Pilar Rahola: “El retorn de Puigdemont serà més important que el de Tarradellas”

La filòloga, periodista i telepredicadora Pilar Rahola acaba de treure llibre. Es diu Ocell d’aire i de foc, i és una història ambientada a les acaballes de la postguerra on l’escriptora Rahola dona corda a les seves fixacions polítiques habituals, entre les quals destaquen la memòria antifranquista i un homenatge a la resistència contra el règim de Franco en l’instant més fosc i desesperançat de la derrota.

De retorn a l’actualitat, és un moment en què la popularitat de la polemista catalana passa per dificultats després de més d’una dècada de presència marmòria a la vida política del país. Sobretot a TV3, on n’ha estat fulminada en virtut de les noves consignes de despolitització que s’ha decidit aplicar a la televisió pública.

Mentre continua repartint galetes i doctrina indepe —”jo no m’he mogut de lloc”, afirma— des de mitjans més marginals com la nova 8tv de Pedrazzoli, accepto entrevistar-la a la llibreria Ona de Barcelona amb un pretext i un neguit. El motiu és la novel·la, esclar, que a l’hora de la conversa només he pogut llegir fins a la meitat i que és realment com sentir-la parlar, que cadascú judiqui si això és bo o dolent.

El neguit té a veure amb una intuïció personal, que s’articula al voltant de la possibilitat que Rahola, contra tot pronòstic, hagi pogut ser cancel·lada després d’haver estat part troncal de la deriva i el naufragi del procés. En el cas d’aquesta hipòtesi, i perquè aquí sempre anem amb els perdedors, el personatge passa a ser una veritable llegenda, com el Zorro. No sense queixes perquè li pregunto poc per la novel·la, Rahola m’ho respon tot.

PREGUNTA. Per què escriu novel·les? És el gènere adequat per fer aquests documentals històrics o de crònica política que es respira a Ocell d’aire i de foc?

RESPOSTA. Cadascú cerca el seu estil i la forma de comunicar que li resulta còmoda, i potser sí que és un mix entre literatura i documentalisme. Jo no faria mai un assaig d’historiador, no en soc. Intento agafar el lector i passejar-lo a través d’un moment històric mitjançant les emocions. Com es vivia, com es patia, quines esperances tenien. A Mariona, intento posar-me en la pell d’una menestral de la vila de Gràcia en plena guerra dels Quintos, o com era la Barcelona de la Segona Guerra Mundial a L’espia del Ritz. El mateix m’ha passat amb aquesta. De fet, a mi els anys cinquanta m’han esgotat. Potser perquè és una època més propera a mi. Intento explicar com vivia una noia la repressió de l’època i l’heteropatriarcat. Quan escric em surt un estil propi. Si agrada, bé; en tot cas, és el que em serveix.

P. A la novel·la homenatja el personatge històric del maquis Quico Sabaté com un exemple de resistència contra el feixisme. En un context actual de victòria del poder establert, una altra vegada, és reivindicable el seu terrorisme de baixa intensitat?

R. Es fa un homenatge a tots els moviments antifranquistes dels cinquanta i els seixanta. Però els llibertaris han quedat en l’oblit. No entro a fer una valoració dels mètodes. Si em preguntes com a ciutadana, no optaria mai per un mètode d’aquests. Però em pregunto, si la resistència contra els nazis eren herois i els partisans contra Mussolini també, per què els maquis no? Perquè Franco va guanyar. I aquesta gent encara ara, amb tota una vida de lluita contra el feixisme, estan tipificats com a terroristes.

P. Gosaria dir que encara som al franquisme?

R. No tinc cap dubte que la cons­ciència col·lectiva del franquisme ha perdurat, clarament. La dreta espanyola té comportaments feixistes i feixistitzants. Paul Preston parla de 140.000 assassinats. Franco és un assassí de masses i costa de dir. Fins i tot als antifranquistes ens queden rèmores d’aquest domini, i evidentment la Transició és una gran mentida perquè es basa en la impunitat dels crims.

P. En cert moment li fas dir a aquest Robin Hood català que “sabia que estava dedicant la vida a una causa derrotada”. És per què s’hi identifica?

R. No, en absolut. Tinc empatia amb els personatges però intento agafar distància. Quan vull parlar del present faig articles. Sabaté, vint anys després de la derrota, encara està combatent el règim, abandonat per tothom. Era l’enemic públic número u. Estaven perseguits com rates i devien saber que havien perdut, esclar. Però això ja és interpretació emocional meva.

P. Si en comptes d’haver-se dedicat a l’anàlisi política hagués estat només escriptora seria tan popular?

R. No soc capaç de fer especulacions sobre mi mateixa. Em pensava que la meva vida seria escriure, però va aparèixer Vicenç Villatoro i em va fer anar a la tele. Em pensava que no m’agradaria la televisió, però em vaig enamorar de la comunicació. L’escriptura és submarinisme, però la tele és surf i té molta capacitat d’influir. No deixaré mai d’escriure. Ara, sent molt coneguda és clar que tens cert demèrit en les valoracions.

No dubto que la consciència col·lectiva del franquisme ha perdurat. La dreta espanyola té comportaments feixistes

P. I, en aquest supòsit, havent estat vostè fora del focus, estaríem més a prop de la independència?

R. Mare de Déu, quina pregunta. La meva aportació a l’independentisme ha estat constant, minuciosa i humil. Quan era diputada d’Esquerra els convergents em deien que era bona noia i uns somiatruites, però que no ens en sortiríem mai. Després vaig passar a ser dels normals i ara torno a ser hiperventilada. Jo no m’he mogut de lloc i la independència forma part del meu ADN familiar, republicà i catalanista. He ajudat o no en el procés? Les persones individuals, fora dels grans líders, no som tan importants.

P. La seva vida política és molt literària. S’ha plantejat l’autobiografia?

R. Soc dipositària de molts secrets, però encara no toca.

P. La seva relació amb ERC sempre ha estat tumultuosa. Primer amb Carod, més tard amb Puigcercós i ara amb Junqueras, amb qui està a matar.

R. No tinc una relació amb ERC, tinc una relació amb les meves conviccions. Pujol m’havia vingut a buscar un parell de vegades. Però, tot i ser amiga de Carod, li vaig dir que sí a Àngel Colom, perquè em va semblar una cosa neta: ser feminista, antitaurina, independentista a Espanya. Però a ERC hi havia batalles campals des del primer minut. No hi vaig militar mai, i de fet, no em preocupa gens. Ara bé, han jugat brut i ens han pres el pèl.

P. La maniobra de Junqueras per ser el Pujol 2.0 no li sembla una veritable jugada mestra?

R. No, li sortirà malament i l’utilitzaran. Ja ho estan fent.

P. Què va passar amb Àngel Colom. Sabia que estava implicat en el cas Palau?

R. Jo no em vaig assabentar de res. Quan vam plegar del PI em vaig quedar amb una hipoteca i un deute electoral. Li vaig demanar explicacions i em va dir que l’havien ajudat des de la fundació de Coromines. Ara du una vida retirada, però és una persona de gran bondat. És una mica Quico Sabaté en pacifista. Ho va donar tot i ha estat maltractat per la història.

P. Qui la va posar i qui la va treure de TV3?

R. Ningú. El productor del FAQS, per interès periodístic i perquè a la tele fun­ciono. Durant el pujolisme hi estava vetada. Quan ERC comença a virar torno a molestar i em consta que són ells que pressionen per treure-me’n.

P. Se sent cancel·lada?

R. No, no. Estic a 8tv, encantada, escric a El Periódico i a El Nacional i venc llibres. No em puc queixar. Hi ha molta gent que em vol matar socialment però no se n’acaben de sortir. Deu ser la mala herba.

P. Quan tornarà Puigdemont?

R. Si tot va bé a Estrasburg, a la primavera el tindrem aquí. I serà un canvi de paradigma, un impacte a tot l’Estat. Més important que el retorn de Tarradellas.