El falangista Luys Santa Marina: l’escriptor barceloní de la cort de José Antonio Primo de Rivera

“En breve marcharé a Barcelona, donde es fácil pase una larga temporada”, escrivia Luys Santa Marina a l’escriptor José María de Cossío el 8 de juny del 1925. Només quatre dies després va dir al poeta Gerardo Diego que “te sorprenderá te escriba aún desde Laredo; he tenido que demorar por unos días mi viaje, pero espero marchar en breve”.

Luis Narciso Gregorio Gutiérrez Santa Marina havia nascut el 4 de gener del 1898 a Colindres, a tocar de Laredo, on va passar una infantesa més aviat introvertida, pensativa i lectora, i una joventut molt menys viatgera i trepidant del que voldria fer creure. Va començar Dret a la Universitat d’Oviedo i a principis dels anys vint va fer alguna incursió a Madrid, però poca cosa més. Ni va ser legionari ni va fer la guerra del Marroc, encara que al seu primer llibre, Tras las águilas del César, del 1925, jugava deliberadament amb un rumor que mai va desmentir i que va confondre els qui s’han aproximat a la seva literatura. Foren amics dels primers anys (els mateixos Cossío i Diego o després Martí de Riquer) els qui van testimoniar que tot plegat va ser una mistificació, una recreació, un somieig… i és impossible que ells, amb qui convivia, s’equivoquessin.

Com es fa un escriptor falangista

El setembre del 1927 enviava les seves cartes des del número 207 del carrer Rosselló. Era l’adreça de “la editorial de mis primos”: Canosa, dirigida pels arquitectes Emilio i Marí Canosa Gutiérrez. Ells devien donar-li feina des dels primers dies a la capital catalana. Li van proporcio­nar a més un segell per publicar-hi (i gairebé amb luxe) els dos primers llibres barcelonins, Labras heráldicas montañesas i Estampas de Zurbarán. Però, des de la seva arribada a la ciutat, Santa Marina va viure al tercer pis del número 11 del carrer Ferran, mentre feia mil i una feines relacionades amb la perifèria de la literatura. Traduccions i correc­cions, algunes edicions i posades a net, potser feines més materials i mecàniques a les impremtes i minerves d’aquella editorial fami­liar. El 6 d’abril del 1928 tornava a escriure a Gerardo Diego i explicava detalls saborosos sobre el que havia fet aquells temps, alegres i lluminosos pel que van tenir d’activitat, promeses i descobriment de si mateix. El 20 d’abril del 1926 va enviar a La Atalaya, de Santander, uns poemes sobre “La ciudad de Santa Eulalia”, en els quals “el tiempo cabecea, en un rincón dormido” de la Plaça Reial (en un dels locals subterranis de la qual, anys després, es reunirien els falangistes de Barcelona amb Primo de Rivera), i ho fa sota “la luz, tan blanca” i “el cielo arriba, azul clarísimo”.

De la mateixa manera que va escriure sobre la guerra del Marroc sense haver trepitjat Àfrica, el 1935 va traduir Brave New World d’Aldous Hux­ley sense saber gaire res d’anglès (va ser ell qui va decidir el discutible títol Un mundo feliz, pel qual ja s’ha conegut sempre aquella novel·la en espanyol), com traduiria ja després de la guerra (i sempre a Barcelona, especialment per a l’editor Josep Janés) llibres dels seus adorats Kipling o Chesterton. Però no apunto aquells fets per desautoritzar-lo, sinó —més aviat al contrari— a favor seu. No perquè vulgui presentar-lo com un bergant graciós, o un tafaner, o un personatge extravagant i vila-matià, sinó més aviat amb certa compassió que ell hauria detestat. Però sempre he vist així a qui des de molt d’hora va signar els seus textos amb l’anacrònic i “imperial” “Luys Santa Marina”, és a dir, com algú tothora desubicat, mal instal·lat al present, mal armat per a la felicitat, algú que havia de veure com la realitat boicotejava els seus somnis de glòria i els seus deliris anacrònics.

Signava els seus textos amb l’anacrònic i “imperial” “Luys Santa Marina”, com algú tothora desubicat, mal instal·lat al present, mal armat per a la felicitat

Va ser aquella insatisfacció, aquells impulsos d’una joventut que ja començava a acabar-se, la suma de tot plegat, el que va portar Santa Marina a afiliar-se a Falange immediatament, el novembre del 1933, dies després del discurs inaugural de José Antonio al Teatro de la Comedia de Madrid. Seria un dels designats pel “fundador” per articular Falange a Barcelona.

