Olga Viza: “El que és important és amb qui treballes, no on”

Una dona vital. Sempre enganxada a l’actualitat. Així és Olga Viza. El matí d’aquesta entrevista es lleva a les 5.50 i ja no para en tot el dia. Com sempre, ho llegeix tot. “Cada dia és diferent. Visc atomitzada”, reconeix la periodista (Barcelona, 64 anys), que compagina la tele, ara de tornada a Antena 3, i la resta de vida periodística amb una qüestió fonamental: la seva família. Ni parlar-ne, de la jubilació: “Com ho deixaré… és una manera de viure. I de mirar la vida. És molt complicat quan vius en l’actualitat, un dia desconnectar. Aquest botó no el conec”.

Pregunta. Com recorda el primer dia de periodista?

Resposta. Va ser als estudis de Miramar, a Montjuïc. Acabava de fer 20 anys, estava a segon de periodisme. Aquells dies van ser per aprendre televisió. El primer que vaig fer va ser un reportatge de la primera dona campiona mundial espanyola, de la qual no es recorda ningú. La primera campiona mundial que va tenir l’esport espanyol va ser una tia que es deia Pepita Cuevas, que va ser la millor esportista de l’any a la gala de Mundo Deportivo. El primer any ho va compartir amb el boxejador Pedro Carrasco i el segon amb Manolo Santana. D’ells ho sabem tot; d’ella, no ens en recordem ni del nom. Pepita Cuevas, que va morir fa dos anys, era patinadora de velocitat sobre rodes.

P. La figura de la dona a l’esport ha canviat des de llavors.

R. Quan vaig fer el meu primer reportatge, no en sabia res. Vaig trigar molt a poder fer una altra entrevista a una campiona del món. Sí que n’hi va haver d’altres, però era un degoteig. El punt d’inflexió va ser el 92. Els Jocs de Barcelona no van ser només una fabulosa cita olímpica, no va ser només l’esclat d’una ciutat. Per a l’esport espanyol va suposar una nova manera de fer les coses. Fins llavors un grapat d’esportistes havien brillat de manera gairebé miraculosa, pur talent, zero estructura. Però el 92 va portar un “mètode”. Es va contractar els millors entrenadors, preparadors físics, fins i tot psicòlegs de suport. Van aparèixer els centres d’alt rendiment i el programa ADO, que era com dir als esportistes: “Aquí teniu les eines, no us preocupeu per arribar a final de mes, dediqueu-vos només a preparar-vos per competir. I les dones esportistes, com que ho tenien tot per dir, ho van dir. De les 22 medalles, vuit van ser per a elles, i només va ser el principi.

Quan vaig començar a fer esports érem cinc dones i se’ns mirava amb curiositat. Però no vam tenir problemes

P. També en el periodisme esportiu?

R. Quan vaig arribar no vaig ser-ne conscient. Cinc dones feien periodisme esportiu a TVE (dues a Madrid i tres a Barcelona), de fet jo vaig ocupar la plaça de Mercedes Milá, que se’n va anar a Informe Semanal. Segurament despertàvem curiositat, però no vam tenir problemes. A veure, tontos sempre n’hi havia algun, sobretot en plantes amb moqueta, però en general els esportistes eren gent sana que només volien explicar el que feien, punt. A la televisió estava tot per fer, que les dones ens incorporéssim a una faceta periodística històricament masculina era només una de les portes que s’obrien. Moltes periodistes es van enamorar de l’esport i van trucar a aquesta porta, va ser llavors quan van començar els problemes. Hi havia gent que encara pensava en blanc i negre. Generacions següents de dones periodistes van conèixer altres maneres. Aquí vaig tenir clar que l’important no és on treballes, sinó amb qui.

P. En el cas del futbol, les retransmissions continuen sent molt masculinitzades.

R. Les dones ens equivocarem si volem fer-ho exactament com ells. Tenim la possibilitat de ser com som, després ja veurem si els diners ens igualen o no. De moment s’ha demostrat que les dones tenen el seu propi estil, no només jugant sinó també explicant-ho i vivint-ho.

P. És vostè una heroïna en temps de calçotets, com s’ha escrit.

R. No. Però me’n vaig adonar quan al primer Me Too ens van començar a preguntar. Sabia perfectament que érem molt poques, però estava convençuda que aviat en seríem moltes més. De fet, quan va néixer TV3, Isabel Bosch, Pilar Calvo i Imma Pedemonte van destacar de seguida en la informació esportiva. Em semblava lògic i fantàstic. Soc filla d’un home del bàsquet, vaig créixer en una pista, de manera que per a mi l’esport no té gènere. Em semblava absolutament natural entrevistar Blanca Fernández Ochoa, Arantxa Sánchez Vicario, Epi, Ayrton Senna o Ángel Nieto. En realitat trobava meravellós poder-ho fer i tota la meva obsessió era preparar-me perquè sortís tan bé com fos possible.

P. Considera que el periodisme ha perdut tota l’èpica? Com viu aquesta crisi?

R. Hi ha un periodisme que ja no existeix, som hereus d’aquell periodisme. Alguns encara el tenim enquadernat i intentem que no es taqui d’oli, encara que l’essència continua sent la mateixa. No sé si això del respecte als fets i la comprovació de les notícies amb fonts aguantaria totes les auditories, però segueix havent-hi molt bon periodisme.

P. No és un ofici desprestigiat?

R. Abans deies, soc metge i eres mig déu. No és una cosa consubstancial al nostre ofici, és un virus general de diverses professions.

P. També és un tema econòmic.

R. La precarització no hi ajuda gens. És un altre moment de la societat. Entenc un jove que li diuen 12 hores dissabtes i diumenges, 978 euros: no hi ha èpica que aguanti això. Estem en un món menys just.

P. Són joves que a més consumeixen l’esport d’una altra manera.

R. Jo crec que poden conviure. A mi em diverteix molt veure Ibai Llanos, però no em perdo Ramon Besa. Tot suma. L’esport s’està intentant adaptar a aquest llenguatge nou, adaptar la velocitat visual de l’esport a la generació acostumada a la rapidesa d’una pantalla. Però quan arriba un mundial tots estan davant de la tele i això és una raó de pes incontestable.

P. S’actua de manera hipòcrita amb el Mundial de Qatar?

R. Però no ara, sinó des de fa 12 anys, que és quan el senyor Blatter va dir Qatar. Bé, va dir Rússia i va dir Qatar. Quina seqüència de fets. Però també el 78, a tres illes de l’estadi del Mundial d’Argentina, estaven torturant la gent. I els Jocs Olímpics a Pequín. Per què? Perquè se sucumbeix al negoci i perquè els qui prenen les decisions no som ni tu ni jo; de fet, n’hi ha molts d’inhabilitats i altres d’investigats. Però no ens tornem bojos. La gent a qui li agrada el futbol vol veure futbol, i jo soc la primera. Fas abstracció, l’estadi delimita una illa, i és com si haguessin posat tota la resta sota les catifes perses. El golàs el marca el país.