L’ocàs del gran musical català

Fa exactament un any que es va morir Stephen Sondheim i avui soc al Teatre Condal de Barcelona perquè s’hi representa, en versió catalana, Golfus de Roma, una de les seves obres més populars —en totes les accepcions del terme. Tot i ser dissabte a la nit, el recinte és mig buit o mig ple depèn de com estiguis d’amoïnat per la salut del català. El públic entra constret i expectant, tret d’un grup que s’asseu al costat meu molt animat, amb actitud poc nostrada però molt correcta per gaudir d’aquesta celebració de la comèdia clàssica que és el Golfus. Porten un punt alcohòlic considerable i parlen molt fort en castellà —s’excusen: “quan comenci ja callarem, tranquils”— i em dic que si aquests tres matrimonis de, posem per cas, Badalona que podries trobar perfectament en un xou de Los Morancos avui són aquí al Paral·lel és que no tot està perdut.

La meva joia —i la seva— dura poc. A mesura que les trames de vodevil refinat i l’humor romà es descabdellen, les seves cares d’estupefacció van en augment. Cap acudit groller, cap concessió xavacana. Els actors i els músics, en caracterització circense, envolten el respectable cantant i ballant, fent aflorar somriures i complicitats, però les seves rialles es gelen. Pobres, no entenen res. A l’entreacte es miren apesarats i un diu: “Esto no nos lo esperábamos, eh?” Agafen els abrics i se’n van amb la festa a un altre lloc. M’entristeixo. Com pot ser que aquest sensacional espectacle no connecti amb tothom? És una qüestió de cultura teatral? És un tema lingüístic? O és senzillament que no està feta la mel per a la boca de l’ase? L’explicació més plausible és que van veure Golfus al cartell i ells volien fer una nit de golfos. Però el problema que representa que marxessin a mig espectacle no el vull menystenir.

Un clàssic a Barcelona

Sondheim és —i estic disposat a fotre’m d’hòsties amb qualsevol que em contradigui— el millor creador de teatre musical de tots els temps, entenent el gènere en la seva dimensió americana i bandejant-te la tradició europea d’òperes, operetes, entremesos i sarsueles. És, a més a més, un personatge que semblava ideal perquè s’idolatrés a Catalunya: molt novaiorquès, irònic, gai, intel·lectualitzant, intimista i complex de vegades, incomprès als Estats Units fora dels cercles especialitzats, un marginat com ens agraden. Tots els elements que el feien un Woody Allen dels musicals, abans que Allen fos estigmatitzat pel que tots ja sabem. En cert moment de puixança nacional, la cultura catalana va connectar plenament amb Sondheim. Encara es recorden els muntatges de la companyia de Mario Gas d’A little night music al Grec, o un Sweeney Todd que va ser considerat per l’autor un dels millors que s’havien fet mai en qualsevol llengua.

El gran musical en català no es pot permetre una obra dolenta, però això no en garanteix la supervivència

Vista la història d’amor de Sondheim amb Barcelona —insòlita al món fora de Londres i Nova York—, també vam poder gaudir en català d’un magnífic Company del Teatre Lliure amb Carles Sabater en el paper de l’androgin Bobby —Sondheim va ser un visionari en la qüestió de la fluïdesa de gènere—, o, més tard, el Merrily We Roll Along del Musical Més Petit i un Into the Woods de la companyia de referència del musical nacional, Dagoll Dagom. Van ser tot grans èxits de crítica i públic, i en els meus somnis més humits ja veia tota l’obra del músic i lletrista americà adaptada i representada amb normalitat i constància als escenaris de Barcelona.

