Una pàtria anomenada Serrat

Deia Manuel Vázquez Montalbán el 1976, en el seu canònic i primerenc assaig sobre Joan Manuel Serrat, que el potencial de públic del músic del Poble-sec era “immens”. Amb el seu gran ull clínic d’escriptor i periodista, Montalbán ja va saber apreciar que Serrat estava “per sobre de la resta de cantautors gràcies a la seva capacitat d’identificació amb la gent”, i que sabia connectar “amb els sentiments més íntims de l’home del carrer”. Gairebé mig segle després d’aquelles paraules, quan el cantautor català, de 77 anys, ha anunciat que s’acomiada dels escenaris per sempre, aquest públic immens s’ha convertit en una pàtria. En tot un lloc intergeneracional que uneix oients de totes les edats i representa una magnífica conquesta per a la música espanyola.

“Serrat ha estat una gran influència i ho continua sent”, reflexiona Luis García Gil, autor dels llibres d’anàlisi de l’obra del músic. Serrat en la encrucijada i Serrat y los poetas (tots dos editats per Efe Eme). “És el gran referent entre els cantautors i, sobretot, és una influència que va més enllà de la cançó d’autor. Serrat ha influït en la música pop, en els indies, en l’àmbit del flamenc, fins i tot en els rockers, en músics que estan als seus antípodes. Potser perquè mai no ha sigut un cantautor a l’ús, sinó un gran lletrista i melodista”. En paraules de Juan Puchades, director de la revista Cuadernos Efe Eme: “Des de molt jove va abastar unes cotes com a lletrista inimaginables, inèdites: no és fàcil trobar referents que manegin el llenguatge culte i el popular com ell ho fa. És gairebé impossible, i en dos idiomes! Per fer-ho cal haver llegit el que Serrat ha llegit i analitzat i, per descomptat, tenir el cap i la sensibilitat únics que té. Si hi afegim la seva brutal capacitat melòdica, ens trobem amb un compositor excepcional. Si algú vol escriure cançons en el nostre idioma, sens dubte ha d’estudiar tota l’obra de Serrat”.

L’assignatura Serrat ha estat una constant des que es va donar a conèixer el 1965 amb les seves primeres composicions i va renovar amb un aire fresc l’anomenada Nova Cançó,aquella plataforma de pioners que van reivindicar l’ús del català en la música espanyola. Assentat com a referent d’aquell moviment, va sorprendre passant a cantar en castellà amb el disc dedicat a Antonio Machado el 1969. D’aquesta manera també va triomfar més enllà de l’Ebre; tant, que va acaparar portades de revistes, va protagonitzar pel·lícules i va fer les Amèriques. Amb la publicació de Mediterráneo el 1971 i el posterior àlbum amb poemes de Miguel Hernández, Serrat es va convertir en un compositor en castellà de primer nivell, va marcar el pas als dos costats de l’Atlàntic i va innovar no només en una lírica de càrrega poètica, sinó també manejant un estil propi. “Cal destacar la seva enorme tasca com a cantor de poetes als quals va posar música d’una manera gens convencional ni recitativa. Va anar més lluny que Paco Ibáñez. Va fer de Machado i Hernández lletristes pop, amb tot el que això va tenir d’impacte per a la gent jove del moment”, assenyala García Gil.

Les ones expansives d’aquest impacte arriben fins avui. A Serrat se li han retut molts homenatges. És el músic espanyol viu amb més discos d’homenatge. Té dos volums d’àlbums en què artistes d’altres generacions canten els seus temes. Fins i tot en la seva Antología desordenada es recullen duets amb Joaquín Sabina, Pablo Milanés, Miguel Poveda, Sílvia Pérez Cruz, Dulce Pontes, Estopa, Carmen Linares, Alejandro Sanz i Dani Martín. L’últim homenatge va ser Hijos del Mediterráneo, un àlbum d’homenatge generacional que repassava Mediterráneo de dalt a baix amb músics del panorama indie. “És un coneixedor nat del que és una cançó”, assegura Amaro Ferreiro, que va coordinar Hijos del Mediterráneo. “No tothom en sap. Les regles de la cançó són força abstractes i desconegudes, i ell les coneix molt bé. Sap portar les seves cançons fins a les últimes conseqüències”. Xoel López, que va participar en aquest disc i va decidir passar-se a cantar i compondre d’anglès a espanyol, assegura que va “perseverar molt” en les cançons de Serrat per “aprendre a construir una bona cançó en espanyol”. En paraules d’Anni B. Sweet, que va participar en el recent homenatge que el festival Alhambra Monkey Week va dedicar a Sevilla al 50è aniversari de Mediterráneo: “Les seves lletres et transporten totalment a l’època. És molt accessible i, després, acaben per ser molt concretes. M’encanta com ho retrata tot”. Tant Anni B. Sweet com Xoel López van arribar a ell igual que tants altres espanyols: la música de Serrat era una torxa que passava de pares a fills. Jairo Zavala, conegut artísticament com a Depedro, ho recorda bé: “Sempre ha estat en la meva vida. El tinc relacionat amb la cinta eterna que feia mil voltes al cotxe dels meus pares”. I sentencia: “A qui no li agradi Serrat no té cor. És un gegant”.

Un gegant que ha caminat tota una vida i ara ja vol descansar, tot i que les seves cançons, com un camí de petxines, ens continuaran conduint a nosaltres mateixos.