Tords, en homenatge

Dues persones han adesat una dotzena de minúcies salvatges que il·lustren una greixonera de test; són tords i els han preparat en un ritual culinari potser de respecte per l’excepcionalitat del fet. La maceració dels cossets, ben plomats i esbutzants, amb piteres plenes i cuixes redonetes, ha estat amb vins bons i certes espícies. S’han flamejat amb un destil·lat de llinatge abans d’entrar una estona al forn, sense fúria, nus de vestuaris estridents o companyia de camuflatge.

Surten bells, ben fets, exposats com en un homenatge. A la boca, lentament, tenen esplendor i fan música callada del cos sencer, esbocinat i mastegat. Toca. És un no-res de sabor i descoberta, tot es xupa i menja. Residu zero. Els protagonistes foren agafats sense foc de trons ni plom. És una tradició que ara rellisca, ecològicament incorrecte. L’episodi remet a una singularitat cultural, un atavisme que s’acaba.

Un home que s’acosta a les portes del segle tempta la rutina, l’equilibri i la manya, i alça els filats, voladors, amb dues canyes. Espera els tords al seu ‘portal’, al coll. És una captura incerta, sigil·losa, tranquil·la. El joc d’uns segons al tot a res, d’eco primitiu, entre l’home i les aus migrants nòrdiques passa en el silenci fred del trenc d’alba, quan s’alça el dia i o els tords volen baixos, des de la muntanya cap al pla per a cercar menjar.

El vell que camina dret t’he adesat al bosc un coll -un buit de pas- en el mur natural de les altes branques dels ullastres. Allà obre la xarxa, és on es fiquen els tords i topen amb la trampa, xarxa de fil, invisible. A l’hora prima, sol ponent, entrada de fosca, gavat ple, els animals fan la ruta inversa, s’amaguen amunt i passen per allà mateix.

L’escopeta és ofensiva, massa fàcil, desigual i destrossa un ocell. No valen ni són permesos pels tords els enginys de ferro, garbellets-lloses ni el vesc. Just una mica abans dels filats als colls fins a meitat del segle XX, els rurals també empraven mil·lenàries lloses de pedra, potser el primer edifici efímer fet per una mà autòctona.

Per capturar tords, els primers pobladors feren arquitectura mínima, vernacle, sense signatura d’estrelles. Bastien una caseta de quatre pedres planes, d’un pam, amb sostre suportat amb branquillons de mata, no ferm: el portal obert d’engany amb clotet amb la terra moguda, amb cucs o llentiscle. Quan el tord trescava per la garriga i afinava la terra moguda i el cuc entrava, gratava, i s’enfilava a una branqueta, falsa biga, i feia davallar la llosa, la pedra superior, i quedava clos. Ja ningú no en fa, ni ningú en sap fer. Deu estar prohibit. D’allà venen els talaiots. Temps enrere caçaven el petitons rupits, ultra protegits, i feien matances de milers d’estornells, massiu parent del tord, ocell de tropa i de fantàstiques danses d’esbarts al cel sol post. No hi ha tords a botigues, mercats i restaurants. És il·legal el comerç de la caça.

Els menjars de les darreries de la tardor i de l’hivern tancat solen ser curiosos i rotunds, una delícia per qui els estima. Parlam d’afers ja minoritaris on apareixen animals de ploma, petits i rars; bolets, fulles, flors, pinyes i arrels de la natura i de l’hort que no gemega ni treu colors, llevat de les fruites aspres del jardí i els mandariners antics de festa major.

El nadiu illenc del litoral, també té avinents per la taula alguns peixos blaus o de casta grossa si la mar dels dies curts i canviants vol gent que tresqui per damunt. L’ofici major de la matança -i els seus cinc plats cuinats en dos menús sintètics del sacrifici i del paisatge - ja és matèria de minories absolutes i la crònica del darrer resum de la penúltima època de la vida que no era primitiva d’una Mallorca que s’esgota, el temps d’ahir que era evident.