Franquisme i repressió a la Universitat de Barcelona

El 26 de gener de 1939 l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona i a la nostra universitat significava un cop duríssim i la confirmació que la derrota republicana era ja imminent i definitiva. Amb la victòria franquista es va acabar la democràcia i l’autonomia de Catalunya, i qualsevol activitat que precisés de la llibertat en cap de les seves expressions. La cultura i la ciència es van veure afectades directíssimament, i les universitats sotmeses a un rígid control polític i una repressió sense límits.

La repressió va tenir, en el cas de la Universitat de Barcelona, una cura molt especial, perquè no només va voler eliminar les persones que identificava amb les apostes més renovadores i progressistes, com a tot arreu de l’estat espanyol. De fet, va tenir una fixació especial respecte del que havia significat, de forma singular, el projecte de l’autonomia universitària que es va posar en marxa amb la República, i en que anaven de bracet els conceptes de reforma universitària i catalanització, tots dos a les antípodes del que significaria la rígida, burocratitzada i espanyolista universitat franquista.

Acabar amb la Universitat Autònoma

Les primeres mesures repressives van dictaminar que tot allò que havia decidit el Patronat de la Universitat Autònoma havia de ser anul·lat, de manera que tot el professorat nomenat a instàncies d’aquell Patronat quedava automàticament exclòs de la nova universitat franquista. La voluntat de fer taula rassa era ben explícita, i amb aquesta disposició deixava liquidada l’experiència més renovadora que havia viscut la nostra universitat. A aquesta voluntat aniquiladora específica per a la que aleshores era la única universitat catalana hi va seguir la que amb caràcter ordinari les autoritats van aplicar a totes les universitats, i que va consistir en un procés depurador en què tot el professorat havia de demostrar la seva innocència en termes polítics –no pas acadèmics-, per poder tornar a la universitat. La justícia al reves, que va dir el cuñadísimo Serrano Suñer, també es feia realitat en la depuració universitària.

És necessari recordar que, malgrat que oficialment el procés de depuració responia a criteris professionals, la realitat era ben diferent, i en el procediment es remarcaven no només les orientacions polítiques dels encausats, sinó també apreciacions morals, sobre creences religioses o sobre comportaments personals, com per exemple quan s’afegia a la causa contra el jove professor Jaume Vicens Vives la greu acusació d’haver-se casat en matrimoni civil en les mateixes instal·lacions de la universitat.

La depuració a la Universitat de Barcelona va ser molt dura. Evidentment, el professorat més compromès amb el projecte d’autonomia, i especialment els qui havien format part del Patronat van haver de marxar a l’exili, amb persones tant significatives com Jaume Serra Húnter, rector de 1931 a 1933 o Pere Bosch Gimpera, rector de 1933 fins al final de la Guerra Civil, dels quals fins i tot es van retirar els quadres que hi tenien a la galeria de rectors. Però va anar molt més enllà.

Encara que la comptabilització exacta resulta complicada, els diferents estudis publicats, entre els quals l’específic de Jaume Claret, assenyalen que 135 docents van ser apartats de la universitat, un percentatge molt elevat, als que caldria afegir aquells que ja noi van passar el procés depurador per raons d’edat, però que no l’haurien superat, com Eduard Fontseré o Jordi Rubió. Al marge de les xifres, cal insistir en la vàlua i la qualitat del professorat represaliat, que va deixar orfes molts estudiants, una sensació ben palpable, que assenyalava fa anys un jove estudiant com Jordi Maragall, desorientat i sense mestres en la universitat de postguerra.

De fet, alguns docents de la UAB també van ser acusats pel Tribunal de Responsabilidades Políticas, com Josep Maria Xirau, Emili Mira, Jaume Serra Húnter, August Pi i Sunyer, la major part dels quals ja havien marxat a l’exili. A l’exili aquells mestres van haver de refer les seves carreres com van poder, notablement a Mèxic i altres països d’Amèrica Llatina, on alguns van tenir trajectòries exitoses, però sempre amb la mirada posada en aquesta nostra universitat, que havien hagut de deixar forçosament.

