Joan Manuel Serrat es retira després d’una gira que acabarà a Barcelona

Als 77 anys, empès per la pandèmia, que el va retirar dels escenaris, a ell i a tots els cantants que busquen en el públic la raó de ser de la seva música i de les seves cançons, Joan Manuel Serrat ha decidit que es retirarà després d’una gira que començarà l’abril del 2022 a Nova York i acabarà a finals d’aquell any a Barcelona, la ciutat on va néixer. A la seva casa de Barcelona, el que va ser el noi del Poble-sec explica a EL PAÍS les raons de la seva retirada després de 65 anys d’una carrera en què els èxits es compten per cançons i en què Mediterráneo ha estat l’himne de la seva vida i dels nombrosos seguidors que el tenen com un dels més importants músics de les últimes dècades, com a compositor, poeta i cantant. En aquesta entrevista explica la raó principal del seu adeu i els detalls de la que serà la seva última gira: “He decidit acomiadar-me en persona. No em va agradar sentir-me acomiadat per una plaga”.

Pregunta. Per què ha decidit retirar-se dels escenaris?

Resposta. Primer, perquè la tancada a la qual ens va portar aquesta pandèmia que encara dura va provocar la impossibilitat de continuar l’ofici de cantar en públic. I també per la necessitat de recuperar la vida familiar, complir qüestions íntimes i necessàries. Seguint les normes de l’Eclesiastès: hi ha un temps per a cada cosa. Ah, i jo no vaig decidir deixar-ho. Han estat els fets que van anar passant després d’aquella caiguda de Joaquín Sabina [12 de febrer de 2020] que ens va obligar a abandonar una gira. Després va venir la covid… Les dificultats van anar distanciant-me. Estava cada vegada més lluny de l’activitat que feia, i encara que no des del sentiment, el cert és que també estava inevitablement allunyat de la gent. El que he decidit és acomiadar-me en persona. No em va agradar sentir-me acomiadat per una plaga. Per això em vaig plantejar anar al lloc més natural per fer-ho, amb el públic al davant, ple de gratitud i alegria.

P. Quina memòria s’emportarà de tot això?

R. La memòria és una cosa que habita en un, és aquí dins. Vaig tenir sort, vaig néixer a la millor casa on podia haver nascut. Em vaig criar amb afecte i amb bons mestres. Vaig dedicar temps al que m’agradava fer, al que volia fer i al que creia que havia de fer. Visc, fins ara, una època gloriosa, en què el pitjor va passar en la meva infantesa i en l’adolescència. I la infantesa fa bona qualsevol cosa. Els meus fills no han anat a la guerra i jo vaig poder veure morir els meus pares. He tingut un ofici que m’ha permès conèixer el món i conèixer gent magnífica i m’ha fet una persona estimada per molta gent. Diguéssim que fins ara m’he sentit un home ben estimat i ben viscut. L’amor m’ha tractat molt bé, els meus fills estan sans i tinc cinc nets que m’estimen i jo els estimo. Ah, i la Yuta [Tiffón, la seva dona].

P. Com serà la gira del seu adeu?

R. Una de les coses més importants que m’ha donat el meu ofici és la possibilitat de viatjar. I la de viatjar, la possibilitat de tenir amics a molts llocs que m’han ajudat a descobrir i valorar les coses. Per això la gira la plantejo de manera que els llocs comuns, els amics que queden i els que se’n van anar, els àpats, les begudes, els paisatges i els records tenen un gran pes. Sobretot, vull acomiadar-me’n personalment.

P. Sent melancolia?

R. La representarà el que passi a mesura que me la vagi trobant. Jo m’acomiadaré el 23 de desembre a Barcelona. Però fins a arribar allà vull recórrer molts camins.

P. L’Amèrica Llatina?

R. També! Què seria de mi sense l’Amèrica Llatina!... Vull fer un espectacle durant el qual a la gent no se li esborri el somriure dels llavis... Hi haurà 20, 30 cançons, i no sé quines seran. Aniré acompanyat del meu equip de sempre. Tècnics, músics, il·luminadors, els mateixos de sempre... Fins i tot jo seré el mateix! Col·legues? No ho sé. Es podrien fer moltes coses. Ja ho veurem.

