Portes endins

El cap de setmana passat va tenir lloc el festival 48h Open House Barcelona. Els organitzadors han aconseguit obrir al públic un conjunt de 150 edificis amb visites gratuïtes dissabte i diumenge. A la col·lecció hi havia de tot: oficines, bancs, palaus, cases particulars, edificis d'habitatges, fàbriques, botigues, despatxos, escoles, torres variades, biblioteques, hotels, dipòsits, facultats, instituts, naus convertides en espais de creació... Un conjunt d'antics i nous edificis, arreglats o originals, que eren senyalitzats de manera inequívoca per les cues que el públic formava a l'entrada.

El festival significa, més que poder veure obres d'arquitectura, poder visitar-ne els interiors. Molts dels edificis sempre són visibles, però aquests dies hi hem pogut entrar. Llocs que en certa manera podem considerar ocults quotidianament, com és el cas de la torre d'aigües de la Catalana de Gas o l'Arc de Triomf. És el predomini de l'interior, el gran interior, l'absent que pressentim o el perfecte ignorat. Allò que completa sense voler-ho els espais que gastem cada dia quan ens movem per la ciutat. Els espais que intuïm des del carrer a les hores en què els llums ens permeten imaginar-los. Els que creiem semblants als nostres interiors però que sempre ens sorprenen.

Veient el palau Moxó, els interiors del palau Güell o de la Batlló semblen embalsamats

Des d'aquests interiors mirem per la finestra al carrer aliens absolutament a les façanes que els contenen. És tan potent l'interior que ens acull que ens adonem que el judici de la façana correspon a la ciutat. Podríem dir que la façana és del carrer i, el balcó, un lloc d'intercanvi entre dos mons. Resulta agradable pensar, durant una estona, en la certa esquizofrènia de l'interior, com el Jekyll que tota ciutat porta a dins i que no és més que l'esfera privada, la que sense voler posem en valor constantment des de l'espai públic.

Potser d'entre tots els interiors, els domèstics són els més excepcionals i els dels palaus són els més significatius per l'opulència i l'estimulant anacronisme que tenen. Representen el triomf de la decoració. Interiors amb llums fora de normatives, revestits amb papers, teles, amb colors i pintures impossibles de fer avui (reconeixem-ho), moblats amb temps més que amb objectes, que permeten mesurar la distància que els separa dels interiors contemporanis, encara per fer. Espais units en enfilades servits per portes camuflades que ens mostren els vestigis d'un funcionament perdut i a la vegada una pista per salvar la disfuncionalitat de les cases noves. D'alguns d'a-quests palaus i cases principals ara se'n fa un ús diferent, malgrat que en conserven més o menys l'aspecte, com la casa Pérez Samanillo, el palau reial de Pedralbes, el palau Savassona o el palau Moxó.

Aquest últim destaca pels valors no estrictament arquitectònics, sinó pel que la mà dels propietaris ha afegit a l'arquitectura. N'hi ha prou en comparar els interiors del palau Moxó amb els del palau Güell per adonar-se que al Güell l'arquitectura s'interpreta d'una manera congelada, sense moblar ni deixar veure les misèries domèstiques. Tot el que és incòmode, inadequat o incoherent en un és fals en l'altre. Veient el palau Moxó no podem evitar pensar que els interiors del palau Güell, de la casa Batlló o de la Pedrera (que no formaven part del festival) semblen més embalsamats que restaurats i suggereixen una certa rutina robotitzada. Els tres ens fan pensar alhora que un dels encerts de la iniciativa que ens ocupa és que només es faci una vegada a l'any, el que fa que sigui un regal excepcional, d'altra manera seria una atracció turística més.