Una universitat devastada

Aquella gran depuració va deixar una universitat devastada, sense referents intel·lectuals i sotmesa a una jerarquització oficialista i la por estesa entre els estudiants per les accions repressores dels membres del SEU, que actuaven amb total impunitat i violència. Eren pocs aleshores els estudiants que s’atrevien a realitzar accions clandestines, com els membres de la FNEC o d’un nou Front Universitari de Catalunya, del que formaven part joves com Josep Benet, que en un clima de repressió extrema poc podien fer més enllà d’accions clandestines aïllades.

Amb una universitat depurada i controlada de forma extrema per part de rectorats totalment identificats amb la dictadura, la repressió es va focalitzar contra les accions contestatàries dels estudiants, que ja van sumar-se a les anomenades vagues de tramvies el 1951 i el 1957, però que en clau estrictament universitària van fer un pas significatiu mostrant de forma oberta la seva oposició a la obligatorietat de pertànyer al SEU el 1957.

De fet, la dinàmica de 1956-57 mostra un canvi d’escenari notable, amb la participació d’estudiants en manifestacions en contra de la invasió d’Hongria, amb un sentit diferent del que donava el govern. Manifestacions i protestes dins el recinte universitari que van comportar l’entrada de la policia uniformada, per primer cop des de 1939, i dues accions sancionadores. Per una part, el Ministerio va dictar una “sanción de amonestación pública” a tot l’estudiantat de la UB, advertint que en cas de reincidència s’aplicaria la sanció de pèrdua de curs. La segona, dirigida cap a qui es considerava els dirigents de les protestes, va implicar la suspensió temporal dels drets com a estudiants de 16 persones. La repressió, però, va esperonar per primer cop la solidaritat, amb una carta signada per intel·lectuals madrilenys i catalans, entre els quals alguns catedràtics de la UB, com Josep Lluís Sureda, José Maria Valverde o Antoni M. Badia i Margarit.

El tancament del recinte universitari va ser una pèssima decisió governamental, perquè va cohesionar els estudiants contestataris, i els va esperonar a fer un pas decisiu: convocar el 21 de febrer de 1957 la primera Assemblea Lliure d’estudiants, concepte doblement perillós als ulls de les autoritats: assemblea i lliure. L’assemblea es va celebrar, finalment, en aquest Paranimf, que va ser tancat per les autoritats, mentre Torcuato Fernández Miranda, director general de Enseñanza universitària, dirigia personalment des del Rectorat la repressió, conscient que després dels fets de 1956 a Madrid la universitat li fugia de les mans. De fet, el dia abans Torcuato va obligar el professorat a llegir un comunicat en que s’amenaçava els estudiants que participessin en qualsevol acte de revolta amb les sancions corresponents. La policia va entrar al recinte universitari, fins i tot intimidant dins del mateix Paranimf. L’assemblea s’havia convertit en una tancada, amb unes demandes ben delimitades. Els 600 estudiants congregats van posar en qüestió el SEU i tot l’entramat oficial, demanaven l’exercici de les llibertats, la retirada de la policia i fins i tot s’atrevien a reclamar la dimissió del ministre d’Educació, el director general, el rector i els vicerectors.

No era poca cosa el 1957, però sobretot va marcar un punt d’inflexió, el pas de les conspiracions a una acció opositora oberta. Un dels participants, Ramon Garrabou afirma: “tenies la sensació que estaves fent una gran transgressió”, i efectivament ho era. Les autoritats així ho van entendre, i per això la repressió desfermada va estar a l’altura del desafiament. Tots els qui havien estat al Paranimf van passar per comissaria. A la fi, 270 van ser suspesos d’estudis per un any, i 300 van ser obligats a pagar doble matrícula; 22 van ser detinguts i jutjats, acusats de reunió i propaganda il·legals, entre els quals Francesc Foncillas i Domènec Madolell, que figuraven entre els principals promotors de l’Assemblea. A més, els alumnes que s’havien d’incorporar al servei militar van rebre un segon càstig, degradats de les milícies universitàries a soldats rasos. Un dels afectats, Joaquim Marco, va explicar que en arribar a la caserna el tinent coronel que el va rebre li va etzibar que era “un mal estudiante y un mal español”.

Nou professorat, estudiants polititzats

No hi ha dubte que l’assemblea de 1957 va marcar un abans i un després en la vida de la joventut universitària barcelonina, i alguns dels participants, com Salvador Giner, van arribar a afirmar que formaven part de la “generació del Paranimf”, però també cal dir que la protesta va ser únicament de l’estudiantat, decebut en part per l’escàs suport del professorat.

Situats ja a finals dels 50 van coincidir en el temps circumstàncies diverses que canviaven el panorama universitari: per una banda la progressiva incorporació de professorat jove, rigorós acadèmicament, amb una nova connexió amb l’estudiantat, i amb una sensibilitat crítica cap a la dictadura; per una altra, la progressiva politització d’amplis sectors d’estudiants, cada cop més enquadrats en organitzacions, ja fos la secció universitària del PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya, la Nova Esquerra Universitària o un nou intent de revifar la FNEC, entre d’altres; i també el creixement continuat del nombre d’estudiants, que de retruc ampliava el seu perfil social. A més, l’experiència del Paranimf –tant la capacitat organitzativa d’uns com la resposta repressiva dels altres- marcava l’inici d’una nova etapa, que lògicament accentuaria els conflictes.

Un cas notable entre el professorat jove dissident va ser el de Manuel Sacristán, conegut a principis dels seixanta per la seva militància comunista, i que ja havia patit alguna detenció, que el 1965 va ser apartat de la docència amb la senzilla formula de no renovar-li el contracte, encara que era impossible ocultar que es tractava d’una represàlia política. Òbviament, la dinàmica de la UB no era aliena a les posicions crítiques que es manifestaven en altres universitats, singularment amb els fets de Madrid de 1956, i molt especialment el 1965, quan el Ministerio va expulsar els catedràtics José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván.

En aquell context es va celebrar, el febrer de 1965 una primera assemblea lliure del districte universitari, que feia emergir a la superfície el grau d’organització i mobilització estudiantil assolit, que ara sí trobaven l’escalf per part d’un sector del professorat. De fet, les expulsions dels catedràtics esmentats va motivar la renúncia a la càtedra a la UB de José María Valverde l’agost de 1965, oficialment per motius personals, però en evident solidaritat amb Aranguren, a qui va escriure una nota amb la cèlebre frase “nulla aesthetica sine ethica”, amb l’afegitó “apaga y vámonos”.

El panorama estava notablement sacsejat, i ara no només entre un estudiantat que seguia reclamant llibertat, sinó uns sectors de professors joves que s’incorporaven a diferents activitats antifranquistes. Per a tots ells la universitat com a institució era el franquisme, més encara quan rectors com Francisco García Valdecasas en feien ostentació.

En aquest context els estudiants van avançar en la seva autoorganització al marge del SEU i de la seva continuïtat, les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, que com diu Colomer era només “un arrebossat de façana”. Els estudiants volien un sindicat veritablement lliure, i per això van boicotejar les APE, tot i l’amenaça del rector als estudiants que no hagessin votat en les eleccions d’aquesta organització oficialista, mentre els delegats que havien escollit lliurement al marge del conducte oficial patien represàlies. Tot plegat va portar a la constitució del SDEUB, anunciada a les facultats, però realitzada clandestinament al convent dels Caputxins de Sarrià el 9 de març de 1966.

