vius de la piscina, la desolació de les nits d’hivern a Platja d’Aro), com si expliqués alguna cosa que el lector no sap i, no obstant això, és important que sàpiga. En aquest bloc hi destaca l’avi matern —“era com la vida, que ho crema tot al seu pas”: el seu capítol segresta—, una figura portentosa que serveix a Sala per xifrar-hi les contradiccions de l’època, per fer-hi confluir la convulsa memòria històrica del primer franquisme, per detectar-hi la distància existent entre el mite gloriós honorat per les veus de la família i la realitat, potser mesquina.

El capítol dedicat al pare, en canvi, mort de càncer quan encara era jove, commou i consola: el passat no es pot allunyar tan fàcilment i de manera tan automàtica, sembla dir, no pot ser que les seves paraules i els seus gestos es tornin irrellevants o s’esvaneixin, cal canviar el sentit de les coses, i ho fa amb tanta eficàcia que mentre es llegeix el capítol es té una certesa: el pare torna a ser viu. També torna a viure la mare, la força motriu que desencadena una lluita bastant feroç per l’hegemonia de la llar familiar, en un capítol delicadíssim que esgarrifa perquè cal certa passió per produir compassió.

Si Una família és com és —un llibre que esgarrifa, commou, consola i segresta el lector— es deu a moltes raons: al plaer de llegir l’exuberància i alhora la concisió d’unes descripcions que disciplinen la sensibilitat, per exemple, o a la reflexió que s’hi concentra sobre l’experiència de la lluita moral —la saviesa aquí va agafada de la mà de la bellesa—; a la musculatura literària de Sala, al capdavall, que aguanta amb força i enteresa el pes sencer del monument a la literatura del dol que ha escrit.