P. El principi del comiat?

R. Al Beacon Theatre de Nova York, el 25 o el 27 d’abril. Allà hi he estat altres vegades, molt novaiorquès... Després, Sud-amèrica. A l’estiu serem a Espanya. El meu propòsit no és només acomiadar-me de tots aquells que m’han tractat bé al llarg dels anys, sinó fer-ho allà on són ells. M’acomiadaré, i ja no tornaré a tocar. Tornaré als llocs, saludaré, menjaré, però ja no tornaré als escenaris. Tocaré i compondré a casa, és possible que gravi un disc. Però no tornaré als escenaris. Cal fer-ho en algun moment. En el confinament em vaig fixar en els arbres, en els ocells. I, sobretot, vaig llegir molt. Ho estava deixant. I m’acomiadaré no a la francesa, sinó com correspon.

Serè, com si estigués davant el mar de les seves millors cançons, davant del jardí on ha escoltat, durant la pandèmia, el cant dels ocells del seu barri, a la part alta de Barcelona, Serrat explica els seus plans ja irrevocables de comiat. El cantant del Mediterrani, de la infantesa i l’alegria, el músic que va compondre per a Antonio Machado, Miguel Hernández i Mario Benedetti, l’home que es va oposar al règim de Franco i que va acompanyar amb decisió i esperança la democràcia espanyola i es va comprometre amb les lluites dels pobles americans contra les dictadures, tindrà 79 anys quan deixi d’actuar en públic. L’autor de Mediterráneo deixa discos i gravacions que seguiran i continuaran escoltant els que successivament podrien haver estat els seus avis, els seus germans, els seus fills, els seus nets i fins i tot els seus besnets.

Buscava en les persones el mateix que en la seva música, i per això les seves cançons, des de les que va fer ell mateix fins a les que li van venir de fonts alienes i de poetes que ell ha admirat, són un homenatge a l’honestedat i a la valentia, a les coses “senzilles i tendres” que marquen la seva vida des que era un noi al Poble-sec de Barcelona. Fill de pares humils, la mare era una dona de bressol republicà, de familiars represaliats en la guerra i després, i el pare va ser lampista. Serrat no va permetre mai que el que va aprendre a casa s’evaporés al llarg del seu camí, que de vegades es va fer costerut tot i que ell s’entossudís a fer-lo a peu... Va aspirar sempre, va dir en aquest diari quan

va fer els 60, “a haver estat capaç de conservar aquell que vaig ser, el que vaig aprendre a casa meva”. Va tenir, a més, “la sort de tenir bons mestres” i d’haver complementat el que va anar assimilant amb tot allò que li ha anat passant.

Des del principi de la seva trajectòria com a músic va cantar aquell passat que continua sent matèria de les seves evocacions i de les seves conviccions, ja que les coses que el commouen van resultar ser les coses que el fan moure, les que l’empenyen, des del mar Mediterrani, al qual va dedicar la més potent, senzilla i exitosa de les seves cançons, fins a aquella dona de Belchite, la seva mare, amb una història que és un símbol dramàtic de la Guerra Civil. “Es mor el seu promès abans del casament; surt del poble per treballar a Barcelona; esclata la guerra quan és a Barcelona; afusellen el seu pare i la seva mare; 30 membres de la seva família són executats, assassinats al poble; ella es dedica durant la guerra a recollir nens i a viatjar amb ells per tot Espanya, de dalt a baix; torna a Barcelona; es casa amb el meu pare; viu la tragèdia de tots els anys de la postguerra, l’escassetat, la por, la persecució”.

Aquesta memòria no és aliena a la que després abraça posant música a impressionants biografies dels vençuts republicans, Antonio Machado i Miguel Hernández, ni als que representen els drames de l’Amèrica del Sud, quan posa música a El Sur también existe, del seu amic –“el meu mestre”– Mario Benedetti. Subtil en el que compon, d’amor, de la vida quotidiana, dels paisatges que el van convertir en un poeta de totes les generacions que el completen, ha fugit de la demagògia i el crit, però la seva manera de ser, la seva empremta, és la d’un home amb compromisos nítids, nets, com la veu poètica que l’habita.

