Llegat i secret de Joaquim Marco: cartes, silencis, amistats

El mes de maig del 1969, l’escriptor Xavier Benguerel, un dia “de cel eixelebrat, núvols fatxendes i pluges infantils”, comunica la recepció a Joaquim Marco del seu llibre Ejercicios literarios, on aplegava una segona tria dels seus articles (la primera és de l’any anterior: Sobre literatura catalana i d’altres assaigs; la tercera, i magnífica, és del 1972: Nueva literatura en España y América). El futur autor d’Icària, Icària o Els vençuts elogia a la seva carta la vocació de servei que troba a les crítiques de Marco. No se’n serveix per exalçar-se ell mateix. “No adoptes aquells aires que fa poc em feien protestar en escriure a l’Espriu: Senyores i senyors, ara veuran de què soc capaç i què soc capaç de dir, en parlar d’aquest autor o d’aquest llibre”. Dit això, als començaments d’una amistat que duraria fins a la mort de Benguerel, a la carta li estira amb suavitat les orelles. “També he pensat, i t’ho vull dir perquè penso el gran servei que podries prestar a la nostra soferta i desventurada cultura, que si et giressis una mica més de cara el septentrió, tal vegada arribaries a trobar (no ara, sinó més tard) una satisfacció molt íntima i extremadament positiva”.

Xavier Benguerel contempla Joaquim Marco, que aleshores té 34 anys, com un possible hereu de Carles Riba, i pensa que podria exercir una funció similar a la cultura catalana. Aquell comentari va ser atès per Marco. Perquè intentaria guanyar pes específic a les dues cultures, l’espanyola i la catalana, a través d’una pràctica de la crítica literària que només volia valorar la qualitat i/o l’oportunitat de les obres que ressenyava. Amb l’afany d’incidir en el mapa cultural català, publicaria amb Jaume Pont La nova poesia catalana (Edicions 62, 1980) i va intervenir en la direcció literària de Llibres de Sinera, l’editorial fundada per Felip Cid i el pintor Josep Pla-Narbona, i prou vinculada al gran prestigi de què aleshores gaudia Salvador Espriu. A la llarga aquell esforç de conciliació i enteniment entre les dues cultures amb prou feines tindria cap recompensa i va generar en Marco una decepció personal profunda: “La política i el desengany han estat determinants a la meva vida”, confessaria molts anys després a Jaume Pont i Sala Valldaura en una llarga entrevista publicada a la revista Campo de Agramante.

Una estrofa d’un dels seus poemes de maduresa (els millors) traça el seu autoretrat:

Sus amigos le abandonaron sin misericordia.

No reconoció otra fidelidad que la de su perro.

Hubiera preferido mil veces parecerse a Homero, Milton o Jorge Luis Borges

ser un ciego que se ilumina por dentro,

inventar los infiernos de Dante por no vivir los cotidianos

y pequeños, tan minúsculos, tan vulgares como su destino.

Conscient que la vida, amb tota la seva duresa, acaba triturant les intencions i els estats d’ànim i al final de la cadena de muntatge no queda res més que la veritat dels resultats, em permeto aquí reflexionar amb una mica més de detall sobre les raons d’aquest desengany vital que tant condicionaria la vellesa de Joaquim Marco (Barcelona, 1935-2020).

Marco va deixar a les meves mans el seu llegat personal. La Biblioteca Joaquim Marco està ara integrada com una col·lecció especial de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, i el seu epistolari, així com l’arxiu personal, es conservaran a la Unitat d’Estudis Biogràfics de la UB com a part de l’Arxiu de la Memòria. És a partir d’aquests materials que ha sorgit la reflexió sobre la seva consciència de fracàs, a la qual m’agradaria trobar una explicació.

Poeta, editor, crític...

Un dels fils de la correspondència que abraça tota la seva trajectòria és, paradoxalment, la queixa dels seus corresponsals per la falta de notícies o de respostes a les cartes que li envien.

La primera carta de Marco a Julio Cortázar no està datada, però ha de ser, com la de Benguerel, de la primavera del 1969. Marco li demana un llibre de poemes per a la seva col·lecció de poesia Ocnos, fundada per ell mateix un any abans, que comptava amb un equip de redacció memorable: Jaime Gil de Biedma, Pere Gimferrer, Ángel González, Luis Izquierdo, Manuel Vázquez Montalbán i José Agustín Goytisolo. A Ocnos ja s’havia publicat Así se fundó Carnaby Street, de Leopoldo María Panero, o Los pequeños infiernos, de Roque Dalton, entre d’altres llibres de versos. Cortázar respon mesos després. La seva vida a París és embolicada i no li és gens fàcil atendre les obligacions. Però complirà amb la petició de Marco. Envia el seu poemari: serà Pameos y meopas. Malgrat això, la tramesa dels textos és succeïda pel silenci de Marco. “No te oculto que me ha inquietado un poco (los cronopios no nos ofendemos salvo en casos de fuerza mayor) tu silencio personal. Te imagino ocupado, aburrido, ausente o escribiendo, cuatro razones para no escribir cartas, lo sé de sobra”. La paraula és ocupat.

