Barcelona, ciutat de (re)disseny

Vint anys després de la gran eclosió del disseny català, què succeeix amb la marca Barcelona? Ja hi ha un estil particular ben establert o només va ser un miratge? La capital catalana continua sent un valor afegit per a dissenyadors i productes?

Tot i la crisi, sembla que Barcelona conserva el lloc que s'ha fet entre les ciutats que marquen tendències en el competitiu camp del disseny, i imposa un paradigma que es basa en la posada en valor del patrimoni històric i la capacitat d'impulsar una creació d'avantguarda. Eclèctic, fresc, pràctic, innovador, de policromia atrevida, amb unes pinzellades barroques i una certa indulgència pels aspectes més hedonistes de la vida: així es plasma en l'imaginari col·lectiu l'estil català.

Entre el disseny elitista italià i la freda democratització arribada de Suècia i de Finlàndia, Barcelona va trobar el seu camí i va ser capaç de crear una marca a partir d'una identitat pròpia ben forta i una sorprenent capacitat de reinventar-se. I ho va fer cercant sempre nous motius d'interès per als milions de turistes, molts d'habituals, que la visiten any rere any.

"Va ser impressionant com el disseny a Barcelona passava del no-res a ser un element configurador de la imatge de la ciutat i del país. La seva influència en la indústria i la societat va ser revolucionària i va contribuir a canviar la mentalitat i a crear un estil o escola amb personalitat pròpia, que els de fora definien com de Barcelona", indica Daniel Giralt-Miracle, historiador de l'art, tot recordant la dècada de 1990.

Empresa i creadors: complicitat o fractura? "El problema és que avui hi ha empreses i dissenyadors, mercat i creativitat. El boom es va produir quan l'avantguarda del disseny va aconseguir establir un diàleg fructífer amb la indústria, que ara s'ha interromput. Els joves no troben una mediació i generen propostes molt radicals, que no s'arriben a produir o que no es venen", assegura per la seva banda Oscar Tusquets, autor de productes que són sinònims de Barcelona al món.

Rocío Santa Cruz, editora d'art i propietària de la galeria Raíña Lupa, considera que "a Barcelona hi ha una relació molt estreta entre dissenyadors i artistes que no existeix en cap més ciutat d'Europa. Però la manca de suport institucional ha permès que Madrid, molt més forta econòmicament, hagi copiat diversos models sorgits des d'aquí". "En l'economia de la ciutat, la creació i la cultura no tenen la importància que haurien de tenir. Hem de donar suport al talent i a les empreses en projectes de mig i llarg termini. Barcelona és una ciutat creadora i innovadora, on hi ha molt de talent, bones escoles i tallers de producció, però poc mercat i menys difusió internacional", afegeix Santa Cruz. No deu anar errada tenint en compte que a Design Miami, que s'inaugura a final de mes, no hi ha cap participant català ni espanyol.

Segons els experts, l'imparable augment del cost de la vida, un dels mals col·laterals de l'èxit de la marca Barcelona al món, no es correspon amb l'increment de la qualitat de l'oferta. A més, l'obsessió pel fitxatge estranger ha contribuït a descuidar els creadors locals, que, sovint, se n'han anat. És el cas del dissenyador Héctor Serrano, que triomfa a Londres: "Aquí l'estil barceloní es considera fresc, original i ple d'energia. Jo treballo amb empreses espanyoles i britàniques i penso que, des del punt de vista creatiu, estem en un moment de reflexió, ens hem de qüestionar cap on anem".

La nova generació de dissenyadors sap que ho té difícil. "Per això ens impliquem cada vegada més en la creació, producció i gestió de petites col·leccions, adreçades a un consumidor que busca la singularitat del producte. Personalment, m'interessa el contrast entre el rural i l'urbà, per això treballo amb empreses especialitzades i també artesans de petits pobles", explica el jove dissenyador Gerard Moliné, convençut que "l'artesania és el futur del disseny industrial".

La marca Barcelona en la xarxa. Molts pensen que en els darrers anys Barcelona, que, durant dècades ha estat la capital del disseny espanyol, ha anat perdent protagonisme. "Barcelona va funcionar sempre gràcies a una inèrcia, generada per la fortalesa creativa del sector. És temps de dur a terme polítiques conscients, buscar nous mercats i apostar per la internacionalització. És un procés a mig i llarg termini que ha d'involucrar tots els agents: dissenyadors, associacions, empreses i escoles", indica Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, que entre les iniciatives per incrementar la presència de Catalunya a l'estranger ha anunciat la participació, per primera vegada, a la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2012, després de l'èxit aconseguit a la seva homòloga d'art.

Ainhoa Grandes, directora de la Fundació Macba, també és del parer que Barcelona ha perdut protagonisme i, encara que Madrid sigui la ciutat que més despunta com a antagonista històrica, València i el País Basc han entrat en joc. "Des del punt de vist institucional, fins que es defineixi el Disseny Hub, és un moment d'impasse. A part, em sembla que hi ha menys botigues de mobles i objectes de disseny a Barcelona que a Madrid, no sé si per manca de demanda o perquè el públic barceloní s'ha tornat més conservador", afirma Grandes.

Un dels grans símbols de la marca Barcelona al món és Vinçon, meta obligada, omnipresent en guies i reportatges internacionals. "Barcelona és una ciutat de creadors i ha de mantenir la seva peculiaritat. La globalització ha empetitit el món, o sigui que cal apostar per l'especificitat. Per això provem sempre de tenir productes en exclusiva o com a mínim determinats colors, com el negre, d'alguns productes. Ara mateix, només el 25% del mobiliari que tenim és català, en canvi la majoria dels objectes de regal són d'aquí", explica Sergio Amat, director de Vinçon i tercera generació de la família que va crear el concepte del supermercat del disseny.