Aquesta connexió es va estroncar. No només no va tenir continuï­tat, sinó que el musical en català de gran format, més enllà de Sondheim, ha esdevingut gradualment una raresa. Fora de les produccions genuïnes de La Cubana —Gente Bien, per exemple, és una peça esplèndida— o dels ja mencionats Dagoll Dagom, les grans produccions en castellà han acaparat la cartellera. Els mesos de fred, quan ve més de gust l’antinatural experiència de fotre’s dins d’un teatre a veure gent que canta i balla, ens han portat a Barcelona, i parlo només d’enguany, productes de qualitat més que discutible —quan no muntatges infectes— com Pretty Woman, Cruz de navajas, el último Mecano (sic), Grease o Ghost, amb el protagonisme estel·lar de ni més ni menys que David Bustamante fent de fantasma i magrejant el fang d’aquella forma grotesca. És a dir, pur fast food del teatre musical.

Fins i tot l’últim gran èxit del musical de producció nacional en castellà, Cantando bajo la lluvia, fotia un tuf de caspa castissa madrilenya que tirava d’esquena. Encara que sembli un biaix etnicista, les adaptacions al català —o els musicals originals en català— són una garantia de qualitat, per la raó científica que el risc que suposa fer-los en una llengua tan minoritzada, en aquest àmbit teatral de costos elevadíssims, actua com a criteri de cribratge. Senzillament, el gran musical en català no es pot permetre una obra dolenta. Aquest fet, però, no en garanteix la supervivència. Un gran esdeveniment com el Sondheim del Condal hauria d’estar a vessar cada nit durant mesos. No ha estat així, almenys d’inici.

Un gran esdeveniment com el Sondheim del Condal hauria d’estar a vessar cada nit durant mesos

La llebre va saltar quan una de les intèrprets actuals de Golfus de Roma, Mercè Martínez, va queixar-se per Twitter perquè la platea no s’omplia les primeres setmanes de representació. De l’afluència de públic depenia la pròrroga de l’espectacle, i l’actriu va fer un crit a la militància patriòtica: no podia ser que ens lamentéssim de la falta de grans musicals en català a la cartellera i que, a l’hora de la veritat, no responguéssim quan se’n feia un, d’altra banda de qualitat excepcional —i això és el meu judici, també indiscutible.

Segons el director del muntatge i també responsable artístic de la productora Focus, Daniel Anglès, tot i no saber res de les intencions propagandístiques de Martínez, la crida va ser tot un èxit, i durant aquestes festes nadalenques tenim garantida cada nit la sessió de comedy tonight —”còmic és millor”, en la llengua de Rosalía. No cal remarcar més que és una cita ineludible no sols per als fanboys de Sondheim com Anglès i qui us escriu, sinó per a tothom que tingui ganes de riure sense que el tractin d’imbècil. Compte, que no és un target tan transversal com sembla.

A més, la sensibilitat d’Anglès s’ha encarregat de polir les arestes que podien fer l’obra —que ja té més de mig segle— incòmoda a la contemporaneïtat woke: el catàleg de prostitutes de Lycus, a qui han convertit en dona, ara abraça tots els gèneres i desviacions sexuals; i els enamorats Eros i Philia ara són igualitàriament rucs i primaris. És una feina d’orfebreria conceptual que segons el director té com a objectiu dissipar la “boira” d’antigor i masclisme per respectar la voluntat primordial de Sondheim, que és fer passar una bona estona de comèdia despreocupada. Potser els meus veïns de butaca, els desertors, eren consumidors d’una altra mena d’humor i aquesta aposta per la correcció política els va molestar més que l’idioma de l’espectacle. Tot és un misteri.

‘Pares normals’: competent i ben nadalenc

Encara amb totes aquestes cabòries al cap, me’n vaig al Poliorama. S’hi estrena Pares normals, que és el primer musical del grup de pop Els Amics de les Arts, amb text de Marc Artigau i produït per Minoria Absoluta. No és un musical de gran format però gairebé. Mig format, en diuen, amb una dotzena d’actors i músics. Cançons també adotzenades, però eficients. És un espectacle ben cantat, ben ballat però convencional, precisament el que la salut del teatre musical en català necessita per mantenir la flama encesa. El públic hi és més homogeni: catalanor d’Eixample filoconvergent que cau de quatre grapes en els paranys sentimentaloides que ens té preparats l’obra. Fins i tot jo no puc evitar que se m’humitegin els ulls quan els autors tenen el desvergonyiment de fer aparèixer una nena cantora al final, el setè de cavalleria dels recursos teatrals.

