_
_
_
_
CRITICA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Altres plagues’, de Laia M. Llobera: Espais d’intempèrie

El segon poemari de Laia M. Llobera segueix en part el camí que va obrir a ‘L’arquitecte’, el llibre de versos amb què va guanyar el premi Ventura Ametller 2019

Laia M. Llobera.
Laia M. Llobera.Laura Benedicto Escajedo

Segueixen arribant petits quadrúpedes, éssers nous de trinca que ens pregunten pel futur, però sols tenim per oferir-los la incertesa, la basarda, aquest fangar i quatre espases làser el dia de Star Wars”, escriu Laia M. Llobera a Altres plagues. És el seu segon poemari i Llobera segueix en part el camí que va obrir a L’arquitecte, el llibre de versos amb què va guanyar el premi Ventura Ametller 2019.

“L’anomalia estructural / O veure prostituïda cada línia del plànol / Ser el Jo inquilí d’un edifici humit i esquerdat / Fet de badalls i esquitxat / Clivellat i escrostonat”. Aquests versos de L’arquitecte ressonen a les pàgines d’Altres plagues, només que ara aquell edifici humit i esquerdat s’ha convertit en una intempèrie, en un desert que ens remet als deserts de Georgia O’Keffe, on —escriu Llobera— “creix la nostàlgia” i els dies “es desfan, com la resta de figures de fetges tips”, o al paisatge cremat on plou cendra descrit per Cormac McCarthy. És el paisatge devastat per una sèrie de plagues, totes elles trenades amb una plaga principal que les congrega: “l’escassetat imaginativa davant l’aclaparadora virulència d’un ordre social que es regia segons l’especulació al voltant d’uns beneficis que es fan créixer mitjançant l’endeutament dels individus i el mercadeig amb els seus desitjos i pors”.

Aquestes paraules de l’assagista Àlex Matas Pons, autor del pròleg, descriuen perfectament el rerefons d’aquesta intempèrie que s’evoca al poemari mitjançant imatges que, tot construint-se a partir d’elements concrets, evoquen espais abstractes propis d’aquell art que desconfia de la figuració i, fins i tot, de l’ordre: “El punt geomètric pertany al llenguatge i significa silenci”, va escriure Kandinski. Llobera reprèn aquesta cita per dibuixar un espai liminar —”Sempre has de mantenir-te al límit d’alguna cosa o la imatge mor”, diu Willem de Kooking, a qui la poe­ta també menciona— pel qual deambulen un jo desdibuixat i un tu que no es pot identificar. Tot i que no és sinònim de seguretat ni tampoc de vigilància, és a través d’aquest “tu”, que és també un “nosaltres”, que s’obre la porta cap a una alternativa, cap a l’esperança —i així tornem a McCarthy. “Prendre la paraula / Contra el relat que ens bada / I derrocar-lo”, va escriure Llobera en aquell primer poemari.

Aquí el gest es replica: Llobera escriu i construeix una poètica que vol desmentir aquell concepte de “realisme capitalista” emprat per Mark Fisher. “Ignoro les qualitats de la llum, però si et miro penso en una planta d’aire / i fils d’acer lligant-te a terra. / En les esferes, fusta d’Oud / En mi mai trobarem un altre tipus de silenci”, escriu la poeta, que no troba consol perquè desconfia d’aquest relat que ens diu que no hi ha alternativa, que aquest és el millor món possible. Com Mario Merz, Llobera reivindica la materialitat, allò orgànic, enfront del mite tecnològic; la seva és una veu poètica que, com diu Matas Pons, sap que “ha estat precisament la conversió del paradigma científic en una ideologia dominant el que ha acabat eclipsant altres modalitats del coneixement i expulsant formes de la sensibilitat i de l’associació tradicionals”. Els seus versos, com els iglús de Merz, són la resposta a una modernitat fracassada: són espais oberts on s’obre pas l’esperança.

altres plagues

Altres plagues 

Laia M. Llobera 
Edicions de 1984
64 pàgines. 13 euros

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_