Mentre que a Barcelona continua sent una botiga de culte, per a autòctons i estrangers, la primavera passada Vinçon va haver de tancar l'establiment que va obrir a Madrid durant els anys daurats. "Això confirma que Barcelona té una cultura del consum del disseny molt elevada", assegura Manuel Outomuro, fotògraf de moda, que amb els seus reportatges va contribuir a la creació de l'estil Barcelona.

Els espais del disseny. Amb 28.000 m², el Disseny Hub Barcelona (Dhub), que l'estudi MBM està construint a la plaça de les Glòries, s'hauria de convertir en la base del disseny català, juntament amb el Foment de les Arts i del Dissent (FAD) i la Fundació BCD (Barcelona Centre de Disseny). "El nostre error va ser que la indústria no va internacionalitzar la seva oferta, perquè hi havia prou mercat interior i, quan el consum va disminuir, les petites i mitjanes empreses no van poder equilibrar el balanç amb la venda en altres països. Barcelona produeix bons dissenyadors, però molts es veuen obligats a marxar fora", afirma Ramon Prat, fundador de l'editorial Actar i comissari en cap del Dhub. L'edifici, que ha costat 100 milions d'euros amb la museografia inclosa, reunirà totes les col·leccions d'arts decoratives de l'Ajuntament. Segons Jaume Ciurana, tinent d'alcalde de Cultura, "el 2013 s'inaugurarà i serà la casa del disseny, des de la formació fins al patrimoni. Per la mateixa dimensió del projecte, seria bo que altres institucions públiques i privades com el FAD o el BCD tinguin un paper en la gestió". Hi ha moltes esperances en el paper pràctic i conceptual del Dhub. "Podria ajudar les empreses a canviar el seu ADN estructural, per adaptar-lo als nous contextos sociopolítics, i els dissenyadors a donar respostes competitives i a no treballar fora de la realitat", indica Prat.

Tot i la crisi, a l'estranger el nom de Barcelona continua sent sinònim d'èxit. Ho demostra l'Institut Europeu del Disseny, xarxa social de centres dedicats a la formació en disseny, creada a Itàlia, que acaba d'inaugurar a Gràcia una nova seu de 5.000 m², amb una inversió de 4,5 milions d'euros. L'empresa líder en il·luminació iGuzzini ha fet el mateix a Sant Cugat del Vallès, amb un innovador edifici en forma de bombeta de Josep Miàs, que ha suposat una inversió de 25 milions d'euros. "A Barcelona, abans de la crisi econòmica, ja hi havia una crisi creativa. El boom va fer que ens adormissim i el disseny barceloní va perdre força i frescor. La crisi pot ser una oportunitat perquè ressorgeixi l'esperit latent i el canvi generacional provoqui una nova ebullició creativa", reflexiona Josep Masbernat, director tècnic d'iGuzzini.

Només queda per veure si aquesta ebullició tindrà resposta en la indústria. Ara, la situació està relativament estancada, però fa uns anys a Barcelona van començar a aparèixer les primeres galeries de disseny, un híbrid entre la galeria d'art i la botiga d'objectes firmats, com Il·lacions, del dissenyador Xavier Franquesa i l'arquitecta Ellen Rapeliu, o Room Service, d'Emilio Álvarez. "Encara que la marca Barcelona és un dels nostres grans actius, el 75% dels nostres dissenyadors són de fora, la majoria d'Holanda. Donem suport a la sostenibilitat i el treball d'autor, mitjançant produccions limitades de dissenyadors que cuiden personalment la fabricació, la integració en el mercat i també dels preus de les peces, com Piet Hein Eek, Maarten Baas o Lopez & Rivera", explica Álvarez.

El PIB del disseny. "Hem de convertir el coneixement i la innovació en PIB i sortir de la crisi amb valor afegit. Durant anys l'avantguarda ha estat fora del sistema tecnològic i social, de l'economia del coneixement i del PIB. Ara, la nostra feina, des de l'avantguarda, és liderar la indústria cultural i la innovació en arquitectura i disseny", afirma Enric Ruiz-Geli, arquitecte visionari, conegut per projectes insòlits com Villa Nurbs a Empuriabrava o el multipremiat Media-TIC, que acaba de ser nomenat millor edifici del 2011 pel World Architectural Festival.

Potser és el moment de tornar a cuidar la marca Barcelona, abandonar les tendències globalitzades i la política dels grans noms, apostar per l'especificitat i la peculiaritat i desempolsar la capacitat de reinventar-se, que tan fascinant i poderosa resultava als ulls del món durant la dècada de 1990.

"Ens hem de deixar de queixar, el disseny barceloní té una salut excel·lent. No hi havia hagut mai tantes escoles, empreses, revistes i dissenyadors. Fa 40 anys això era un desert. Objectivament, estem millor que mai, però no som on hauríem de ser, es va perdre una oportunitat important de posar en contacte talents i empreses, creació i producció i no aconseguim mantenir el ritme inicial", lamenta Juli Capella, arquitecte, teòric del disseny i autor de Bravos, un llibre que aplega l'obra de 21 dissenyadors, que l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament ha convertit en una mostra itinerant per ciutats com Washington, Los Angeles i Seül.

"Hem de redefinir la nostra manera de fer disseny i fer-ne oferta. Ja no n'hi ha prou amb el mercat nacional i les petites exportacions. Cal aprofitar les potencialitats creatives, industrials, artesanals i mercatològiques per fer-nos presents en un món de concurrència ferotge. No sé si en el futur podrem mantenir una identitat específica, però ho hem d'intentar. Tenim escoles, dissenyadors, teòrics i aviat tindrem un museu, tot això és terra abonada per enfrontar-nos als reptes del futur", conclou Giralt-Miracle.