Pablo Tallón: “M’han avisat: no portis polítics a la ràdio, que baixarà l’audiència”

Ha intentat altres camins vitals, però a Pablo Tallón (Terrassa, 1987) això de la ràdio li venia de sèrie. Aquest periodista ja se les va enginyar de petit per convertir els seus Plastidecor en una base de micròfons per a un programa que emetia des de la seva habitació i gravava en un radiocasset. Els seus col·laboradors? Els companys de l’equip de bàsquet. “L’altre dia vaig trobar una de les cintes. Va ser un xou que va tenir molts noms, però el que més va perdurar va ser Try Again (Torna-hi). Em fa gràcia quan ho penso, perquè sempre convencia tothom per gravar durant aquella hora que teníem abans de l’entrenament. Ho feien per no trepitjar la biblioteca”, rememora.

Al cap d’unes dècades, després de llicenciar-se en Administració d’Empreses, cursar un màster de Periodisme, provar com a cantautor pop-rock amb la seva guitarra en alguns bars de Barcelona (“per sort només va ser els anys d’universitat”) i bregar-se en els quarters informatius de Ràdio Barcelona a Casp, Tallón ja no necessita subornar ningú perquè aparegui al seu programa. Des del passat mes de setembre dirigeix i condueix Aquí Catalunya, el matinal de la SER que pren el relleu de les quatre temporades de Josep Cuní a Aquí.

Pregunta. Quin repte assumir el programa. Com ho porta?

Resposta. Molt il·lusionat, encara que no m’ho esperava. Jo vivia feliç a Madrid i havia deixat la SER quan m’ho van oferir.

P. Com va anar?

R. Havia fet gairebé tota la meva carrera a Ràdio Barcelona i necessitava un canvi. Aquí vaig començar de becari el 2011, i es va allargar amb substitucions fins que va arribar un ERO i les coses es van complicar. Vaig passar a ser corresponsal d’Europa Press al Vallès, vaig tornar a Casp i vaig ser cap de Política el 2019 i després cap d’Informatius. Ho vaig deixar a l’estiu del 2021 per treballar a la Moncloa.

P. Què hi feia?

R. Era assessor al gabinet de la Secretaria de Comunicació. Bàsicament, els informava sobre què passava a Catalunya. Era una feina molt tècnica, però va durar poc, hi vaig estar nou mesos fins que em van oferir tornar.

P. Com el van convèncer?

R. Jo de fet estava més enganxat a Madrid que a la feina en si. M’hi hauria quedat una temporada més per viure la ciutat i perquè volia canviar laboralment, fins i tot vaig pensar a fer documentals, anava amb el xip cap a una altra cosa a la meva vida. Però n’hi va haver prou amb un dinar suposadament informal en què, en el cafè, em van oferir el nou matinal de dues hores. Em van dir que es convertiria en pòdcast i que a més seria com un plató en directe. Em va descol·locar, però no podia dir que no perquè a mi, en el fons, m’apassiona la ràdio.

P. Com definiria Aquí Catalunya a qui no l’ha sentit mai?

R. És un matinal molt enganxat a l’actua­litat, però més proper, vull donar sensació de comunitat, d’aprendre alguna cosa nova i que l’oient es pugui divertir. Sobretot, l’objectiu és que no sigui pesat, i no donar la intensitat i la transcendència a certs temes a aquestes hores del matí. Vull que ens ho passem bé.

P. Això de la intensitat va per la informació política?

R. Sí, fem un producte molt diferent perquè a aquesta hora en altres emissores ja hi ha molta tertúlia, anàlisi i informació política. A mi m’interessen més altres alternatives i curiositats informatives.

P. Ho diu qui va cobrir informativament tot el procés. Creu que la gent s’ha cansat de la política?

R. Sí. Potser ens hem passat informant de les minúcies dels partits. La gent ha desconnectat totalment. Quan em vaig proposar fer el programa, la gent del sector de la comunicació em va avisar: “No portis polítics a la ràdio, que baixarà l’audiència. La gent ja no vol polítics”. Per descomptat que hi han de ser, però en la seva rellevància justa. No fa falta cada dia una entrevista política.

P. En tots aquests anys de carrera, quin ha estat el pitjor moment a l’hora d’informar?

R. Tot ha estat molt intens, no tinc mals records, la veritat. He viscut una dècada crucial i molt emocionant: des del moviment dels indignats al procés, amb moltíssimes hores de dedicació i tensió. Com ara anar-te’n a dormir amb por que algú rebenti una exclusiva i que t’enxampi amb la guàrdia baixa al matí. En termes de salut, tots vam acabar fatal.

A l’extrema dreta no li donaré veu. A ‘Aquí Catalunya’ no sonarà Vox. I si sona, serà per desmentir les seves boles

P. Ho recorda negativament?

R. De cap manera. Penso en aquells anys i m’ho vaig passar molt bé. L’altre dia em van preguntar: tornaries a viure el procés, anar al carrer a informar d’aquella manera? Per descomptat que sí.

P. Fins i tot reviure l’atemptat del 17-A?

R. Mira, ironies de la vida, era el primer dia que em tocava coordinar la redacció com a cap d’Informatius a l’estiu.

P. Quina estrena.

R. Com que teníem l’alerta que en qualsevol moment podria passar, ens vam mobilitzar tots. Tothom va tornar de vacances. Va ser duríssim pel xoc emocional d’informar de la teva ciutat, de la teva gent, però també va ser un dels moments de ràdio més potents que he viscut. Vaig ser allà, al carrer, ho vaig cobrir, però aquells dies són com una nebulosa al cap. Com si ho hagués somiat.

P. Ara els conductors de ràdio han esdevingut estrelles de la xarxa, els seus apunts se solen viralitzar. El preocupen les xarxes?

R. No m’agraden gaire. No tinc ni Instagram. Faig servir Twitter per seguir coses de la feina, però tampoc m’apassiona. Sí que soc conscient de la repercussió: hi ha editorials que es fan virals, no saps per què; hi ha gent a qui li encanten, però també t’insulten. És una bombolla molt petita, hi dono una importància molt relativa.

P. Li agrada opinar?

R. Jo no volia fer editorials, però em semblava estrany començar amb una bateria de titulars tal qual. Així que faig una petita reflexió diària però sense pontificar. És més analítica, per posar l’oient en context.

P. En moments tan polaritzats com els que vivim, el periodisme ha d’oferir les dues versions de la història?

R. Jo a l’extrema dreta no li donaré veu. Ho vaig decidir com a cap d’Informatius de la SER i a Aquí Catalunya no sonarà Vox. I si sona, serà per desmentir les seves boles.