Sense paraules

Va ser només per un instant. Però alguna gent (segurament, la menys fidel) va témer que Joan Manuel Serrat s’acomiadés a la francesa i deixés les 15.100 persones que omplien el Palau Sant Jordi en el primer dels tres concerts de comiat, la nit del 20 de desembre de 2022, sense escoltar les seves Paraules d’amor. L’emblemàtic i emotiu tema no va arribar fins als bisos, quan un apoteòsic Cantares d’Antonio Machado ja havia posat dempeus l’auditori sencer com a punt i final de la part central o canònica del recital. De fet, Paraules d’amor va ser el penúltim tema de les dues hores de concert i, amb rigor, caldria consignar que gairebé no les va pronunciar el Noi del Poble Sec, sinó un públic entregat a qui l’artista va deixar l’honor de cridar-les a cor que vols.

En qualsevol cas, les Paraules d’amor gairebé no calien. Gairebé. Perquè el comiat de Serrat, més enllà de la música i les cançons, és per si mateix un espectacle ple d’amor i d’emocions que permet, al costat del canal auditiu, un nivell de lectura sense paraules, a l’estil actualitzat del cinema mut. Amb el blanc i negre inicial de Temps era temps, de les runes de Belchite que obren Cançó de bressol o de la penombra penitenciària que il·lumina Las nanas de la cebolla de Miguel Hernández. Però, també, cinema mut amb l’acolorida animació de còmic que acompanya la crítica política d’Algo personal (capitalista amb barret de copa i sigles de l’FMI incloses); el technicolor olímpic de Barcelona i jo; el verd sèpia que dona aires de superilla a El meu carrer, i el roig encès de Cançó de matinada i de la Fiesta final.

Fugint dels grans muntatges audiovisuals i dels efectes especials associats avui a gairebé qualsevol gira, Serrat ha aconseguit que el seu comiat sigui poesia pura, senzilla i sense filigranes, i que també entri pels ulls. Aquesta màgia l’aconsegueix una gran pantalla central de cinemascope que acapara molt més l’atenció que les dues pantalles laterals i amb proporcions de telèfon mòbil on es projecta l’artista rotllo Instagram o Tik-tok. Imprescindibles i alhora insuficients per a qui vulgui veure Serrat i no tingui localitat a les primeres files de platea, aquestes pantalles laterals perden aviat la partida davant de l’espectacle sense paraules que es projecta darrera del fals teló de l’escenari del Sant Jordi. I que, en realitat, fa funcions de cinema Paradiso que convoca, actualitza o espanta, segons convingui, els fantasmes del cine Roxy.

Més a prop (també ideològicament) dels comentaris concisos o irònics del Raimon que, el 2017, es va acomiadar amb sobrietat al Palau de la Música que no pas dels sermons d’un Lluís Llach que es va retirar dels escenaris a Verges, el 2007, però que encara predica a les xarxes socials, Serrat només es va esplaiar en paraules un parell de cops. I va ser per fer proselitisme ecologista contra el canvi climàtic i la destrucció dels ecosistemes –”El problema més greu que tenim com a espècie”, va dir- abans de recordar que Pare és una cançó que va escriure fa mig segle –”De tot fa gairebé 50 anys”, va ironitzar- i d’un Plany al mar que va fer de contrapunt a Mediterráneo. Cançó aquesta que, per primer cop durant el concert, va fer aixecar la gent de les cadires. Potser per la lletra, tant popular, o potser per la seqüència de fotos que es van fonent amb les onades a la sorra de la platja i que tanca la imatge d’un migrant africà rescatat d’una mort segura.

Sense paraules deixa Serrat el públic atent que, tant o més emocionat que amb La tieta i les pintures que li fan d’escenografia, escolta Pare mentre veu de fons, a la pantalla del Sant Jordi, el rostre en primer pla d’un fill que s’intueix preocupat pel seu futur i el de la humanitat. A causa del canvi climàtic, s’intueix. Fins que, justament quan Serrat recita allò de “Pare, que estan matant la terra / Pare, deixeu de plorar que ens han declarat la guerra”, la imatge es va ampliant de focus i revela allò que realment separa el nen del seu pare: la finestra d’un vagó de tren en una estació d’Ucraïna. Vet aquí una icònica fotografia que ha de ser o bé del pulitzer barceloní Emilio Morenatti o bé del també fotògraf d’agència Sergei Chuzavkov.

Arribats en aquest punt, ja no sorprèn que Serrat es prengui la llibertat d’il·lustrar amb grafitis de Bansky el seu Para la libertad. I si el tema comença amb uns acords que acompanyen una revolucionària recreació de La llibertat guiant el poble de Delacroix -i no és la de Rigoberta Bandini-, la pel·lícula d’aquesta cançó inclou el famós cor en forma de globus que Bansky deixa escapar a una nena. I acaba amb la més icònica i revolucionària imatge de l’enigmàtic artista: aquell jove amb la cara tapada que, enlloc d’un còctel molotov, llença un ram de flors.

Sense paraules, en definitiva -i malgrat vingui justament després de les emotives Paraules d’amor en què, ara sí, les pantalles il·luminades dels mòbils es mengen l’escena-, Serrat deixa el seu públic quan s’acomiada, definitivament, del tot fidel a allò que ha proclamat a l’inici del concert. A saber: que ni la nostàlgia ni la melangia es poden imposar al que és, abans que res, una festa. Per això tanca el recital amb imatges de foc i nit de Sant Joan i amb uns fotogrames de Picasso dibuixant la silueta d’un toro que ni és el d’Osborne ni es fon a negre, sinó que dona pas immediat en la pantalla a una torre castellera i a balls de gegants i capgrossos.

En aquest marc, al Palau Sant Jordi no van aparèixer els personatges de Qualsevol nit pot sortir el sol¸ però no haguessin desentonat. Perquè la mateixa setmana que Serrat s’acomiada dels escenaris, Barcelona ha donat la medalla d’or a Jaume Sisa, precisament veí del Noi del Poble Sec durant una infància comuna al carrer del Poeta Cabanyes. Avui són ells; demà potser seran altres els qui deixaran els escenaris: Quico Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell... Anys enrere ja van ser Raimon i Llach. I alguns, directament, ens van deixar del tot: Ovidi Montllor, ja fa massa temps, i Ramon Muntaner o Pau Riba, en fa menys.

Per què, abans no sigui massa tard per recollir, actualitzar i projectar aquest ric llegat, no fem realitat el projecte de l’activista i promotor de Barnasants, Pere Camps, que reivindica, a manca d’estructures d’estat, la infraestructura de país que seria crear un ateneu de la cançó d’autor? Més que paraules, el que la cultura vol són fets. En cas contrari, i amb els concerts del Palau Sant Jordi i tants d’altres en el record, ens mereixerem aquelles paraules no precisament d’amor (però tant d’actualitat política) que un aragonès amb la mateixa ascendència materna que Serrat va etzibar a la dreta des de la tribuna del Congrés dels Diputats: “¡A la mierda!”.