AGENDA

Nouvelle Vague vol dir elegància

NOUVELLE VAGUE

Palau de la Música Catalana

Festival del Mil.lenni

21 hores

A la seva pàgina de Myspace, els francesos Nouvelle Vague es consideren lounge i "New Wave made in France". Bé, potser s'equivoquen perquè van més enllà, recullen perles bossa nova i tenen motius pop. No formen part del circuit comercial convencional però els seus concerts s'omplen, tenen legions de fans i el seu darrer àlbum, Couleurs sur Paris, és un pas endavant. Compten, en aquest àlbum, amb col·laboracions com Vanessa Paradis, Olivia Ruiz o Soko. Al concert del Palau de la Música no hi haurà tantes cares conegudes, però ningú en quedarà decebut. A l'actuació de la Sala Apolo del setembre del 2009, els fanàtics i els neòfits van sortir-ne més que satisfets.

La banda francesa presenta el seu darrer àlbum sofisticat al Palau de la Música

Val a dir que Nouvelle Vague és una banda, si més no, curiosa. Funciona com un col·lectiu, creat pels arranjadors Marc Collin i Olivier Libaux. La majoria de les cançons són versions cover d'antics èxits dels setanta i vuitanta, del rock al punk, i sempre amb un so treballadíssim, net i elegant. A més, els cantants, sempre tutelats per Collin i Libaux, han anat canviat en el decurs de la discografia d'aquest nom cabdal de la música francesa actual. Tant és així que fins i tot es parla que han format pedrera. En aquesta llista d'artistes, s'hi troben noms com Anaïs Croze, Camille Dalmais, Phoebe Killdeer, Mélanie Pain o Marina Céleste. Potser el fenomen de Camille en solitari és el més conegut pel seu disc Le Fil —que va ser tota una sensació perquè està basat en una nota i només acompanyada per un baix i un teclat—, o també pel seu darrer disc Music Hole, número 1 a França el 2008. De fet, és una de les veus més característiques del panorama francès i deu molt a Nouvelle Vague.

La idea original del grup era revitalitzar bones cançons i millorar-les, sovint himnes d'una època, donant-los un vernís particular. Marc Collin i Olivier Libaux ho proven des del 2004. La recepta base és sumar l'elegància de la bossa nova i les melodies malenconioses de Nouvelle Vague amb l'aproximació realista de les pel.lícules de la reconeguda nouvelle vague cinematogràfica de François Truffaut i Jean-Luc Godard.

En el seu primer àlbum anomenat Nouvelle vague, ressuscitava clàssics dels vuitanta i els reinterpretava amb estil delicat, gairebé minimalista, apedaçat amb arranjaments acústics. Dos anys després, amb Brande à Part, les seves cançons van guanyar popularitat en ser usades en anuncis a Gran Bretanya i donant-se a conèixer als Estats Units. I després, amb Nouvelle vague 3, deixaren enrere el reggae i la bossa nova per abordar el country americà com a banda sonora, sempre amb col·laboracions estel.lars. Couleurs sur Paris és una altra cosa, un àlbum que estabilitza la seva aposta, sempre elegant.

* Este artículo apareció en la edición impresa del 0013, 13 de enero de 2011.