La Caputxinada

La convocatòria, formulada amb totes les mesures de seguretat, va concentrar prop de 500 persones, 466 dels quals eren delegats estudiantils, però amb una significativa presència d’intel·lectuals que donaven un suport actiu, des d’Antoni Tàpies a Maria Aurèlia Capmany, i amb la presència plena de simbolisme de Jordi Rubió (apartat de la universitat el 1939), Manuel Sacristán (apartat el 1965) i Agustín García Calvo (expulsat a Madrid el 1965). També hi participaven, i era una novetat, una quinzena de professors, entre els quals Jordi Solé Tura, Miquel Izard o Enric Lluch. Era la constatació més evident que la reivindicació estudiantil havia aconseguit fer forat entre intel·lectuals compromesos contra la dictadura i els professors més joves, i depassava el seu àmbit més estricte.

El manifest de constitució del SDEUB era ben clar, amb una declaració de principis que remarcava que la universitat havia d’estar al servei de la societat, i on també es referia a la responsabilitat tècnica i social de les persones que s’hi havien de formar. Plantejava un model d’universitat autònom, que només era possible en un context de llibertats. I concloïa amb un “Manifest per una universitat democràtica” que era una esmena a la totalitat de la dictadura i els seus efectes en la universitat, recordant el que havia significat l’experiència d’universitat autònoma i assenyalaven que les accions dels estudiants des de 1956 eren literalment “el punt d’arrencada per a una renovació de la vida universitària espanyola”.

Un cop aprovats els estatuts van intervenir García Calvo, Jordi Rubió i Manuel Sacristán, i la sessió es va veure interrompuda en saber-se que la policia havia descobert la reunió i rodejava el convent. La idea inicial fou desallotjar l’edifici, però en veure que la policia identificava les primeres persones que van sortir, i els requisava els carnets d’estudiants van acordar no abandonar el convent. Així el que va començar sent una reunió es va convertir en una tancada. Com va deixar escrit un dels seus protagonistes, Paco Fernández Buey, “nosotros no nos encerramos, nos encerraron”, de manera que en negar-se inicialment a sortir, l’acte clandestí es va convertir en un acte de desobediència. La forçada tancada va tenir, paradoxalment, efectes positius entre els reclosos al convent, especialment per la relació entre els estudiants i els intel·lectuals, que eren d’una altra generació. Maria Aurèlia Capmany, per exemple, va deixar escrit que “la joventut estudiant em va produir no sols un gran entusiasme, sinó una certa reconciliació amb el món universitari”. Jordi Solé Tura emfatitzava que “s’havien trencat moltes línies de separació reals o fictícies, i vivíem una experiència singular de convivència humana”.

Pocs anys més tard, Montserrat Roig va explicar al setmanari Triunfo el que havia significat per a una jove estudiant tota una descoberta: “después de años de silencio y de incomunicación, lo cercanos que estábamos de gente como Jordi Rubió, como Espriu, como Pere Quart. Eran de los nuestros, eran como nosotros, y, ellos, muchos, tenían el pelo cano y las profundas ojeras de una vida difícil (...) Quizás los jóvenes habíamos devuelto la esperanza al casi octogenario Jordi Rubió. Pero él nos la había dado”. Tot amb tot, l’experiència de lluita que culminava amb la Caputxinada certificava, com explica un llibre col·lectiu publicat recentment, que el franquisme havia perdut la universitat.

El setge al convent va tenir una gran transcendència ciutadana, i va obligar tothom a prendre partit, també a una església dividida entre els qui aprovaven l’actitud dels caputxins i els qui la rebutjaven, que també n’hi havia. La Caputxinada es va convertir en un problema polític, i com tots els que es presentaven a les autoritats franquistes només tenien una solució. El tercer dia tancats la policia va irrompre al convent sense autoritzacions ni judicials ni eclesiàstica. Els intel·lectuals van ser enviats tots a comissaria i els van imposar multes; i els estudiants van ser identificats per la policia, que els va retirar la documentació, sotmesos després a expedients disciplinaris. Alguns d’ells també van anar a parar a la Via Laietana, on es van produir maltractaments, com els que va denunciar l’estudiant Quim Boix, que va provocar una insòlita manifestació de capellans en el seu suport.

