Josep Cuní o la lliçó dels clàssics

A la dreta, els papers que va portant l’equip. A l’esquerra, una tassa del programa, la peça de fruita per menjar a mig matí i la pila de diaris que consultarà si li cal buscar un detall. Mira el responsable de control, demana pels anuncis que queden en aquella hora, “Gisela, hora i pregunta”, sobre la marxa reorganitza els minuts següents i, a la vegada, manté la concentració per fer l’entrevista al convidat. Mentrestant, els opinadors esperem habituats a un espectacle que sembla normal, però que no ho és. I aleshores passa. La conversa amb el polític de torn anava com estava previst, però ell ha intuït que aquella expressió d’aquella resposta li permetrà estirar el fil que porta cap a una informació, cap a l’expressió del dubte que trenca amb el guió, cap a la contradicció que el periodisme ha de gosar evidenciar. L’entrevistat mira el seu cap de premsa. Els han pillat.

És Josep Cuní. Així treballa l’home que els últims anys se l’ha pogut veure caminant a última hora de la matinada pel passeig de Gràcia en direcció cap el carrer Casp. Un dia, un altre, un altre dia. Puja al despatx, treballa amb l’equip, baixa a l’estudi -el seu hàbitat natural- i aleshores passa. És un animal del directe i contemplar-ho ha estat com assistir a la classe magistral rutinària d’un clàssic que es resisteix a ser contemplat com a tal. Perquè fins al darrer dia, fins al darrer programa, Cuní sobretot ha volgut ser reconegut com allò que és i ha volgut ser: un gran periodista en acció.

El novembre passat es van celebrar unes jornades sobre el cànon del nostre periodisme. Per inèrcia professoral les disquisicions dels que hi vam participar viraven cap a l’època dels grans escriptors de diari, la de les figures que han saltat de les hemeroteques a les històries de la literatura. Però allò més pertinent, de fet, hauria estat reflexionar sobre aquest cànon, no des de la literatura, sinó des del punt de partida d’una professió cívicament necessària ahir i avui: la feina de la recerca i transmissió d’informació bona i contrastada.

Per obtenir informació de qualitat hi ha d’haver llibertat i per això la democràcia és condició necessària perquè hi hagi bon periodisme. Aquí, Cuní. Des de la seva responsabilitat a la primera Catalunya Ràdio, quan ja acumulava anys de feina, i fins la darrera temporada al matinal de la Ser, Josep Cuní ha volgut informar amb qualitat. A l’endemig ho va fer a altres ràdios o a la televisió. Als matins a TV3 i a les nits a 8TV en un programa que va ser clau pel país durant una etapa crítica. Sempre amb independència professional, potser massa; sempre amb exigència amb ell mateix i amb els seus, a vegades desbordant. Amb la mirada posada en la llibertat deontològica i la professionalitat metòdica dels seus referents nord-americans, Cuní ha fet i fa bon periodisme. Amb rigor i amb valors. Un periodista canònic? Sí, un clàssic viu. I moltes gràcies!