I és que Marco, a la dècada dels setanta, desenvolupava de Barcelona estant la seva tasca professional en múltiples direccions. Era professor no numerari de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona. Des de la seva no-càtedra impulsava els estudis llatinoamericanistes, tot convertint-se en referència indiscutible de la penetració del boom a Espanya. Dirigia el magnífic Diccionario Enciclopédico editat per Salvat, entre altres publicacions estrella de l’editorial. S’havia llançat a crear ell mateix un segell editorial (Ocnos). Escrivia i publicava la seva poesia. Exercia la crítica literària al Diario de Barcelona, La Vanguardia i Destino, revista on havia arribat a dirigir la secció de literatura substituint el crític Rafael Vázquez Zamora. Col·laborava, segons s’ha dit, en el projecte, fallit, de crear ponts entre la literatura espanyola i la catalana. I preparava la seva tesi doctoral sobre la recepció de la literatura de cordill als segles XVIII i XIX. I tot això sense referir-nos al seu compromís polític amb l’antifranquisme que el 1960 ja l’havia portat a la presó —va ser membre d’una de les primeres cèl·lules del PSUC a la universitat— i també a ser expulsat com a professor el 1966 arran de la seva participació a la Caputxinada.

El món on Marco desenvolupava aquesta intensa activitat en bona mesura s’ha dissolt, però a les acaballes de la dictadura era central, i ell era al centre del sistema cultural barceloní. Les cartes ho evidencien. No hi ha dubte que als anys setanta i vuitanta Joaquim Marco era un home ambiciós que havia aconseguit el seu propòsit d’incidir activament en totes les esferes del domini literari: la creació, la crítica, l’articulisme, la docència, l’edició i la investigació, beneficiant-se de l’enorme porositat cultural que oferia l’espurnejant Barcelona d’aquella etapa, presidida pels grans canvis. Va ser una mena d’home orquestra, una referència imprescindible de la vida cultural amb una enorme capacitat de treball.

Marco crida l’atenció d’autors com Jorge Guillén, a qui editarà El argumento de la obra (serà el primer títol d’Ocnos). Al mateix temps que el poeta val·lisoletà el llegeix com a crític a Destino i en altres publicacions, el veu com a editor del seu llibre i rep al seu apartament de Cambridge (Massachussets) un petit volum: Algunos crímenes y otros poemas. És un poemari de Marco que ell mateix edita a Ocnos. Guillén, meravellat, li diu: “En este punto [el de las muchas actividades] seamos burgueses: trabajo y trabajo (…) El doble ejercicio —poesía, crítica— es muy bueno. Yo he sacrificado bastante mi crítica a mi poesía. No supe conciliarlas como sí hizo Baudelaire o Coleridge, como T.S. Eliot. Me faltó tiempo y ahora lo deploro”.

Marco, tot i això, era molt conscient que la literatura, i la crítica literària, amb prou feines professionalitzades, havien iniciat el procés d’integració en la societat de consum, de manera que les possibilitats (també econòmiques) eren màximes. Gairebé tot estava per fer, per entendre’ns. I ell creia que ho podia fer gairebé tot. Un comentari de Julio Cortázar a La vuelta al día en ochenta mundos ens serveix per resumir la situació que vivia la literatura argentina (però també l’espanyola) als anys seixanta i setanta: “Así nos decretamos escritores o lectores ex oficio, sin noviciado y sin vela de armas, pasando de vagas lecturas a la rotunda redacción de nuestra primera novela y al pobre editor más o menos catalán que no entiende lo que pasa y baja espantado la metálica de su catálogo”.

Home orquestra de la literatura

Els primers símptomes que alguna cosa no funcionava del tot bé els trobem ben aviat. Per exemple, quan publica la seva tesi a Taurus: Literatura popular en España en los siglos XVIII y XIX (1977). La correspondència mantinguda amb Jesús Aguirre (llavors director literari de l’editorial) és una de les més feraces del llegat rebut. Marco tenia temps per fondre els dos volums de la seva tesi en un text que fos editorialment atractiu, i no ho va fer.

Davant les allargues d’Aguirre sobre la publicació, Marco contesta amb una indignació evident, el gener del 1975. “Nada me hubiera importado que hace unos meses me hubieras dicho que no podías, por las razones que fuera, publicar mi libro. Pero tu excusa se atiene a la letra, todo lo tergiversa y ni siquiera afronta de cara una decisión que, según tus explicaciones, me parece arbitraria. Todo ello me produce una enorme tristeza. No solo me perjudicas personalmente, sino que, además, recurres a subterfugios que no creo merecer. Tu actitud ni es correcta, ni es profesional. Y creo que lo sabes. Ni cumples un compromiso adquirido, ni tienes el valor de decir que no puedes cumplirlo y por qué. Te has equivocado, Jesús”. Sense poder entrar en detalls sobre els motius que Marco intueix que hi pot haver rere la decisió d’Aguirre, el cert és que aquest últim acabaria cedint i va publicar el volum, encara que l’amistat entre els dos homes de lletres quedaria pràcticament trencada.

Els encreuaments de suaus retrets per les múltiples facetes exercides per Marco, impossibles de satisfer convenientment per un home sol, té fites interessants en la correspondència conservada.

Un el protagonitza el poeta i crític xilè Enrique Lihn. El 30 de setembre de 1975 posa en coneixement de l’atribolat editor d’Ocnos el seu estupor perquè els dos poemaris seus publicats pel segell (Algunos poemas, 1972, i Por fuerza mayor, 1975) es venguin a cent pessetes cada un entre les novetats editorials i circulin bé per les universitats franceses i americanes, mentre que ell ni tan sols ha rebut els exemplars que li corresponen com a autor. “¿Qué le parece? ¡Quién lo iba a pensar! ¿Cómo podría yo imaginar la suerte que corren mis papeles impresos por Ocnos? En USA y en Francia, ciertos autores impagos que tampoco reciben sus propios libros me dijeron que era inútil dirigirse a usted para nada; pero yo no puedo creer que sea usted una persona tan orgullosa e intratable. Una sugerencia, si Ocnos no es más que una quiebra institucionalizada, podría pagar a sus proveedores de papel en libros y eso no sería más ruinoso que la propia ruina”.

Impossible ser brillant i alhora eficaç en tants fronts. Encara més quan l’escenari cultural català anava adquirint una complexitat política i intel·lectual més gran. Si va ser un home que, en un determinat moment, era un contacte ineludible per a qui arribava a la ciutat de Barcelona, la pregunta és: què va passar?

Equilibri difícil

El problema, segons la meva opinió, que s’aguditzaria amb els anys, va ser una doble situació que discorria vitalment en paral·lel: el progressiu domini de l’ofici literari mentre la vocació de Marco es dispersava en innombrables obligacions i també fracassos.

Ocnos va fer fallida, tal com havia pronosticat Lihn. A Salvat la tasca de Marco quedaria injustament oblidada perquè ni ell mateix no es va preocupar de reivindicar-la. Dels seus nou llibres de poesia, van quallar els seus últims poemes, perquè la poesia de compromís que ell practicava es va desplomar. I la seva tasca com a crític de capçalera del boom llatinoamericà i interlocutor privilegiat de Carmen Balcells s’aniria diluint amb el pas del temps, tota vegada que l’exercici crític de l’actualitat literària no estava reforçat per un pensament teòric a l’altura del que reclamaven moltes de les obres ressenyades. Ens queden els plecs de cordill, la seva línia d’investigació més acadèmica i a la qual va dedicar anys d’estudi i recuperació dels seus materials efímers. Materials que poden consultar-se ara a la seva biblioteca a la Universitat de Barcelona. A Marco, però, el fenomen de la literatura popular va deixar d’interessar-li tan bon punt va publicar la seva tesi, i no va tornar a escriure sobre el tema.

De manera que a poc a poc, imperceptiblement, l’enorme determinació dels començaments va enfilar un camí diferent: el camí d’un progressiu desencantment intel·lectual, i moral, en la mesura que considerava que els seus nombrosos i agosarats esforços no assolien ni assolirien la meta desitjada.

Marco va continuar treballant en múltiples direccions: la poesia espanyola del segle XX, la literatura hispanoamericana, la crítica atenta de novel·la, la creació poètica, l’articulisme fins al final dels seus dies... Va seguir publicant: Literatura hispanoamericana: del modernismo a nuestros días; Poesía secreta, 1961-2004; El crítico peregrino.... Però potser, i és només simple especulació meva, no va arribar a triar els valors pels quals anhelava ser reconegut i valorat. No va arribar a decidir qui volia ser, pensant que podia ser-ho tot. De manera que el punt al qual va arribar al final de la seva vida va ser diferent del punt del qual havia partit (perquè sempre hi ha un punt de partida).

Al punt d’arribada es va trobar impensadament amb els seus deixebles. Vam ser molts. No era un objectiu gaire buscat i, malgrat això, va donar sentit al final de la seva vida. Als seus deixebles ens va llegar el record de la seva bonhomia personal (tan poc freqüent quan la distància entre professor i alumne solia ser abismal) i l’exemple d’un veritable mestre: quan parlava d’un llibre o d’un moviment, ho feia des d’una perspectiva holística, perquè coneixia molt bé el curs de l’evolució d’una obra, el seu context històric i les condicions de producció i recepció. Com a conclusió, crec que no és gens senzill resoldre els desajustos que es produeixen a nivell existencial al llarg del temps, els desajustos entre el que volem i el que podem, quan a més a més volem escollir bé. No hi ha mai garanties d’assolir definitivament l’equilibri.