Gilgamesh, des del fons dels segles

S’ha dit sovint que el Poema de Gilgamesh és la primera gran obra de la literatura universal. Comença amb dos cants —dues tauletes, parlant amb propietat— que presenten els dos protagonistes en termes d’oposició entre el bàrbar i el civilitzat. Gilgamesh, el rei llegendari, és el constructor de les murades d’Uruk, la ciutat més esplendorosa del món. És un civilitzador, però també un dèspota arbitrari. Enkidu ha nascut al desert, s’ha criat entre les bèsties i el seu comportament no se’n distingeix gaire. Els dos herois es troben per primer cop en una situació sorprenent: Gilgamesh, que exerceix alegrement el dret de cuixa, es disposa a portar una núvia al seu llit . Llavors Enkidu, que ho veu, s’hi planta. La densitat de sentits és extraordinària: l’abús de poder, la civilització i l’estat natural, la tirania arbitrària i el sentit innat del que és just. Els cants següents ens porten molt més: l’amistat, la mort, el dol. Elias Canetti va conèixer la narració de Gilgamesh als divuit anys, en una funció teatral, i en diu que “ha determinat la meva vida, el seu sentit, creença, força i esperança més pregona”. En l’afany de Gilgamesh per assolir la immortalitat hi ha una constant de Canetti: la revolta contra la mort.

Lluís Feliu i Adelina Millet ja havien publicat el Poe­ma de Gilgamesh l’any 2007 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Ara ens en donen una versió revisada i crescuda, posant-hi una bona introducció i incorporant-hi nous fragments que s’han descobert de llavors ençà. La part nuclear és la traducció de la “recensió estàndard”, és a dir, la versió en llengua accàdia, establerta al segle XIII o XII aC a partir de materials molt anteriors. Falten segles per al naixement d’Homer. El volum també inclou materials complementaris: fragments narratius paleobabilònics i mesobabilònics. Tot plegat, filologia feta amb rigor.

Ara bé, diria que si el lector pot assaborir aquella densitat de sentits de què parlava és especialment perquè aquest volum inclou una mena de bonus track: la “versió poètica” firmada per Lluís Feliu. La inclou a mode d’epíleg, amb paraules en què el traductor gairebé se’n disculpa. El que fa Feliu és una narració en vers català mitjançant la qual el lector pot seguir les peripè­cies apassionants de Gilgamesh sense l’enfarfec de punts suspensius, claudàtors, frases trencades i paraules en cursiva que porta —com ha de ser— la versió filològica. És just recordar aquí que Segimon Serrallonga, al seu volum Versions de poesia antiga —introbable, ai las!—, ja incloïa dos passatges del Gilgamesh que sonen magníficament. Però parlem de coses diferents: Serrallonga, poeta, jugava amb la llibertat del qui se’n va lluny en la línia que va de la “traducció” a la “versió”.

Lluís Feliu, en tot cas, se’n surt amb bona nota. El repte no és fàcil. La mètrica de la poe­sia accàdia és una qüestió —ens informa un article de Ferran Aguilera citat pel traductor— sobre la qual tenim molts més dubtes que certeses. Feliu fa el que toca fer en aquests casos: ens dona l’epopeia en un motlle mètric que imita el que sabem de la versificació accàdia —el vers cesurat, i poca cosa més— i que funciona com a llengua poètica catalana. Si li hem de retreure alguna cosa, és no haver estat més agosarat a l’hora d’omplir alguns buits. Ho podia haver fet, sí: el lector té la traducció acadèmica al mateix volum i ja ha estat advertit que allò és “fruit de la diversió”. I la literatura és, en bona part, diversió. També quan parlem de clàssics mil·lenaris.

Poema de Gilgamesh 

Traducció de Lluís Feliu / Adelina Millet  
Editorial Adesiara, 2022
424 pàgines. 23 euros