Juana Dolores, la nova ‘enfant terrible’ de la cultura catalana: “Hi ha molt silenci i autocensura a la literatura”

L’escriptora i actriu estrena la seva segona obra teatral després del premiat debut com a poeta i de remoure els fonaments de l’elit intel·lectual reivindicant-se com a “xarnega d’extraradi” i “filla de criada vinguda a més”

Juana Dolores, escriptora i dramaturga, retratada a casa seva, a Barcelona.
Juana Dolores, escriptora i dramaturga, retratada a casa seva, a Barcelona.Albert Garcia

Juana Dolores va irrompre la primavera del 2020 com un cicló a la cultura catalana. Nascuda el 1992 al Prat de Llobregat com a Juana Dolores Romero Casanova, tenia llavors 28 anys i va guanyar el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits per la seva obra Bijuteria. De seguida l’editorial Galerada va posar en marxa la publicació del poemari i el circuit literari la va saludar amb la simpatia —“condescendència”, diu ella— amb què se solen acollir les “joves promeses”. Però aviat la cordialitat va donar pas al recel. Amb motiu del guardó, el diari cultural digital Núvol va publicar una entrevista amb l’autora que es va fer viral per declaracions com “escriure bé és més revolucionari que escriure en català”, “no vull que la penya se senti identificada amb el català si és a costa del seu esperit crític” o “jo no escric poemes per salvar el català. Escric poemes perquè soc poeta, no perquè sigui independentista”. Es va reivindicar també com a xarnega, anticapitalista d’extraradi i feminista.

I ja no va parar. En entrevistes posteriors i també a xarxes socials va continuar repartint estopa contra l’elit cultural catalana, els polítics, la fatxenderia burgesa, el capitalisme… El seu perfil a Twitter és una mina. Un exemple recent: “El k us passa és k esteu massa acostumats a k la imatge de la classe treballadora la constitueixin pobrets, desvalguts o gemegaires i rondinaires, uns pocs que han ascendit socialment i políticament, en comptes de constituir-la una tia amb dos collons que vesteix genial”. Mesos després de guanyar l’Amadeu Oller, la poeta es va revelar, a més, com a dramaturga i actriu en estrenar a la sala Antic de Barcelona l’obra Massa diva per a un moviment assembleari, un provocatiu monòleg en què Juana Dolores, nua en escena, exposa en castellà els conflictes d’una nena catalana filla d’andalusos davant del mirall del dormitori dels seus pares. L’ona expansiva va ser tan gran que un any més tard la peça va saltar al Festival de Tardor de Madrid i al Temporada Alta de Girona.

En paral·lel, Juana Dolores ha creat també peces audiovisuals com Limpieza: “Un pamflet poètic audiovisual contra l’abús a les classes treballadores i la feminització de la precarietat i la misèria, dedicat a totes les dones que pensen que les seves mans fan olor de lleixiu”, segons la seva pròpia definició, mentre a les xarxes socials clamava contra la discriminació laboral de les treballadores de la llar i es reivindicava com a “filla de criada vinguda a més”. O Miss Univers, on reflexiona sobre el concepte d’erotisme encarnant-se en la guanyadora del concurs mundial de bellesa.

Però no tot és soroll mediàtic a la vida de Juana Dolores. En els darrers mesos ha estat bolcada en la creació de la peça teatral *Hit me if I’m pretty* (Colpeja’m si soc maca), que descriu “com un assaig crític i escènic feminista sobre la sobirania de l’objecte de desig”, altre cop amb ella com a única protagonista, encara que aquesta vegada en català. Una altra provocació? “És un desafiament: tu m’hauràs de pegar i delataré la teva violència; però delatant la teva violència, delatant-te tu a tu mateix, m’hauràs de reconèixer a mi com a ésser desitjat. És la manera que he trobat de fer artística una cosa tan terrible com és el masclisme”, explica en una entrevista amb EL PAÍS a Girona, en vigílies de l’estrena de l’obra aquest divendres al festival Temporada Alta.

Pregunta. Ens pot explicar als que observem des de la barrera madrilenya per què cada cop que vostè parla puja el pa a Catalunya?

Resposta. El que passa és que hi ha molt silenci i autocensura a la literatura catalana, cosa que per altra banda no és una característica de Catalunya, sinó en general de l’Estat espanyol. Així que quan em van fer aquella entrevista i vaig exposar els meus principis ideològics amb desvergonyiment i sense por que això repercutís en la recepció de la meva obra, es va generar l’enrenou. La veritat és que ho vaig fer de manera inconscient, gairebé ingènua, perquè no imaginava que tingués tant d’impacte. D’altra banda, a mi no m’interessava entrar a l’endogàmia de la literatura catalana.

P. I quins són aquests principis ideològics?

R. Jo vaig escriure un poemari en català, però això no implica unes idees polítiques concretes. El català és de tots els catalans, sigui la llengua materna o no. I això va passar en un moment en què la literatura catalana estava molt submergida encara a les lògiques del procés independentista. I ho continua estant: portem deu anys d’estancament cultural perquè portem deu anys d’estancament polític. I mentre els nostres polítics, que no representen gens el que mola Catalunya, estan fent bàsicament el ridícul, no s’està treballant per crear polítiques reals, socials i culturals, ja no només per millorar la vida de les classes treballadores, sinó per defensar de veritat el seu accés a la cultura i la llengua catalanes. I jo crec que això és el que més va molestar. Perquè, òbviament, la cultura catalana continua sent molt burgesa i no li interessen les problemàtiques de classe.