Una glòria quixotesca

Hi havia ben poc per dirigir, poquíssims homes implicats, però ja hi va haver les primeres tensions per aconseguir tenir la direcció. Joan Maria Thomàs va explicar que “en aquells moments, el 1934, FE de las JONS era a Catalunya una realitat més que res barcelonina: la FE havia estat fundada al final del 1933 a la ciutat comtal i no tenia organitzacions fora de la ciutat, mentre que les JONS tenien tots els seus efectius a Barcelona i Badalona. El comandament del partit unificat l’exercia un triumvirat format per dos falangistes, l’advocat Roberto Bassas Figa i l’escriptor Luis Gutiérrez Santamarina [...], i el jonsista i advocat José María Poblador Álvarez”. Santa Marina va lluitar contra ells. Thomàs continua explicant que el grup controlat per Santa Marina reivindicava “l’activitat violenta i provocativa, per tal de fer notar la presència de l’organització, i criticaven a Bassas una gestió massa pacífica. [Santa Marina] era més agressiu i el portà a protagonitzar la major part dels pocs avalots en què participà el falangisme a Barcelona durant la seva existència. Aquesta tensió entre els caps reflectia d’alguna manera el distint origen social dels seguidors de l’un i de l’altre. Si Bassas comptava entre els seus adherents amb elements procedents de la burgesia i les classes mitjanes, Luys era seguit per alguns intel·lectuals de la seva tertúlia i, sobretot, per elements obrers i sectors del lumpen barceloní”.

La majoria dels pocs càrrecs estaven en mans del grup de Bassas. Ell i Santa Marina van ser elegits el 28 d’agost del 1934 com els dos únics membres de la Falange catalana al Consell Nacional de FE de les JONS, càrrec que Santa Marina mantindria durant dècades. Bassas va morir el 1939 a l’afusellament del santua­ri del Collell, celebèrrim avui perquè hi va sobreviure Rafael Sán­chez Mazas (un altre líder falangista a qui Santa Marina sempre va mirar de reüll, malgrat que admirava de cor la seva literatura).

El juliol del 1936 va ser Santa Marina qui, previsiblement, va liderar una cosa molt propera al suïcidi, és a dir, el suport a l’interior de Barcelona a l’agressió militar que s’estava produint contra la República. A Campo cerrado, Max Aub va novel·lar les arengues que el fanàtic “Salomar” va llançar als falangistes barcelonins el 18 de juliol, i explica les seves escaramusses per la Diagonal i la Rambla fins a la plaça de Colom, on va ser aturat després d’unes poques hores de resistència. Salomar era transsumpte del seu amic Luys, amb qui sempre va mantenir bones relacions i a qui va admirar de cor. Aub fins i tot va reconèixer que el seu estil curiós era la prova del seu afany d’imitar el barroquisme de la prosa de Santa Marina. El 1957 Santa Marina va llegir la novel·la i va escriure a Aub. “Maxito: Leí tu novela. La parte de la infancia y adolescencia del protagonista es lo mejor. Y muy bien escrito. ¡Vaya leyenda de que me rodeas! ¡Que Dios te conserve la imaginación! De todos modos te agradezco tu recuerdo, tan lleno de simpatía”.

Feixisme anacrònic

Aquella jornada bèl·lica, l’única de la seva vida, va constituir el dia de glòria de Santa Marina. Mai va tenir tant a tocar la llegenda que anhelava, però des de l’endemà va passar la guerra engarjolat. Va peregrinar pel vaixell-presó Uruguai, el castell de Montjuïc, el penal de Chin­chilla i la presó de Mislata, a València. D’allà escaparia el 1939. Va sobreviure a tres condemnes a mort, salvat pel suport d’alguns escriptors amics. Els dos anys i mig de captiveri van ser els últims que va passar fora de Barcelona: la “larga temporada” que anunciava a Gerardo Die­go a la carta de 1925 va ser definitiva, fins a la seva mort el setembre del 1980.

Va sobreviure a tres condemnes a mort, salvat pel suport d’alguns escriptors amics

Durant les quatre dècades que van del seu alliberament a la seva mort, Santa Marina va tenir una vida molt tranquil·la, és a dir, frustrant, casat amb la seva cosina Josefa Carranceja i instal·lat amb el seu gos Canelo i uns quants milers de llibres en un pis de la plaça de Medinaceli. No van faltar els càrrecs (va ser procurador a Corts), els honors (va ser president de l’Ateneu Barcelonès entre 1939 i 1952) o els reconeixements de prestigi (va ser director del diari Solidaridad Nacio­nal entre el 1939 i el 1962). Va poder escriure bastants llibres, però el darrer, Ada y Gabrielle, va ser del 1959. Li quedaven vint anys de vida. Molt de temps d’una degradació física i sobretot anímica que el nostre feixista va patir, bastant abans del diagnòstic de l’arterioesclerosi, amb cruel lentitud.

