He vist a Bob Dylan ressuscitat

No creia en la resurrecció de la carn. La darrera vegada que el vaig veure viu, també acompanyat pel Jaume Claret, va ser el 30 de març de 2018. També al Liceu. La majoria del concert Bob Dylan s’estava darrera del piano, situat a la part esquerra de l’escenari. Però cada dues o tres cançons s’aixecava i es plantava al mig on, dret, interpretava els estàndards nordamericans, aquelles cançons que abans havia cantat Sinatra. Se’l veia vell, xacrós, feble. S’esforçava per entonar d’una manera diferent que quan interpretava el seu repertori. Es tocava la cara i es balancejava una mica. Tot plegat tenia un punt terminal. Semblava el cant del cigne. La bellesa decadent del trobador del segle que s’acomiadava.

Aleshores aquell missatge del 27 de març de 2020 a les seves xarxes quan ja estàvem tancats. La fotografia de JFK. L’agraïment als fans i seguidors pel recolzament i lleialtat al llarg dels anys. I aleshores “Murder Most Foul”. Una lletania que començava amb el dia de la infàmia -el magnicidi de Kennedy-. A partir del record d’aquell dia, barrejant tota l’experiència cultural acumulada, pensava i repensava obsessivament la seva època i acabava oferint una nova visió de l’home. Des d’on? Des de la mort. Dylan recitava com si estigués dins del seu taüt. De fet l’enigma sobre l’esfinx semblava haver-se resolt. Dylan potser havia mort.

Al cap d’un mes i mig Bob Dylan reapareixia mostrant-se amb un dibuix inquietant. Una calavera elegant, amb el cap cobert amb un barret de copa, ens mirava mentre aguantava una xeringa amb la ma dreta. Darrera d’ell l’ombra d’un penjat. Anunciava una nova cançó: “False Prophet”, l’enèsim autoretrat sobre qui és. Un profeta. “Soc l’enemic de la vida sense sentit”. I just després, usant la mateixa imatge, un altre missatge que era l’anunci d’un nou disc: Rough And Rowdy Ways. Divendres i dissabte Dylan el ressuscitat el va cantar sencer al Liceu.

Però entre aquell disc de cançons noves d’un octogenari i el concert d’ahir vam tenir una altra demostració que Dylan s’havia instal·lat a l’eternitat. El juliol de 2021, encara amb la pandèmia condicionant-nos la vida, es va poder veure per streaming una actuació estranya. Era l’enèsima revisió del seu cançoner. Cap novetat. Allò que la feia estranya era el tuguri indefinit, un bareto atemporal amb senyores servint copes. Només faltava que ho veiéssim en blanc i negre i el títol de l’espectacle: “Shadow Kingdom”, el regne de les ombres. No era el tanatori, com els darrers discs de Dylan, ni era el cel, evident. Era una mena de purgatori. I allà, allà on reinterpretava “Forever Young” mentre els morts semblaven vius, va ressuscitar.

Els primers que van assistir al miracle van ser els espectadors que el van escoltar el 3 de març de 2022 a Phoenix. Des d’aquell dia i fins al Liceu, i així seguirà, el repertori gairebé no ha canviat. Pot comprovar-se al setlist que penja al seu web després de cada actuació o escoltant els concerts sense imatges que es poden pescar a Youtube. Ja es veia que aquesta gira també és inquietant. M’ho va fer veure el dylanià Rodrigo Fresán, la persona que conec que més a prop l’ha tingut. Aquesta gira és excepcional. Al Never ending tour -la que va començar a finals dels vuitanta i convenim que va acabar el 2017 amb la sèrie de concerts al Beacon Theatre de Nova York- revisava una i altra vegada el cançoner, allò més rellevant dels concerts mai no era presentar l’últim disc. En canvi ara els concerts d’aquesta gira l’eix és el profètic Rough And Rowdy Ways, les cançons de saviesa que canta després del traspàs, que ens porta des d’ultramort, després d’haver fet allò que repeteix una i altra vegada a la peça que ha decidit situar al centre de la cerimònia: “Crossing the Rubicon”.

Al concert del 2018, quan reinterpretava Sinatra, el Dylan xacrós exhibia la senectut. Ara ja no. És veritat que s’amaga, que durant molts minuts costa veure’l, sempre vigilat per la mirada constant dels quatre músics de corda, com quatre apòstols pendents del mestre i que van tota mena de filigranes per recolzar la seva veu (m’ho xiva Rafael Moll). Però a la tercera cançó, a la whitmaniana “I Contain Multitudes” , a la que es representa com l’artista on ressona tota la seva cultura, tot el seu país, Dylan es va posar dret darrera el piano. Era ell. Estava ben viu. En aquell precís instant vaig ser conscient que contemplava el ressuscitat i, a diferència de la majoria de vegades que l’havia vist en directe, ara sí, traspassava a l’espectador la veritat i la vida. La veritat fosca de la vida i de l’amor, sobretot a dues cançons perdudes del seu cançoner, però que va portar el cim de l’emoció: “I’ll be your baby tonight” i “To be alone with you”. Només va faltar que ens fes sentir vivíssim amb la versió de “Not fade away”, com si Jagger li hagués transfusionat l’energia diabòlica.

Després res va canviar. Amb “Every grain of sand” va tancar. De nou el profeta salmodiava del més enllà. “Escolto les antigues passes com el moviment de les ones / a vegades em giro, hi ha algú, a vegades només jo. / Penjant del fil de la realitat humana / com cada pardal caigut, com cada granet de sorra”.