A la salut del teatre musical en català li aniria molt bé el retorn de la producció pública

Si Daniel Anglès opta per la modernització radical d’un clàssic, amb el risc de desconcertar el públic, Pares normals és una creació contemporània que no té cap problema a enviar un missatge heteronormatiu i xirucaire. Els assistents, que aquí sí que omplen la platea, acaben entusiasmats davant del triomf d’una família tradicional catalana que es fa passar per moderna. Potser és que, com a poble, som més conservadors del que ens pensem. No tinc cap dubte que Pares normals serà un gran èxit, però entre un segment de població molt concret: la decreixent classe mitjana catalana de professionals liberals i funcionaris de la Generalitat que encara poden enviar la canalla a estudiar als Estats Units.

Tanmateix, és un espectacle competent i ben nadalenc, amb dosis calculades de comicitat blana benintencionada i la llagrimeta tevetresina que tant ens agrada, un perfecte substitut del concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català, per reivindicar i actualitzar la sana tradició nacional de gaudir de la música per festes. Però, és aquest el camí que ha de salvar el musical en català? Per a Anglès, que defensa el compromís de Focus a representar en l’idioma del país els grans musicals sense que això sigui obstacle perquè les produccions foranes en castellà també passin per aquí, la forta tradició teatral barcelonina no perilla i el públic hi és. No ho tinc tan clar.

A banda de les dues obres mencio­nades, ara també es reposa El petit príncep de Manu Guix, Àngel Llàcer i Artigau (un altre cop, ja és sospitós), l’últim gran èxit del musical en català amb nou temporades en cartell, aprofitant la tirada mediàtica de l’eufòrica Mariona Escoda. El Petit Poliorama també acull el musical infantil Bye Bye, monstre, de Dàmaris Gelabert i (no us ho espereu pas) Marc Artigau. Podríem dir, doncs, que es té cura del planter, i això sempre és bona notícia. Una altra cosa és que amb això n’hi hagi prou per competir amb David Bustamante i atraure els meus amics de Badalona al gran teatre musical en català.

La impressió és que hem cedit al que vol un mercat globalitzat de l’espectacle, mediatitzat i amb predomini del castellà, que és una llengua més rendible, i s’ha perdut el vincle amb una tradició local que en cert moment semblava consolidar-se. A més, la retirada dels diners públics, més enllà del suport genèric, ha deixat el gran musical català en mans de la iniciativa privada, per a tots els que encara es complauen en el mantra interessat de la cultura catalana subvencionada. A la salut del teatre musical li aniria molt bé el retorn de la producció pública, precisament. Tot plegat s’ajunta amb l’anunci de la dissolució de Dagoll Dagom, perquè Bozzo i Cisquella es volen jubilar. És una llàstima, però és llei de vida. S’acomiadarà amb l’última posada en escena de Mar i Cel, el zenit del musical català i en català. Però abans prepara una adaptació de Rusiñol, L’alegria que passa, on precisament es tracta el tema de la incomprensió de l’artista, la seva relació amb la societat i la necessitat de plegar, un dia o altre. Molt en l’esperit del temps i molt oníric.

Una coda. El musical català del futur dependrà, com tants altres àmbits, de l’estricta militància. Una condemna tan interioritzada que ja ni la percebem. Tornem al Condal. És l’aniversari de la mort de Sondheim i els actors de Golfus de Roma ens regalen, com a bis, un emocionat i corporatiu Send in the clowns entre globus i serpentines que plouen del sostre del teatre. Em sap greu que els que han marxat abans d’hora no comparteixin amb nosaltres aquest moment únic. Al final, tot es redueix que continuïn entrant els pallassos. I que cantin en català.