Teca i veta

PLANTES D'INTERIOR

Borja Bagunyà

Empúries

304 pàgines. 17 euros

El cuento es el mapa exacto de un asedio; la novela, un proyecto de vida". Ja ho deia Julio Cortázar: el conte té una intensitat estratègica diferent a l'extensió vital de la novel.la. Des d'Edgar Allan Poe s'ha emprat especialment per explorar l'altre costat de l'escenari quotidià. Com és el cas de Casa tomada del mateix Cortázar, on dos germans són perseguits i expulsats de casa per una força inefable. Aquí, a més, l'acció closa en un interior atorga valor a l'espai i als personatges que, enclaustrats i entotsolats, s'observen amb una especial densitat.

La presència d'això sura en els tretze contes de Plantes d'interior de Borja Bagunyà (Barcelona, 1982): la recerca enigmàtica en el quotidià, els escenaris sempre interiors, els personatges estranys (des del noi gegant del primer relat fins a l'home obès del darrer) i encara algun dels contes (Moviment perpetu) que recrea aquesta peça cortazariana. Com també s'ensuma l'Alícia de Carrol en aquest gegant d'Una vida exemplar o el pare de La caiguda kafkiana en el de Casa de nines o la borgiana dèria de la ficció sobre la ficció a El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield.

Experimentació formal que sempre gira al voltant del xoc entre el veritable i el fals

Aquests contes arriben pel camí desbrossat per Quim Monzó, que va posar a l'hora el conte en català, donant-li un idioma àgil, irònic i imaginatiu. És així com s'arriba a aquest discurs d'acurada composició i travada continuïtat: integrant diàlegs en la narració, sorprenent el lector al mig d'uns fets i desplegant un prodigi d'analogies, metàfores i simetries.

Així s'escampen un seguit de símbols i imatges que donen cos a l'enigmàtic: com el forat a la paret d'un clau caigut (al.lusió a un aforisme de Txèkhov) o el formiguer tapat amb el cap d'una nina. Servint-se a més de frases contundents ("tot el que pensava li va semblar pensat per primera vegada" pàg. 261) i insuflant aquell "ritme" que també buscava Cortázar: un batec, un swing... En essència, un discurs en el qual operen tots els recursos que demana el llenguatge quan es vol elevar a art.

Però la gran aventura del llibre és la d'oferir una incansable provatura formal, tant d'estructura, de punts de vista, com d'arguments. Doncs tant pot capbussar-se en una consciència mig al.lucinada dins una festa, com relatar un fet tràgic manipulant l'ordre natural dels fets o usar les acadèmiques "notes al peu", confrontant una veu crítica al relat principal.

Experimentació formal que sempre gira al voltant del xoc entre el veritable i el fals. Ja sigui en la confusió entre la vida real i de ficció d'un actor televisiu, com en l'adulteri de la vida quotidiana d'uns veïns en favor del turisme o en l'estat d'irrealitat en què viu un obès postrat, així com en la ficció que acaba reflexionant sobre la pròpia naturalesa literària.

És cert que el malabarisme formal pot relliscar: en ocasions tanta abstracció mental limita l'acció, les notes al peu sovint embarbussen, també sorgeixen complexos grumolls en el discurs i la reflexió literària a vegades cau en l'onanisme. Però són les lògiques excrescències d'un saludable atreviment.

La ruta iniciada amb Apunts per al retrat d'una ciutat (2004) i Defensa pròpia (2007) —perseverant sempre en el macramé del conte—, s'obre ara a un altre laberint que mostra com va curant-se aquell estil, ja tan clar des del primer títol. Així que, apa: el llibre és aquí, a l'abast, esperant ser trobat; hi ha teca i, sobretot, veta de futur.