P. Però vostè és independentista o no?

R. Jo vull que Catalunya sigui una república. Vull que hi hagi un procés constituent, que hi hagi un referèndum a Catalunya, que Catalunya sigui una república i que a partir de llavors Catalunya decideixi quin tipus de relació vol tenir amb la resta de pobles d’Espanya.

P. I si Espanya fos una república?

R. Aquí n’him posaré.

P. Sovint se la compara amb Angélica Liddell per transgressora i provocadora. Crea les seves obres amb aquest propòsit?

R. Dubto que es pugui provocar gaire avui dia. No sorprèn que et despullis ni que et masturbis ni que treguis nens o animals a escena. Ja ho hem vist tot. Per això crec que la màxima transgressió ara a l’art és fer-ho bé. I al teatre en particular, no es tracta de posar gent en xandall fent coses rares, que no se’ns oblidi que el teatre és literatura també i ens estem quedant sense dramatúrgia. Tampoc no es tracta de posar famílies burgeses o famílies de barri a explicar les seves misèries. La transgressió consisteix a parlar de les injustícies i de les discriminacions amb bones ficcions, no des dels drames personals ni des de la victimització o la pornografia sentimental.

P. Però vostè es despulla a escena.

R. Sí. Perquè m’agrada, perquè és la meva línia de treball i la meva estètica. Perquè tota la meva obra està travessada per una obsessió per l’erotisme i la pornografia i la hipersexualització femenina. Perquè crec que és estètic un cos nu amb uns mitjons Adidas, unes sabates vermelles de taló, dues trenes, uns collarets daurats i una diadema blanca de comunió. La composició és preciosa i tots els elements tenen un simbolisme. I el meu cos és el meu cos d’actriu. I ja està.

P. Parlant d’hipersexualització femenina, moltes dones avui la reivindiquen com una expressió més de la seva emancipació. És a dir: és el meu cos i l’ensenyo perquè em dona la gana. Què n’opina vostè?

R. Jo no li donaria importància a això. Perquè al final, el fons sempre és el mateix: l’opinió sobre el cos de la dona. Indistintament de com vagi vestida. Si es tapa, perquè es tapa. Si no es tapa, perquè no es tapa. Si se sent orgullosa del cos, perquè se sent orgullosa amb el seu cos. Si és una porca, perquè és una porca. Si és una frígida, perquè és una frígida. Si és una feminista lletja, perquè és una feminista lletja; i si és una feminista maca, perquè és una feminista maca. Al final, el focus sempre es posa al cos de la dona: com vesteix, com va i de què va. La conclusió: que cadascuna vagi com li doni la gana. Jo em sento més còmoda anant de xula i explosiva.

P. Als seus 30 anys, en quina onada del feminisme se situa vostè?

R. Uf, jo vaig almenys per la vuitena. La meva relació amb el feminisme és una mica d’amor odi. M’ha donat moltes coses bones, però també hi he lluitat molt en contra. Però el que sí que tinc clar és que urgeixen polítiques reals que incideixin en les vides de les persones. Necessitem més equipaments públics que s’ocupin de les víctimes de violència masclista i dels fills. És urgent. Si els nostres polítics volen incidir realment a millorar les vides de les dones, s’han de centrar en la vida material de les persones, no es poden posar a inventar eslògans. Òbviament estic d’acord amb què hi hagi una llei que protegeixi les dones de l’abús i la violació, però ens hem de deixar d’eslògans de “sí és sí” o “no és no”, que no són més que això, eslògans que no serveixen per a res i que no fan més que caricaturitzar les feministes i tractar les dones com si fóssim nenes pobretes, l’únic paper de les quals és acceptar o no acceptar propostes. I a més, no estic gens d’acord amb què no hi hagi distinció entre abús i violació. Perquè quan tot és abús, res no és abús. Perquè quan tot és agressió, res no és agressió. Perquè quan tot és violació, res no és violació. I quan tots són agressors i violadors, ningú no és un agressor i ningú és un violador.

P. Tant en les seves declaracions com en les seves obres apel·la sovint a la classe treballadora. Però la classe treballadora no és la que acostuma a omplir els teatres o llegir poesia. Com es pot incidir al món des d’espais tan marginals?

R. Jo no puc fer que la classe treballadora vingui a veure les meves obres de teatre si les meves entrades valen 28 euros. Aquesta no és la meva feina, és la dels polítics. Quant a canviar el món, la pregunta no és si l’art pot canviar el món, sinó quina és la funció de l’artista militant. Precisament sobre això reflexiono a *Hit me if I’m pretty*, en presentar-me com una actriu-artefacte, disposada a ser una nina explosiva al servei de l’Estat femení. És una pregunta molt complexa, però que al final té una resposta molt senzilla: un artista militant ha d’estar al servei de la bellesa, cosa que suposa un compromís amb ell mateix, al servei del seu estil i de la seva estètica. I després també cal que estigui al servei del millor món possible. I per a mi, això és un món on hi hagi una distribució justa de la riquesa.

P. Aleshores, el bé és la bellesa com deia Plató?

R. La bellesa és allò bo, just i veritable. I per a mi, aquest sistema és el comunisme. Des de la meva postura com a artista, això implica trobar enllaços entre allò polític i allò estètic. No crec que les meves obres canviïn el món, però sí que la meva activitat política pot canviar alguna cosa del sistema polític català.

Sobre la firma

Raquel Vidales

Jefa de sección de Cultura de EL PAÍS. Redactora especializada en artes escénicas y crítica de teatro, empezó a trabajar en este periódico en 2007 y pasó por varias secciones del diario hasta incorporarse al área de Cultura. Es licenciada en Periodismo por la Universidad Complutense de Madrid.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS