LITERATURA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Qui escriu amb la foto d’un escriptor damunt la taula?

Pagès Jordà subjectant el conill em recorda que el context és important, però també ho és el que queda fora del seu àmbit

És un retrat de Vicenç Pagès Jordà, antigot, subjectant un conill. Sí, un conill.
És un retrat de Vicenç Pagès Jordà, antigot, subjectant un conill. Sí, un conill.

Fa dies, Ignasi Moreta va preguntar a Twitter si la gent del sector —la del vast sector lletres— teníem alguna fotografia d’un escriptor damunt la taula. Deia que el seu amic n’hi té una de Palau i Fabre. Afirmava també que Maragall treballava amb una foto de Goethe enganxada amb xinxetes a la paret. “I vosaltres —preguntà l’editor—, també teniu escriptors mirant-vos mentre treballeu?” Algunes respostes versemblants: al Pedrals el mira un retrat de Verdaguer i del rector de Vallfogona. A Sam Abrams, Emerson, Thoreau, Eliot i Bartra. A Enric Gomà l’acompanya un retrat de Lleó XIII. Em va sobtar gratament compartir gustos amb Oriol Ponsatí-Murlà, que assegura que a l’escriptori hi té tres fotos: una del papa Wojtyla, una de l’autor de les Homilies d’Organyà i una altra de l’Anna Punsoda. Inspiradors! Aquí em vaig adonar que les respostes més interessants eren les inventades. També que no importa gens quin retrat tenim per fer-nos sentir importants o per tot el contrari: per posar-nos a lloc. Importa el relat sobre el retrat. Importa la mentida que es torna acceptable gràcies a la literatura.

En aquest context —el de tenir retrats damunt la taula de senyors que no són membres de la teva família— he decidit posar-hi una foto de Vicenç Pagès Jordà. El seu retrat és la jivarització del tramvia, dels jugadors, d’Horaci, de la vintage i de tants articles que feien joc amb els seus llibres, irreductibles com ell. I, sobretot, per especia­lista a acollonar, acollonir i esperonar amb aquella dicció sapiencial que li facilitava fer les tres coses sense immutar-se. Aparentment. És un retrat de persona que es troba a faltar, més ara que han començat les classes de l’Aula d’Escriptura i a cada menció del seu nom en present, a cada menció oblidadissa, se’ns materialitza la seva absència. Puntualitzo: la seva desconcertant absència. I com que no hi és, me l’he imprès: és un retrat d’ell, antigot, subjectant un conill. Sí, un conill. El vam comentar aquest estiu i l’assumpte va quedar en incògnita. El va titular Out of context. Li vaig demanar que s’expliqués, que què hi feia sostenint un conill blanc mentre, pel que sembla, recollia un premi literari. Va contestar, sempre amical, però evidenciant que a vegades puc arribar a ser molt rossa: “Si t’ho expliqués, ja no seria out of context”.

El retrat de Pagès Jordà subjectant el conill em recorda que el context és important, però també ho és el que queda fora del seu àmbit. Tota imatge treta de context comparteix la màgia amb un relat que comença. Tot retrat damunt la taula —estampa de platja: filla quan encara era filleta, nen amb cubell i estrella, senyor que no és cap membre de la meva família— és un record que neix de l’experiència i que la memòria reconstrueix com a punt de partida. Que ens fa companyia quan ens quedem en blanc davant l’ordinador. I ens diu que tot està bé. Que hi ha sentit dins el retrat. I que som feliços perquè ens agrada escriure’l.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS