_
_
_
_
AGENDA

Nouvelle Vague vol dir elegància

NOUVELLE VAGUE

Palau de la Música Catalana

Festival del Mil.lenni

21 hores

A la seva pàgina de Myspace, els francesos Nouvelle Vague es consideren lounge i "New Wave made in France". Bé, potser s'equivoquen perquè van més enllà, recullen perles bossa nova i tenen motius pop. No formen part del circuit comercial convencional però els seus concerts s'omplen, tenen legions de fans i el seu darrer àlbum, Couleurs sur Paris, és un pas endavant. Compten, en aquest àlbum, amb col·laboracions com Vanessa Paradis, Olivia Ruiz o Soko. Al concert del Palau de la Música no hi haurà tantes cares conegudes, però ningú en quedarà decebut. A l'actuació de la Sala Apolo del setembre del 2009, els fanàtics i els neòfits van sortir-ne més que satisfets.

La banda francesa presenta el seu darrer àlbum sofisticat al Palau de la Música

Val a dir que Nouvelle Vague és una banda, si més no, curiosa. Funciona com un col·lectiu, creat pels arranjadors Marc Collin i Olivier Libaux. La majoria de les cançons són versions cover d'antics èxits dels setanta i vuitanta, del rock al punk, i sempre amb un so treballadíssim, net i elegant. A més, els cantants, sempre tutelats per Collin i Libaux, han anat canviat en el decurs de la discografia d'aquest nom cabdal de la música francesa actual. Tant és així que fins i tot es parla que han format pedrera. En aquesta llista d'artistes, s'hi troben noms com Anaïs Croze, Camille Dalmais, Phoebe Killdeer, Mélanie Pain o Marina Céleste. Potser el fenomen de Camille en solitari és el més conegut pel seu disc Le Fil —que va ser tota una sensació perquè està basat en una nota i només acompanyada per un baix i un teclat—, o també pel seu darrer disc Music Hole, número 1 a França el 2008. De fet, és una de les veus més característiques del panorama francès i deu molt a Nouvelle Vague.

La idea original del grup era revitalitzar bones cançons i millorar-les, sovint himnes d'una època, donant-los un vernís particular. Marc Collin i Olivier Libaux ho proven des del 2004. La recepta base és sumar l'elegància de la bossa nova i les melodies malenconioses de Nouvelle Vague amb l'aproximació realista de les pel.lícules de la reconeguda nouvelle vague cinematogràfica de François Truffaut i Jean-Luc Godard.

En el seu primer àlbum anomenat Nouvelle vague, ressuscitava clàssics dels vuitanta i els reinterpretava amb estil delicat, gairebé minimalista, apedaçat amb arranjaments acústics. Dos anys després, amb Brande à Part, les seves cançons van guanyar popularitat en ser usades en anuncis a Gran Bretanya i donant-se a conèixer als Estats Units. I després, amb Nouvelle vague 3, deixaren enrere el reggae i la bossa nova per abordar el country americà com a banda sonora, sempre amb col·laboracions estel.lars. Couleurs sur Paris és una altra cosa, un àlbum que estabilitza la seva aposta, sempre elegant.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_