ÒPERA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Una ‘Tosca’ encartonada que pretén escandalitzar

El Liceu estrena una polèmica i fallida producció de Rafael R. Villalobos de l’òpera de Puccini amb un bon repartiment encapçalat per la soprano Maria Agresta

Una escena de 'Tosca', amb Sondra Radvanovsky en el paper de Tosca, al Liceu.
Una escena de 'Tosca', amb Sondra Radvanovsky en el paper de Tosca, al Liceu.Antoni Bofill

La famosa invectiva de Joseph Kerman contra Tosca (“aquesta opereta encartonada que pretén escandalitzar”) s’ha convertit en un lloc comú de la crítica contra Giacomo Puccini. Avui sabem que el musicòleg nord-americà es va inspirar en redactar-la, dins del seu clàssic Opera as Drama (1956), en una altra filípica encara més dura de George Bernard Shaw, escrita el 1887, contra La Tosca, el drama tràgic de Victorien Sardou que va inspirar el llibret de l’òpera: “Un simulacre barat de drama passat, indolent, matusserament construït i amb el cap buit que pretén escandalitzar”. La problemàtica producció del Rafael R. Villalobos, estrenada aquest dimecres 4 de gener, al Liceu de Barcelona, gairebé permet actualitzar els dos severs epítems de Kerman.

Aquesta Tosca, que es va poder veure a La Monnaie de Brussel·les amb limitacions relacionades amb la pandèmia, el 2021, i que arribarà a la Mestrança de Sevilla, al juny que ve, s’encalla en la seva obsessió per explicar massa coses. El director d’escena aprofundeix en elements que no tenen res a veure amb les pretensions del compositor, com el seu rerefons polític. Puccini ho va evitar expressament a favor d’un acostament gairebé obsessiu en l’ambientació; és ben sabut que va estudiar la cerimònia del Te Deum per al final del primer acte o va visitar el Castell de Sant’Angelo a l’alba per a l’inici del tercer. Però aquesta veracitat atmosfèrica contrasta amb uns personatges poc perfilats i amb una trama basada en la mentida on tothom enganya tothom, com ha explicat Alexandra Wilson a la seva fonamental The Puccini Problem (2007).

Un moment de la representació de 'Tosca'.
Un moment de la representació de 'Tosca'.Toni Bofill

Villalobos afegeix, a més a més, un enllaç intel·lectual poc afortunat amb l’escriptor i realitzador Pier Paolo Pasolini. Un procediment habitual en altres produccions seves que ha funcionat una mica millor en la combinació d’Orfeu i Eurídice de Gluck amb Haneke, a El barber de Sevilla de Rossini amb Almodóvar i a Orlando de Handel amb Virginia Woolf. En aquest cas, intenta connectar Pasolini amb Cavaradossi, tots dos víctimes de les seves idees polítiques, però se centra en l’escabrós episodi sense resoldre del seu assassinat, el 1975, pel xaper Pino Pelosi. Fins i tot, il·lustra el públic amb diverses explicacions textuals que no tenen en consideració la biografia recent de Miguel Dalmau (Tusquets), on se sosté que Pasolini va ser executat per un terrorista vinculat a l’associació política d’extrema dreta Ordine Nuovo.

Va ser absolutament inacceptable que un sector del públic esclatés en crits ensordidors i ens impedís escoltar amb normalitat aquest afegit del director d’escena a l’inici del segon acte

Ja l’associació del segon acte amb el film excessiu i esglaiador pasolinià Saló o los 120 días de Sodoma va ser objecte d’escàndol, mesos abans de l’estrena, amb la renúncia de la soprano Aleksandra Kurzak i el tenor Roberto Alagna a encapçalar el repartiment. Un nexe completament superficial amb nus d’atrezzo i una caracterització d’Scarpia que no té res a veure amb els quatre monstres que protagonitzen aquesta pel·lícula. Villalobos va més enllà en intentar convertir Pasolini en un personatge de l’òpera. Ho veiem com a figurant per subratllar la seva identificació amb Cavaradossi. Però arriba al seu zenit en dues llicències penoses. Un discurs seguit d’un ball amb Pino Pelosi al so de la cançó Love in Portofino (a l’enregistrament del seu compositor Fred Buscaglione), a l’inici del segon acte i abans del començament de la música de Puccini, i a la conversió del bell fresc simfònic inicial del tercer acte en una escenificació de l’assassinat de Pasolini a mans de Pelosi, que associa allò cantat amb el pastor amb la veu del contratenor Hugo Bolívar. Tot i això, va ser absolutament inacceptable que un sector del públic esclatés en crits ensordidors i ens impedís escoltar amb normalitat aquest afegit del director d’escena a l’inici del segon acte.

Un moment de la representació de 'Tosca'.
Un moment de la representació de 'Tosca'.Toni Bofill

Tot i les múltiples llicències, com aquesta desconcertant imatge del sagristà escopint sobre el cadàver de Cavaradossi al final de l’òpera, no hi ha dubte del talent d’aquest jove director d’escena sevillà. Ho va demostrar en una brillant direcció d’actors i un vestidor atractiu on va combinar el vermell de la sang amb el blanc i negre, de la llum i la mort. Però també amb una escenografia giratòria excel·lent d’Emanuele Sinisi on fusiona referències a les tres ubicacions de l’òpera: l’interior d’una església, l’habitació d’un palau i la terrassa d’un castell. La il·luminació de Felipe Ramos va ser un altre aspecte que cal destacar com a recurs dramàtic al final dels actes primer i tercer de l’òpera. I una menció especial mereixen les magnífiques pintures de Santiago Ydáñez; en especial, la col·lecció de gossos rabiosos que acompanyen l’interrogatori d’Scarpia a Tosca durant la tortura de Cavaradossi, al segon acte.

Precisament, aquell moment d’enorme intensitat dramàtica sobre l’escenari amb prou feines es va reflectir a la fossa. El director d’orquestra Henrik Nánási no va aconseguir de la Simfònica del Gran Teatre del Liceu ni la qualitat ni tampoc la implicació escoltada, amb Susanna Mälkki, el mes passat a El tríptic del mateix compositor. El seu Puccini va ser poc refinat i emotiu. El director hongarès va dirigir amb seguretat però va imposar el volum simfònic sobre el drama i les veus, que va tapar diverses vegades. D’altra banda, el cor titular del teatre barceloní va exhibir la seva qualitat, encara que no ho veiéssim a l’escena del Te Deum.

En el repartiment vocal va sobresortir la soprano Maria Agresta, com a Tosca, amb un bell color vocal i un bon legato, però també amb sòlids aguts. Va afrontar amb solvència l’evolució del personatge sense exageracions i amb tota la intensitat de combinar la veu de pit amb el llenguatge parlat al segon acte; va convertir la seva ària Vissi d’arte en un dels millors moments de la nit. El tenor Michel Fabiano va ser un Cavaradossi de menys a més, amb una Recondita armonia una mica freda, al primer acte, que va superar amb valentia i volum, al segon, cantant amb brillantor Vittoria, vittoria, encara que el seu millor moment musical l’escoltem a E lucevan le stelle amb un exquisit ús de la mitja veu. El baríton Željko Lučić va ser un bon Scarpia, de potent presència escènica, malgrat acusar certa monotonia en el cant. I, entre els secundaris, cal destacar la qualitat del sagristà de Jonathan Lemalu, el sòlid Angelotti de Felipe Bou i el brillant Spoletta de Moisés Marín.

Tosca

Música de Giacomo Puccini. Llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Maria Agresta, Michael Fabià, Željko Lučić, Felip Boum Jonathan Lemalu, Moisès Marín, Manel Esteve, Milan Perišić i Hugo Bolívar. Cor i Orquestra dl Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Henrik Nánási. Direcció d’escena: Rafael R. Villalobos. Gran Teatre del Liceu, 4 de gener. Fins al 21 de gener.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS