‘París-Bis’: L’obra mestra desconeguda de Joaquim Soler i Ferret

“No trobaràs els seus llibres a les llibreries”, advertia Joan Todó a La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret; “si escodrinyes les biblioteques, trobaràs algun volum pels magatzems; alguns dels seus llibres juvenils, alguna de les novel·les que va rebre un premi gros i va obtenir així una mena de salconduit cap als àcars”. Ara l’edició de la “macronovel·la” París-Bis, escrita durant molts anys i que ara ha sortit del calaix gràcies a Ricard Ripoll, encara fa més necessari l’assaig de Todó. Perquè la complexitat, transgressió i ambició de la novel·la, que dialoga amb els grans renovadors del gènere, obliga a una lectura lenta, sense por d’encarar-se amb la dificultat i la incomprensió.

“La revolució ha de ser una cosa integral i que ha de trencar l’actual presó de teoria en la qual està encabida i autoanalitzada i autoanalitzant-se, i tu hi tens dues tasques concretíssimes: revolucionar el teu interior, fer-hi dissabte, i expressar aquesta experiència amb un llenguatge eminentment revolucionari, no tan sols en les paraules sinó també en la manera d’enllaçar-les, de fer-les jugar”, diu Moira a l’autor/narrador de París-Bis, un diàleg transcrit en un dietari inclòs a la mateixa novel·la. Introduint elements de la seva biografia, el dia­ri funciona com a relat metaliterari de l’escriptura de París-Bis. És un text autònom —es va publicar el 1985 amb el títol de París no existeix— i, alhora, una peça fonamental de París-Bis. L’autor va més enllà del recurs del text dins del text, posant-lo al mateix nivell que la narració. Els dos relats conflueixen i es distancien, s’alimenten i es contraposen, el món “real” del diari s’infiltra al de la novel·la i viceversa i, per tant, la lectura d’un modifica la lectura de l’altre i l’escriptura d’un modifica l’escriptura de l’altre.

Va fer la literatura que volia amb una independència que el continua fent excepcional en tots els sentits

Les paraules de Moira són la poètica de l’autor: “tot acaba i comença en l’escriptura”. I en el llenguatge, el camp de batalla de Soler. Com assenyala Todó, contrari al precepte de naturalitat, Soler va enfrontar-se més d’una vegada a les crítiques pel seu experimentalisme —recordem al respecte els comentaris rebuts arran d’haver presentat De pell endins al premi Josep Pla. Es va mantenir fidel a la seva poètica que beu molt de la crítica francesa —l’estructuralisme, fins i tot elements propis de la desconstrucció— i a la seva percepció, molt generacional, tot sigui dit, de l’esgotament del gènere de la novel·la —per això els ecos a París-Bis de la literatura beat, del nouveau roman, de Boris Vian.

Aquesta voluntat de revolució, com en diria Moira, és patent a la novel·la, que se sosté just pel llenguatge: la trama és quasi inexistent, els personatges són més que res veus que es barregen i que s’harmonitzen a través d’un narrador que es va identificant amb totes elles fins al punt que el lector no sap si es tracta de diferents personatges o, al contrari, diferents exterioritzacions del narrador. La verbositat dels personatges, sobretot de Cervell —nom que ens pot fer pensar que és una part, fins i tot, física d’aquell narrador que biogràficament s’identifica amb l’autor—, ens permet establir un nexe entre París-Bis i Bouvard i Pécuchet, però també amb l’obra de Beckett. Per una banda, hi ha una denúncia de la banalitat del llenguatge i, per l’altra, una confiança en el seu caràcter revolucionari.

El fil conductor de la novel·la és la idea de construir una rèplica de París, i aquesta idea respon a una voluntat de transformació i crítica: un segon París, evocació de modernitat, de llibertat i laïcitat, un París als antípodes de l’Espanya franquista, un model i una utopia o un somni. I és aquí on Soler dona una nova volta a la novel·la: París-Bis és un desig, és l’objecte de la novel·la a l’escriptura de la qual assistim a través del diari, i és un somni: “Jo vull fer possible que la vida estigui amassada amb pasta de somni”, diu Cervell.

En diàleg amb Vian, però també amb Nabókov, Soler ens presenta una novel·la on el llenguatge s’obre a totes les seves possibilitats, una novel·la que trenca amb els preceptes realistes i que, a partir d’una sèrie de varia­cions, demostra que tota transgressió estètica és política. Soler i Ferret va fer la literatura que volia amb una independència que, en un moment en qupe abunden els llibres escrits sobre motlles preestablerts, el continua fent excepcional en tots els sentits.

París-Bis 

Joaquim Soler i Ferret 
Editorial Lleonard Muntaner
774 pàgines. 30 euros