Brutalismes

Cada cert temps es reescriu la història, aproximadament amb els mateixos ingredients, construint una nova versió dels fets. En el cas que ens ocupa, el llibre Barcelona brutalista i tardomoderna. La construcció d’un paisatge a escala metropolitana 1953-1976, reescriu més de 20 anys de l’arquitectura i l’urbanisme metropolità. Aprofito l’ocasió per fer veure que el que anomenem “història”, que molts imaginen com una cosa objectiva i incontestable, no ho és, o almenys no d’una manera absoluta. La història és una versió dels fets ajustada al nostre punt de vista ac­tual. Ara, aquesta nova lectura de l’arquitectura i la ciutat inclou una extensa contextualització traçant una semblança de l’anomenat “desarrollismo” d’aquells anys, lligat al territori, amb el fenomen de la Barcelona metropolitana. Aquest vessant és el responsable del títol de del llibre i el seu valor més clar. Un paisatge que Francesc Muñoz, a la presentació del text i citant l’autor, Paolo Sustersic, afirma que està inacabat. Els paisatges sempre són en la mesura que es transformen; diria que es tracta d’un paisatge format per diferents paisatges, tants com els que el miren, cosa que inclou un espectador usuari que també forma i conforma el paisatge amb la seva mirada —que és opinió— i la seva participació, tot convertint-se en actor d’aquest. D’aquí que sempre hagi pensat que, en el cas de la ciutat, és més adient parlar d’escenari.

En qualsevol cas, el més opinable del llibre és el conjunt de les 50 obres de la segona part, ja que no comparteixen cap genètica, cosa que tampoc s’argumenta de manera convincent. Una col·lecció d’obres com aquestes no poden tenir en comú únicament el fet d’estar reunides a les pàgines d’un catàleg. Crec que algunes pertanyen clarament al grup d’obres que poden explicar el fenomen del brutalisme, tant per la seva cruesa, i podríem dir lletjor, com per obeir la fesomia del formigó armat, el beton brut dels francesos, i la seva particular gramàtica, reivindicada per Paul Virilio a Bunker archeology (1974). Entre aquestes, la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Hospital Oncològic de Bellvitge, el grup d’habitatges Can Mercader, a Badalona, o el Palau de Congressos de la Fira de Montjuïc, i moltes més d’escampades pel territori metropolità. L’expressió del material, el formigó armat, en molts casos vist, es combina amb la seva pròpia gramàtica estructural, mènsules, bigues de gran cantell o pilars en V, popularitzats aleshores, sense deixar de banda la facilitat per deixar-se “imprimir”, cosa que van saber aprofitar artistes plàstics com Subirachs, Therrats o Orensanz. Així, viaductes com l’autopista del Maresme passant per Sant Adrià o l’estació de Sants es fonen amb obres d’arquitectura i mostren la manera de fer d’aquests edificis, que comparteixen el fet de separar-se del terreny —una aspiració clarament moderna— i passar pels llocs de puntetes, que els suports en V accentuen tan bé. En el moment actual, afectat per una sensibleria rampant, aquestes obres reconforten.

Un altre conjunt el formen obres que van rebre el malnom de “realistes”; es tractava d’obres generalment de maó vist —un material honest, com els agrada dir a molts—. En certa època, alguns de nosaltres d’aquests edificis en dèiem “d’estil Serra d’Or”, una arquitectura pobra amb l’expressivitat del “pa nostre de cada dia2. Però no penso que se’ls pugui batejar de brutalistes. Tampoc crec que obres com la Casa Fullà, el Walden 7, El Castell o l’edifici Blau de la plaça Lesseps pertanyin a aquest conjunt, però algú podria pensar a batejar-les. Cosa que, per altra banda, no hi ajuda gaire. El catàleg també en conté d’altres, com el Canòdrom Meridiana o els menjadors dels treballadors de SEAT a la Zona Franca, que no encaixen aquí, tret que realment el propòsit de reescriure la història sigui això. És d’agrair que al pròleg J. M. Montaner citi el llibre L’arquitectura dels anys cinquanta a Barcelona, que reunia 73 obres, i el consideri un antecedent, malgrat que el llibre no sigui citat per l’autor ni s’inclogui a la bibliografia. Més aviat està metòdicament esborrat. Un oblit conscient que en el context de reescriure la història pren la seva veritable dimensió. Una dimensió brutal.