La solidaritat va ser també força estesa, però en el cas del professorat que es va atrevir a manifestar-lo va patir-ne conseqüències ben directes, en decretar-se la expulsió de la universitat per dos anys de 69 docents, acusats d”estimular manifestaciones hostiles e insubordinación a la autoridad”, com Isidre Molas, Josep Termes, Joaquim Nadal, Xavier Folch o Antoni Jutglar. Els estudiants van ser acusats de “faltes graves contra los principios e instituciones del estado, asociación política ilegal e insubordinación académica”, amb conseqüències diverses, amb expulsió per tres anys dels membres de la junta de delegats, entre els quals Alfred Pastor o Robert Rodríguez; de dos anys pels subdelegats i moltes altres sancions.

Tot i això, el SDEUB encara va continuar actiu, i convocà precisament actes contra la repressió, que van comportar noves detencions, en una espiral de protestes i represàlies, com la que va comportar el 1967 la sanció a tot l’estudiantat de la UB amb la pèrdua de matrícula, de la que no es podrien lliurar si no presentaven al Rectorat una al·legació que justifiqués la seva absència a les classes, que havia estat motivada per una setmana de vaga contra la repressió. A la fi dels seixanta i els primers setanta van confluir protestes per raons diverses d’estudiants, professorat i fins i tot personal no docent, en què fins i tot les demandes laborals es vinculaven sempre al desig de democratització del país i de la universitat, i a l’anul·lació de totes les sancions i la readmissió d’estudiants i professors separats de la universitat. Els moments van ser tants que és impossible ni tan sols enumerar-los, però és evident que és un repte de futur documentar moltes situacions repressives que encara avui no coneixem amb detall.

Un cicle repressiu

1939 i els anys seixanta, dos contextos diferents però una mateixa qüestió de fons: la repressió franquista a tots els qui volien un país i una universitat democràtica, moderna, arrelada i oberta al món. Perquè volien una universitat democràtica, avançada pedagògicament, puntera en recerca i compromesa amb la societat van ser represaliats el 1939; perquè combatre la dictadura era un imperatiu per aconseguir aquella universitat democràtica, lliure i avançada van ser reprimits els qui van gosar fer-ho més tard.

Diferents generacions que, de manera més o menys conscient, van mantenir el fil conductor dels veritables valors universitaris. Un fil conductor que voluntariosament volia mantenir el rector Bosch i Gimpera des de Mèxic, i que va fer palès en el darrer apartat de les seves memòries, titulat significativament “Als joves de Catalunya”, i que cloïa tot dient: “Vosaltres haureu de fer la Catalunya futura i no heu deixat de sentir els ideals que foren els nostres, els de les generacions que ens precediren. Els qui fa molts anys també fórem joves els tinguérem sempre presents i no els hem oblidat. Ara, sou vosaltres els qui haveu de mantenir viva la seva flama (...) Vosaltres, joves de Catalunya, continueu mantenint viu l’esperit català i els nostres ideals universitaris. Cap poble no pot tenir la seva plena maduresa sense una Universitat identificada amb ell i al nivell del progrés modern. Haureu de fer la nova Universitat, emprendre amb nova volada la tasca. En això us acompanyarà la simpatia dels vells universitaris, ja pocs sobrevivents. Com a antic rector de la Universitat Autònoma, en nom d’ells, us envio el meu coral missatge de simpatia i encoratjament”.

Amb aquestes paraules Bosch recordava el passat, però no com a acte de nostàlgia, sinó amb tota la força que podia tenir per construir el futur, un sentit, crec, similar al que ens ha reunit avui aquí.