_
_
_
_
_

26 de gener: el dia després

L’entrada franquista a Barcelona, fa 75 anys, comportà una autèntica invasió sociocultural

Franco en el sopar de gala en el Saló de Cent en gener de 1942
Franco en el sopar de gala en el Saló de Cent en gener de 1942pérez de rozas

El 24 de març de 1941, en un acte solemne, la ciutat de Barcelona va ser consagrada al Crist de Lepant. La Vanguardia Española de l’endemà va resumir en un magnífic titular el rerefons de la cerimònia: “Barcelona purifica sus calles en una imponente manifestación expiatoria de fe católica”. I afegia: “El alcalde accidental de Barcelona (José Ribas Seva), en su consagración de la ciudad al Cristo de Lepanto, calificó certeramente de expiación por las culpas colectivas los sufrimientos colectivos también e individuales que Barcelona arrostró”. No es podia dir millor, ni explicar més bé quin havia estat un dels objectius dels franquistes des que van liberar la ciutat el 26 de gener de 1939. El temps havia anat passant, però els amos de la situació i bona part de la ciutadania recordaven perfectament les imatges d’un espai públic vexat, humiliat, violentat: el 14 d’abril de 1931, el 6 d’octubre de 1934, el 16 de febrer o l’1 de març de 1936; el 19 de juliol; l’enterrament de Durruti; la darrera desfilada de les Brigades Internacionals…

La ciutat —i la seva ciutadania— havia de passar per la prova de la redempció col·lectiva, en una mena d’operació quirúrgica major. I això volia dir que, a més del desplegament del nou aparell político-administratiu i de la maquinària repressiva, Barcelona, en els seus espais públics, i la població degudament mobilitzada, haurien de fer quelcom per deixar enrere un passat tenebrós, que el falangista Luys Santa Marina havia sentenciat en el seu moment: “Se empezó con juegos florales, y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver” (“España y Cataluña”, Solidaridad Nacional, 9 de juliol de 1939).

La primera gran ocasió perquè la ciutat manifestés el seu penediment va ser el 21 de febrer de 1939, amb la desfilada de la Victoria per la Diagonal —Avenida del Generalísimo—, sota la severa mirada del dictador. Fou en aquesta ocasió que la ciutadania va poder sentir una de les grans amenaces que els va adreçar el Caudillo en aquells anys: “Cataluña no olvida nunca que por la redención de esta querida tierra entregó España su mejor tesoro: la sangre generosa de su juventud. ¡Sublime ofrenda a la unidad de la Patria!”.

Després vindrien les dues grans visites d’aquell 1939, Año de la Victoria: l’arribada del totpoderós ministre de la Governació i cuñadísimo del dictador, Ramón Serrano Suñer, que desembarcaria a Barcelona procedent d’Itàlia; i l’arribada del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Estrangers de la Itàlia feixista i gendre de Mussolini, que venia a Espanya en visita oficial.

Memòria de paper

"Por delante de las cuevas cruzó una avanzadilla. Se oían disparos hacia el castillo de Montjuïc… Preguntaron por los atajos y caminos. El Popeye los orientó. Su madre, luego, le sopló una hostia, por traidor". (Paco Candel: Memòries d'un burgès i d'un proletari. De la República al 23-F, 1996)

"La marea humana es irresistible. A cañonazos se limpian las cimas de la montaña, y pronto, desde la cumbre de Vallvidrera, flamean al viento las banderas de España. Media hora más tarde el Tibidabo ha sido conquistado". (Feliciano Baratech, "Cómo fue ocupado el Tibidabo", a Solidaridad Nacional, 26 de gener de 1941)

"Passà un sergent amb una petita bandera vermella i groga i alguns dels veïns que havien sortit a badar es posaren a aplaudir. A l'altra banda del carrer hi havia un home, ja gran, que plorava. Mai no he sabut si d'alegria o de tristesa. El 26 de gener ens vam ficar al llit molt aviat". (Joan Reventós: Dos infants i la guerra. Records de 1936-1939, 1978)

"Mi padre, que no había pisado la calle desde hacía casi dos años, me sostenía en alto para que viera desfilar a la tropa. Mi madre gritaba el nombre de Franco con un entusiasmo que yo le vería manifestar en muy contadas ocasiones a lo largo de su vida, y siguió un buen trecho a los soldados sin dejar de vitorear y de aplaudir". (Esther Tusquets: Habíamos ganado la guerra, 2008)

"Las avenidas y las calles del oeste, en contacto las fuerzas Navarras y Marroquíes, van siendo dominadas sin dificultad. Las tropas de Yagüe penetran en Sans, como en paseo militar. El Tercio recuerda también cuentas pendientes del año 34 y rememora la célebre canción: '¿Dónde están los rabassaires?'" (Torre Enciso y Muro Zegri: La marcha sobre Barcelona, Barcelona, 1939)

"Los guardias miraban al horizonte. Era el día 26 de enero; se presenciaba un espectáculo maravilloso: allá abajo, la ciudad vivía sus últimas horas de cautiverio. Sobre su cielo, los aviones hacían de Dalí en el azul, y dibujaban unas increíbles acrobacias". (Manuel Tarín-Iglesias, Los años rojos, 1985)

"No vaig veure l'entrada dels feixistes a Barcelona, però vaig tenir temps de veure l'eufòria de la ciutat, les riuades de gent que es movia d'un cantó a l'altre cridant: 'Fran-có, Fran-có, Fran-có'. Exactament amb aquest ritme. Havies de triar, o quedar-te tancat a casa, amb les finestres tancades, o resistir aquella onada d'eufòria dels teus enemics. ¿Era possible que tota aquella gent fossin els teus enemics? Uns quants companys ens trobàvem, esborneiats, sense saber ben bé què havíem de fer. Sortíem al carrer, ens afegíem a la riuada, cridant, però: 'Ca-bró, Ca-bró…'. Sonava exactament igual i això ens feia tristament feliços, era una petita entremaliadura". (Maria Aurèlia Capmany, Això era i no era, 1989)

"Als balcons hi havia gent. En alguns balcons, almenys… D'altres eren tancats (potser perquè es manifestaven així o perquè no eren habitats) i al carrer poca gent. Entusiasme, pel carrer? Li torno a dir a que l'Eixample, a la dreta de l'Eixample, baixaven aquestes tropes i que hi havia, podríem dir, manifestació balconera. Però gent, al carrer, al mateix nivell que les tropes, no. Després d'haver passat aquestes tropes, sí…". (J.C., a Estanislau Torres, La batalla de l'Ebre i la caiguda de Catalunya, 1999)

"On hi va haver veritable gatzara, va ser a la plaça de Catalunya. Que allà va ser un lloc de concentració de força tropes. Perquè algú em va explicar que cap als volts de les cinc ja hi havien arribat. L'exèrcit ocupant repartia cigarrets, repartia xocolata… A mi, el que més em va sorprendre, va ser la gran quantitat de moros que hi havia". (J.C., a Estanislau Torres, La batalla de l'Ebre i la caiguda de Catalunya, 1999)

"26 de enero de 1939. Las tropas del Generalísimo Franco entran en Barcelona. La horda roja internacional y los malos catalanes y peores españoles que la habían tiranizado, no se atrevieron siquiera a defenderla y huyeron cobardemente ante el glorioso Ejército del Caudillo de España y de Cataluña española". (Martín de Riquer, "713-1939. Las tomas de Barcelona", a Solidaridad Nacional, 26 gener de 1940)

La presència de Serrano, a mitjan mes de juny, havia de ser una ocasió magnífica perquè Barcelona mostrés que “ya ha sanado de sus achaques, de sus lacras, de todo cuanto le adoleció bajo la siniestra pululación de los separatismos y de las anarquías…” (“Barcelona, en su tarea”, La Vanguardia Española, 14 de juny de 1939). Amb el comte Ciano a la ciutat, l’expiació col·lectiva encara va ser més exagerada: es van tancar escoles i col·legis; es va traslladar la gent gratuïtament, fins i tot de fora de Barcelona; es van tancar botigues i negocis. Milers de persones es van col·locar al voltant de la Porta de la Pau i el monument a Colom; altres centenars eren a la Rambla, el passeig de Gràcia i l’Avenida del Generalísimo, fins al Palau de Pedralbes. Per allà on havien de passar el comte Ciano i la seva comitiva, el feixisme espanyol es feia present, en els uniformes, les desfilades, les banderoles, la música… Qui recordava la ciutat “de los separatismos y de las anarquías”? Era l’exhibició d’una nova Barcelona, que deixava definitivament enrere les desfilades de milicians amb els punys aixecats, les rebudes de dirigents separatistes acabats de sortir de la presó i altres malsons. Barcelona expiava pecats del passat i netejava els seus carrers i places.

I si amb això no n’hi havia prou, els amics nazis podien donar un cop de mà. Res de més efectiu, visualment parlant, que penjar unes esvàstiques gegantines a la façana de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb motiu de l’Exposició del Llibre Alemany (febrer de 1941). A l’interior, el Paranimf, ornamentat amb domassos i banderes, era presidit pels bustos d’Aldolf Hitler i Francisco Franco. Una de les peces més llampants de l’exposició era una edició de Mein Kampf, de 1940, que les autoritats alemanyes van regalar al municipi.

I, encara més espectacular, les esvàstiques —combinades amb la roja y gualda— que es van penjar de dalt a baix de la façana del Parlament —ara Palacio de Arte Moderno—, mentre se celebrava la magnífica, per l’època, Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya (octubre de 1942), comissariada per Albert Speer, l’arquitecte de Hitler. Totes dues exposicions van tenir un èxit notable de públic, segons la premsa del moment. El cert, però, és que el seguiment informatiu va ser notable.

A mans franquistes —i, de vegades, amb l’ajuda de l’Alemanya nazi—, la ciutat va anar canviant la fesomia i l’ús dels espais públics. Els noms dels carrers van ser canviats —no tots, gràcies a la ignorància dels responsables del moment: no sabien qui eren Villarroel ni Casanova, per exemple; o què significaven, en l’imaginari col·lectiu i en el programa vuitcentista del primer catalanisme, Ramon Muntaner o Roger de Llúria—; l’estatuària pública també va ser substituïda o reciclada (com el monument a la Victòria, del passeig de Gràcia), i les places i els locals es van omplir d’actes de la Santa Misión, misses de campanya, concentracions del Frente de Juventudes o convocatòries de les Fiestas de las Letras. ¿Hi havia un programa explícit al darrere, unes instruccions precises de la dictadura, de com modificar, canviar, espanyolitzar i feixistitzar l’espai públic barceloní? Els errors i les contradiccions en el nomenclàtor i la falta de criteris homogenis en certes traduccions de noms, toponímia i altres fan pensar que no.

Lentament, dia a dia, Barcelona i els seus habitants van anar expiant els pecats d’un passat republicà, obrerista i revolucionari, catalanista i democràtic, que, com havia assenyalat Luys Santa Marina, “no puede volver”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_