Els darrers temps els passà a l’Hospital del Sagrat Cor, sota la supervisió de José Jurado Grau, fill de Jurado Morales, l’amic més lleial que va tenir mai. Amb ell havia dirigit als primers anys trenta la revista Azor, important i tipogràficament admirable. Hi havia publicat els qui van continuar formant el cercle de Santa Marina durant el franquisme: Santiago Nadal, Ignacio Agustí, Juan Ramón Masoliver, Xavier de Salas, Guillermo Díaz-Plaja, Carles Sentís o Martí de Riquer. Alguns van formar part de la junta de l’Ateneu, i tots, també Santa Marina, van dimitir el 1952 per protestar per la manera amb què el règim volia retallar l’autonomia de la institució.

Com tants altres falangistes del 1933, Santa Marina sentia un sincer menyspreu per Franco. Malgrat que l’insultava en privat, el dictador era ritualment exaltat tots els dies a les pàgines del seu diari. El feixisme granític, gairebé paradigmàtic, de Santa Marina es pot rastrejar al llarg dels seus articles (ressenyes de llibres, sobretot), i mai el va maquillar. No va rectificar i almenys va tenir la decència de no canviar de sobte d’opinió el 1975, com van fer tants altres que, per recórrer a la fórmula de l’historiador Nicolás Sesma, “només es van fer revisionistes quan van començar a redactar les seves memòries”.

Una literatura fascinada per l’Imperi

Va ser l’escriptor més inequívocament feixista de la cort literària de José Antonio Primo de Rivera. Poeta, narrador, biògraf, crític de llibres i memorialista, Luys Santa Marina va publicar el seu primer conte el 1915 i el seu darrer article el 1972, una sentida necrològica del seu amic Max Aub.

Aquests seixanta anys de producció van donar fruits més que notables: l’adusta biografia de Cisneros (1933), els poemes de Primavera en Chinchilla (1939), escrits durant el seu captiveri, o aquelles precioses memò­ries dissimulades que va titular Perdida Arcadia (1952) i que en certa manera van tenir continuació a Karla y otras sombras (1956), un dels pocs llibres de Santa Marina que han conegut una reedició.

Havia debutat el 1925 amb Tras el àguila del César, un llibre ja prefeixista i reimprès dues vegades. Es va imprimir al penal d’El Dueso, com vaticinant la destinació carcerària de l’autor. Però els dos llibres que més van circular, entre tots els que va escriure, van ser Vida de Isabel la Católica (1931) i Vida de Juana de Arco (1934), totes dues a “Vidas de mujeres ilustres” de Seix i Barral Hermanos. Aquesta col·lecció es va fer tan popular que fins i tot les Misiones Pedagógicas republicanes les repartien en els seus viatges com a part de la “Biblioteca del Pueblo”. Van ser encàrrecs, però molt del gust de l’autor: amb la reina va començar una crònica “imperial” que, a banda del Cisneros, continuaria amb les estampes de Retablo de Reyna Isabel (1940), Italia mi ventura. Últimas guerras del Gran Capitán (1943) o Alonso de Monroy (1957). Pel que fa a la santa, potser és oportú recordar que és avui un dels símbols de l’extrema dreta francesa.

Els últims llibres de Luys Santa Marina van ser, el 1958, Hacia José Antonio, una mena de catequesi falangista que ja aleshores resultava anacrònica, tronada, massa nostàlgica i obertament malenconiosa, i amb la qual potser volia recordar a les noves generacions alguna cosa de l’oblidada “puresa” original del “no-partit”, així com de la personalitat de “Ausente”; i el 1959 Ada y Gabrielle, que recollia novel·les breus publicades abans en revistes. Amb això culminava una bibliografia que havia tingut un tríptic curiós en les tres recopilacions dels clàssics que va publicar el 1944, 1948 i 1949 amb el títol general de La vida cotidiana de nuestros clásicos.

Abans de la guerra, el seu nom va aparèixer en algunes de les capçaleres més destacades de l’Edat de Plata. Però el 1936 José Bergamín li va rebutjar un text enviat a Cruz y Raya i ho va justificar així: “en la situación actual española, su significación, deseo que pasajera, de fascista, pesa más que la de escritor”. Després de la guerra va publicar aquí i allà, sobretot avançaments dels seus llibres. Al llarg dels seus dramàtics últims anys, arrasat ja per la malaltia i en una situació econòmica molt pròxima a la pobresa, va recuperar molts articles o contes vells al butlletí farmacèutic Leguas.