Adrienne Rich fa arqueologia de la maternitat

“Els meus fills em causen el sofriment més exquisit que hagi experimentat mai. És el sofriment de l’ambivalència: l’alternativa mortal entre el ressentiment amarg i els nervis de punta, i la gratificació plena i la tendresa. De vegades em fa l’efecte […] que soc un monstre d’egoisme i intolerància. Altres vegades em sembla que només la mort ens alliberarà els uns dels altres, i llavors envejo la dona estèril que té el luxe de penedir-se, però viu una vida de privacitat i llibertat”. Així, amb un seguit d’entrades del diari de la poeta i escriptora Adrienne Rich en la trentena, és a dir, entre el 1960 i el 1966, s’obre el primer capítol de l’assaig Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució, recentment publicat en traducció catalana de Núria Busquet Molist per a Lleonard Muntaner. No és d’estranyar que una reflexió així sigui la llavor d’un treball de quatre anys, començat el 1972 i acabat per primer cop el 1976, abans de revisar-lo quirúrgicament el 1986, i que es presenta com una doble arqueologia harmoniosament combinada de l’immens radi de la maternitat: una arqueologia de l’íntim i una altra del social, documentada, en benefici de la fondària i la concreció, quan no d’un determinat tipus de commoció, la transformadora, la que té la força d’ampliar el fons de la consciència i obrir la percepció.

La rubèola diagnosticada a Rich després del naixement del seu fill com una reacció al·lèrgica a l’embaràs actua com a detonant per identificar de manera precisa a què reacciona el cos d’una manera tan violenta, i en certa manera per què és significativament el cos qui ho fa, tant en sintonia amb l’ànima. Evidentment, la situació de Rich, mare en un matrimoni amb un home, abans d’identificar-se com a lesbiana per a la resta de la seva vida, hi té un pes, però la pregunta exigeix una resposta que porta a la necessitat d’aquesta arqueo­logia de la condició femenina, per descompondre una aberració molt sòlidament assentada, molt tentacular i camaleònica, amb ànim de destruir cada filament que la sosté i deixar l’espai lliure per a l’apropia­ció de totes dues coses, la maternitat i el cos, com un antihistamínic poderós i definitiu, íntim i col·lectiu. L’aberració és el que Rich anomena la institució, que es dibuixa al llarg de l’assaig com el conjunt de comportaments, expectatives, costums i normes explícites o tàcites que esperen conformar l’experiència de les dones, elles mateixes filles, i potencialment mares, i alhora doblegar-l’hi, i per tant alienar-la, amb repercussions sobre totes les relacions humanes, perquè el que aquesta institució ataca és el que és comú i constitutiu de qualsevol ésser humà, la seva vinguda i primer contacte amb altres humans i amb el món. I és precisament per la posició central que ocupa, inevitable perquè no hi ha persona que no sigui filla d’un ventre de dona, que és un territori privilegiat per pensar i operar un canvi profund, “en què totes les dones siguin el geni que presideixi el propi cos”. No és d’estranyar que les dones haguem volgut fugir de la reducció al cos a què ens han forçat, “convertint-nos en esperit pur, ment”; ara es tracta de crear una nova manera de pensar que no “ens divideixi en dos”. La transformació vindrà d’aquí, i, en arribar al final del llibre, s’entén com aquest canvi de paradigma, en què el cos és part activa del pensament, és l’únic que pot provocar un efecte dominó en la mateixa direcció alliberadora i conscient de tots els elements de l’existència femenina. No és d’estranyar que d’una possibilitat així en sigui el gènere humà sencer el gran beneficiari.

Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució 

Adrienne Rich 
Traducció: Núria Busquet Molist
Lleonard Muntaner Editor, 2022
363 pàgines. 22 euros