L’excel·lència postmoderna

Vicenç Pagès Jordà ha estat un dels prosistes catalans més brillants de la cultura catalana de la democràcia. La seva biografia d’escriptor exemplifica com ben poques la progressiva consolidació d’un sistema literari en català el fonament del qual ha estat i és un diàleg exigent amb la pròpia tradició i amb les lletres internacionals i, alhora, ell va enriquir aquest sistema amb una vinculació conscient amb la modernitat a través de l’estil i l’experimentació. Les etiquetes sempre simplifiquen, però la que el caracteritza millor la va proposar el professor Jordi Marrugat: un classicista postmodern. És exacte.

Nascut l’any 1963 a Figueres, aviat va destacar. Un exemple. Va ser un dels escriptors premiats en la Biennal que va organitzar l’Ajuntament de Barcelona el 1989 i el propòsit de la qual era descobrir talent. L’altre premiat va ser Javier Cercas. Sens dubte, van encertar. Un any després Pagès publicava el seu primer llibre: el volum de contes, ja experimental, Cercles d’infinites combinacions. El va editar Empúries. Si hi ha un autor que exemplifiqui la funció renovadora exercida aleshores per l’editorial impulsada per Xavier Folch és ell. Des d’aquell moment Pagès treballarà infatigablement, fins al darrer dia, per poder dedicar-se a la literatura. No ha estat un professional de l’escriptura. Ha estat un professional de la literatura en el sentit més noble i exigent de la paraula. Va exercir una excel·lent crítica fins al darrer dia -el 1990 ja la practicava al mític suplement del Diari de Barcelona-, va impartir classes i va donar tallers d’escriptura durant dècades -a Barcelona, a la Universitat Ramon Llull, i a Girona, a l’Aula d’Escriptura- i va obtenir els premis més importants del sistema literari català.

Va consolidar la seva potència d’escriptor amb la novel·la El món d’Horaci, la seva primera gran obra. Ho va advertir d’immediat el gran crític que és Ponç Puigdevall. “La gran virtut d’El món d’Horaci és que ensenya que una novel·la escrita per un català escriptor pot tenir també la capacitat de crear una autònoma i complexa xarxa de convergències i harmonies intransferibles i irrepetibles i que vénen a dir-nos que el novel·lista, a més d’escoltar les veus interiors i d’intentar la reproducció de les coses reals, treballa sobre un llenguatge i una estructura narrativa que han optat per triar unes lleis pròpies”. Aquesta caracterització valdria pel millor de la seva obra de ficció. El 1997 la seva segona novel·la, Carta a la Reina d’Anglaterra, parodiava la novel·la històrica, va tenir un cert èxit i ja demostrava el seu domini precís i consolidat de la màquina narrativa. Aquí ho va advertir amb lucidesa Valentí Puig: era “és un triomf de l’atzar, un atzar del tot aparent, controlat per un autor que no deixa res a l’atzar”. Aquell domini l’exposaria a Un tramvia anomenat text, del 1998, un dels millors llibres de teoria literària que s’han escrit en català durant les darreres dècades.

Els fonaments de la seva trajectòria, tant la d’escriptor com la de lector (també de literatura per a xavals), ja els havia consolidat als trenta i molt pocs. Els va mantenir amb més contes i nous volums que anirien reunint articles de crítica, la que escriuria aquí i allà però superats els quaranta es va arriscar a enfrontar-se a una novel·la de plena maduresa. El 2009 Els jugadors de whist. A la seva complexa estructura va creuar amb encert grans temes: amistat, matrimoni, mort. Pocs mesos després apareixia Maletes perdudes. Aquelles dues novel·les, la de Pagès Jordà i Jordi Puntí, continuen al cim de la literatura catalana del segle XXI.

Potser abans del que s’esperaria per l’edat, com li va comentar a Joan Burdeus a una magnífica entrevista, Pagès Jordà havia guanyat una autoritat al sistema literari català que ja no exercien autors més veterans, els de la generació dels setanta. No la va imposar ell, de fet li semblava prematura, sinó que li va ser reconeguda pels millors entre els nous. Per prosistes tan rellevants com Adrià Pujol, Víctor Garcia Tur, Melcior Comes o Borja Bagunyà. Va ser Bagunyà qui va explicar aquí a Carles Geli quin era el fonament d’aquella autoritat: “Pagès ha mostrado a mi generación un abanico de posibilidades más aceptadas en Reino Unido o Estados Unidos que aquí, y que otros nombres, como Pàmies o Empar Moliner, no nos abrieron; su consagración deja más espacio a los que venimos”. Aquella autoritat va tenir un reconeixement acadèmic -penso ara en el monogràfic de la revista Caràcters- o institucional -el 2014 va ser mereixedor del Premi Nacional de Cultura-. Era també una qüestió de caràcter. Era irònic i era generós.

Van continuar més llibres -Dies de frontera, Robinson, Memòria vintage-, més classes, més articles. Va continuar aquella mateixa trajectòria de literat que s’havia estrenat a finals de la dècada dels vuitanta, una biografia d’escriptor d’admirable coherència i que és una baula fonamental entre Monzó i el present. En uns mesos apareixerà Kennedyana, un retrat literari de no-ficció narrativa. Un dels seus últims articles, publicat al diari Ara, el va dedicar a la reedició de Literatura catalana contemporània de Joan Fuster. La història de la literatura, a mesura que l’anem repensant, mai es deixa de reescriure. Vicenç Pagès Jordà, mort prematurament i plorat amb una unanimitat infreqüent, ocuparà un lloc fonamental al capítol sobre la prosa catalana del darrer mig segle.