A aquella història de la peripècia de la seva mare a la guerra s’hi va unir la del seu pare, “sortit d’un camp de concentració”, que es casa amb la mare i tenen un fill, que “és un bon estudiant” però es busca “complicacions” en el franquisme, i aviat comença a ser per a la història aquest Joan Manuel Serrat que al llarg de 65 anys no ha deixat de cantar a la naturalesa dels seus orígens. Dins d’aquesta autobiografia que es transparenta en les seves cançons és, en l’àmbit de les seves relacions, la seva celebració de l’amistat, que ve des que era un noi aspirant a la Nova Cançó fins que, en els anys de la seva maduresa artística i personal, es va relacionar en privat i en públic amb grans amics de la seva vida, com Joaquín Sabina, Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos. Fora d’aquest àmbit musical, van ser grans pèrdues de la geografia sentimental de l’amistat Juan Marsé i Manuel Vázquez Montalbán, així com Luis Eduardo Aute, amb qui va compartir magisteri. Amic des de l’escenari i també quan n’ha baixat, s’ha guanyat en la llengua espanyola un lloc que comparteix amb Kim de la India, el personatge que Rudyard Kipling va anomenar “l’amic de tothom”. A Cançó de bressolen concret, va mirar de “fer un petó a aquesta dona que, malgrat tot el que havia passat, continuava somiant amb el seu poble”, perquè “potser no fem cap altra cosa que somiar amb la infantesa, que ha de ser l’únic temps feliç de la nostra vida”. Aquesta és l’arrencada de la seva vida com a cantautor, però, en tots els seus extrems, és també l’explicació d’un full de ruta que ha convertit les seves cançons, totes les seves cançons, en un himne general de l’alegria, el compromís, la infantesa i l’amistat. Quan va arribar a Mediterráneo (1971) ja ho va fer sabent que l’arrel era també el mar que el va banyar, i va emprendre el camí d’aquest homenatge que tants premis, i oients, ha tingut amb materials que semblen inspirats per alguns dels poetes que van ser després part del seu cançoner més sentimental, més sentit. És una gran composició i un gran poema, una obra rodona escollida moltes vegades millor cançó del segle XX i la seva millor cançó en 50 anys.

Joan Manuel Serrat mai no va pensar, mentre estudiava i cultivava la guitarra i la veu, que seria cantant. El pare el posava a cantar per Nadal La zarzamora... “Vaig escriure cançons perquè m’agradava cantar”, i després de gravar Cançó de matinada (1968) “vaig començar a descobrir l’ofici, i a estimar-lo”. «El camí fa pujada», es fa difícil, ens va dir en aquell comiat de l’adolescència, però mai no va deixar de mirar enrere, al Poble-sec, a la mare, al pare, als amics. D’allà neixen també les seves cançons d’amor o comiat. Allà va néixer el poeta Serrat, mentre prosperaven a Barcelona les cançons de Raimon i els Setze Jutges, que li van obrir camins en català i en castellà. Mai no es va plantejar que les dues llengües fossin espècies en lluita, sinó modes d’expressió complementàries. El xoc que es va produir quan el règim li va prohibir cantar en català el La, la, la compost pel Duo Dinámico “no va ser una anècdota, va ser una cosa molt dura”. Li van prohibir cantar en represàlia per negar-se a fer-ho en castellà davant de les càmeres d’Eurovisió, i la força que els quedava als que representaven Franco va planar sobre ell com un enemic de la pàtria. Diria als 60 anys que allò quedava a la història dels seus xocs amb el poder franquista com a molt més que una anècdota que va arribar a la categoria d’enfrontament polític quan ell va decidir exiliar-se a Mèxic uns quants mesos, fins que, un cop mort el general Franco, Espanya es va obrir a la Transició que va donar de si la democràcia.

La Transició que el va veure néixer adult a la cançó i a la política ha estat el seu punt de referència com a ciutadà. L’amistat ha estat l’essència de les seves aspiracions com a ésser humà. La memòria és la seva manera d’exercir la gratitud als que l’han acompanyat, i els escenaris on ha discorregut la seva vida pública seran des del final del 2022 una nostàlgia activa, ja que el que ha cantat i el que ha gravat continuarà donant memòria del llegat que deixa a la cultura que ell ha contribuït a engrandir en els dos idiomes i als molts països que han cantat amb ell en els millors i en els pitjors moments de les seves vides. Joan Manuel Serrat s’acomiada de vostès, se’n va, com diria Miguel Hernández, de si mateix, però es queda. Per sempre.