Òbviament

Hi ha paraules que arriben fins a nosaltres en una conversa amb un marc mental incorporat, amb un guió, un escenari associat amb personatges prototípics que les fan servir habitualment. Mireu, per exemple, la paraula del títol. Qui la sol utilitzar? Com? En quin tipus de situació?

Aquest adverbi, ja ho sabeu, afirma que la qüestió a la qual s’aplica és certa i segura, que és evident. “Que és davant dels ulls”, diu el DIEC; vaja, que si no ho veus, és que ets cec, metafòricament parlant. L’assumpte al qual acompanya òbviament es presenta sense cap dubte, sense matisos ni possibilitats d’interpretació divergent. Pensem en la gran diferència de seguretat i convenciment en allò que es diu que implica usar òbviament per contrast amb potser, per exemple. Òbviament és taxatiu i propi d’algú contundent que no coneix els dubtes, algú que està segur i no considera cap altra perspectiva.

No em sorprendria que l’escenari que heu visualitzat com a context característic de l’ús d’aquest mot sigui el d’un cap d’aquells que afirmen inapel·lables “Òbviament, X”, i els seus col·laboradors sospiten d’immediat que X és qualsevol cosa menys evident, en la línia de “Òbviament, això ho tindrem enllestit divendres”, mentre els membres de l’equip intercanvien mirades còmplices d’ironia tot demanant-se “Òbviament… per a qui?”.

I és que, amb la inclusió d’aquesta paraula, no hi ha opinió divergent possible; tanca la possibilitat de diàleg perquè presenta la informació a què acompanya com a forçosament compartida per tothom. Comprovareu que les persones addictes a aquest adverbi contundent són també aficionades a respondre afirmativament usant la paraula “Correcte!” en les converses més prosaiques, allà on la resta de parlants diem simplement “Sí, sí”.

Us asseguro que sovint els equips arrufen el nas quan senten dir als responsables “òbviament” (tret que sigui una promesa estimulant infreqüent, del tipus “Òbviament, us pagarem totes les hores extres”). És recomanable parar atenció en el seu ús i no convertir-lo en una mena de mot comodí que es fa servir de manera irreflexiva (i psicoanalíticament sospitosa). I és que tot sovint les coses no són tan evidents i indiscutibles per a tothom, sinó que cal, justament, discutir-les, posar-les en comú, arribar a acords.

Si us hi fixeu, és curiós que mentre que òbviament té un rebuf diguem-ne “llepat”, alguna mena de tret de jerarquia, comptem amb una fórmula de significat similar, però molt més freqüent i popular, que expressa igualment que és certa, lògica, esperable i compartida la cosa que es diu: és clar. Vegeu: “En Pep es va embolicar amb una companya de la feina, i la Maria, és clar, li ha muntat un pollastre”.

Tanmateix, advertim que l’expressió és clar no té el component taxatiu que acompanya el seu sinònim acabat en -ment. De fet, ben al contrari, en les converses quotidianes fem servir és clar de manera molt empàtica mentre escoltem algú que ens està explicant quelcom: “Això no pot ser, home. Que arriba a les tantes cada nit i després està com un zombi. / És clar. / I sa mare s’enfada amb ell. / És clar. / I ja tenim la bronca muntada. / És clar, és clar.”

L’expressió és clar és molt útil per donar suport a la intervenció de l’altre, per mostrar-hi l’acord. És una fórmula molt col·laborativa, per cert, particularment present en la comunicació de les dones com a senyal verbal d’escolta a l’interlocutor. Ah! I també acostuma a ser una intervenció cooperativa una de les expressions més reveladores de la nostra condició de catalanoparlants quan conversem en castellà: “Creus que li farà il·lusió aquest regal?” / “I tant!”.

És clar s’assembla a sí, és una mena de sí pujat de to, intensificat, com si el repetíssim, “sí, sí, sí!”, i hi afegíssim el valor de “no hi ha dubte”. Per això resulta amable per mostrar el nostre acord amb el que diu l’altre. Però, quan l’usem com a resposta a una pregunta de contingut, resulta molt menys cortesa: “He d’ocupar-me jo de buscar aquestes dades? / És clar!”. Encara que, certament, la resposta podria ser més hostil fent servir òbviament!

Comprovem que les paraules poden assemblar-se, però mai són completament equivalents. I en seleccionar-les amb precisió d’acord amb les nostres intencions rau l’èxit (o el fracàs) de la nostra comunicació. Òbviament, és clar i sí comparteixen bona part del seu significat, però les associacions que aixequen no són les mateixes; ens comuniquen un significat interpersonal molt diferent, òbviament.